26 d’abril 2012

incendis

Poques vegades he sentit un silenci tan dens, tan absolut, tan emocionat en un teatre com el que vibra en els últims minuts d' Incendis, l'obra de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi que vaig poder veure al Romea. Una obra que t'incendia l'ànima.Que et clava a la butaca acompanyant als actors en el seu viatge a l'infern.Que t'atrapa i no et deixa mai més. Que durant dies hi vas pensant i segueixes sentint el dolor que et va esquinçar el cor i tota la cruesa de les guerres, de les atrocitats humanes. De fet les tragèdies gregues-que en algun moment em van venir a la ment- no van inventar res, van reflectir la terrible humanitat. Això és Incendis, un mar de sensacions, un text brutal, boníssim que Oriol Broggi ha sabut dirigir magistralment.
Un muntatge molt sobri. La sorra, omnipresent en el seus espectacles a la Biblioteca de Catalunya-crec que aquesta obra encara hagués quedat millor representada allà!-, un llençol, unes ulleres, una mica d'aigua, una mica de foc i uns actors sublims. Clara Segura i Julio Manrique, immensos, desdoblant-se, donant força i credibilitat a tot el que ens expliquen. Sobretot la Clara Segura, la nostra guia cap al dolor, colpidora com mai, i molt potent. I a mi, personalment, també m'ha agradat moltíssim la Màrcia Cisteró.
I en el meu entusiasme vaig trobar un lligam amb tota l'energia que rebia de l'escenari. La guerra civil del Líban em va fer pensar en Vals im Bashir però especialment en Identidades asesinas d'Amin Maalouf un llibre que em va encantar quan el vaig llegir ja fa bastants anys. A la mitja part, pensant en el llibre, vaig anar a llegir uns plafons on ens explicaven la guerra, l'origen de la història que l'autor ens narrava...potser l'hauria d'haver llegit al final de l'espectacle doncs em va desvetllar una mica cap on aniria la trama, però em va alegrar llegir que en els assaigs de l'obra el llibre de capçalera havia estat Identitats assassines de Maalouf. Aquests dies l'he rellegit amb entusiasme.És difícil explicar amb paraules tot el que m'ha donat Incendis. Una obra inoblidable (la reposen el proper desembre!).

21 d’abril 2012

marta


No sé si...és el nou i magnífic espectacle de Marta Carrasco que vaig anar a veure al Versus Teatre. Després de la ira, la duresa de Dies Irae, aquest nou muntatge és un passeig per la vida, lúdic, còmic, fins i tot infantil. Amb moments molt divertits però sempre plens d'intensitat com tot el que fa sempre la coreògrafa.
Amb l'Alberto Velasco, magnífic i atípic ballarí, fent de germana seva, unes germanes bessones, que ens porten al seu món.

 
És tot un luxe poder veure un espectacle així en un teatre de petit format com el Versus. Perquè és fascinant. Perquè hi ha moments de gran emotivitat com un preciós i alhora esgarrifós Ne me quitte pas de Brel que balla embogida en murmuris. Perquè Velasco està increïble en el seu paper de germana diva, cantant amb la veu de Barbra Streisand.


Una coreografia amb moments de gran bellesa, com quan Marta Carrasco balla amb la seva pròpia màscara. I tot plegat citant el filòsof eslovè Slavoj Zizek que fa un any afirmava: la situació actual és una gran merda i precisament per això cal recórrer a la comèdia. Encara que la rialla que provoqui sigui una rialla mig buida i mig embogida. Aquesta rialla és present en aquestes dues bessones especials. I en tots nosaltres.

18 d’abril 2012

finestra

Ahir vaig veure una pel.lícula preciosa, De tu ventana a la mía, òpera prima de Paula Ortiz. Em va fascinar. Plena de delicadesa, de bellesa, de fragilitat. Una pel.lícula molt femenina. Tres dones molt diferents, en tres moments històrics, que busquen trobar un sentit a les seves vides. Com a The hours de Stephen Daldry, hi ha un fràgil fil que les uneix i que uneix les tres històries.

Poètica, dramàtica, repleta d'originalitat, d'emocions, de colors, de soledat, de dolor...Molt esteticista sí, però la bellesa es troba també en les tres històries, en les tres èpoques, els anys 20, el 1940 i el 1975. Totalment sensorial, elles en els seus paisatges, humits o àrids, desèrtics, urbans...I les acompanyem en les seves vides. Esplèndides Maribel Verdú, Leticia Dolera i Luisa Gavasa.
I com diu la seva directora, a qui hauré de seguir després d'aquesta experiència...Esta es una película sobre mujeres a las que cortaron las alas y, aún así, nunca dejaron de imaginar, de desear, de soñar su lugar en el mundo, de resistir con dignidad, ni de recordar su amor con una sonrisa.

11 d’abril 2012

gata

El Cabo de Gata és un dels llocs més meravellosos que he vist mai. Bellesa absoluta, ple de paisatges preciosos. Ens hem desintoxicat de la ciutat, respirant un aire net, pranayama per un tub!, hem caminat molt, ens hem ventilat el cos i les idees- és terra de vents- i ens hem dedicat a oblidar i gaudir de la vida!
Capvespre a la Playa de los Genoveses. Aquests són els meus paisatges preferits de la terra...m'emociona més el mar que la muntanya i quan trobo platges verges, el Mediterrani, la vegetació pròpia d'un clima càlid, que al ser primavera vaig trobar esplèndida, la tranquil.litat... m'hi quedo atrapada per sempre més.
El Cortijo del Fraile. En les ruïnes d'aquest espectacular cortijo hi batega la passió de Lorca. Aquí es va consumar el crim, el juliol de 1928, que el va inspirar per escriure Bodas de sangre. Un lloc màgic.
El meu llibre de Lorca on va néixer la inspiració.Com que tenia clar que volia anar a veure el cortijo del Fraile, vaig aprofitar per rellegir-me (després de molts anys) Bodas de sangre de Lorca. Fascinant. El poeta va captar tota la força telúrica i tràgica d'aquesta terra volcànica.
Crec que volia anar al Cabo de Gata des de que vaig veure, ja fa molts anys, El pájaro de la felicidad de Pilar Miró. Una pel.lícula que em va agradar moltíssim sobre la soledat com a opció de vida, la protagonista interpretada per Mercedes Sampietro es retirava del món i venia a viure aquí. I feia aquest camí, com la meva filla Maria, de fet la fotografia és des del cortijo-avui és un hotel- on van rodar la pel.lícula. I vem fer la ruta de El pájaro de la felicidad, menjant en el xiringuito on van els protagonistes, cercant els paisatges que podia recordar...sort que els meus dos acompanyants aguanten les meves passions mitòmanes!
I aquesta va ser la nostra caseta durant aquesta setmana tan feliç. Ens va agradar tant, sortir a la nit en el nostre petit jardí/terrassa i veure aquell cel ple d'estrelles, respirar les oliveres, les pites, el romaní, la farigola...Per dins també estava decorada amb un gust exquisit i autòcton. Un paradís. Era como viajar al centro del sol. Carmen Laforet a La insolación.