No sé si...és el nou i magnífic espectacle de Marta Carrasco que vaig anar a veure al Versus Teatre. Després de la ira, la duresa de Dies Irae, aquest nou muntatge és un passeig per la vida, lúdic, còmic, fins i tot infantil. Amb moments molt divertits però sempre plens d'intensitat com tot el que fa sempre la coreògrafa.
Amb l'Alberto Velasco, magnífic i atípic ballarí, fent de germana seva, unes germanes bessones, que ens porten al seu món.
És tot un luxe poder veure un espectacle així en un teatre de petit format com el Versus. Perquè és fascinant. Perquè hi ha moments de gran emotivitat com un preciós i alhora esgarrifós Ne me quitte pas de Brel que balla embogida en murmuris. Perquè Velasco està increïble en el seu paper de germana diva, cantant amb la veu de Barbra Streisand.
Una coreografia amb moments de gran bellesa, com quan Marta Carrasco balla amb la seva pròpia màscara. I tot plegat citant el filòsof eslovè Slavoj Zizek que fa un any afirmava: la situació actual és una gran merda i precisament per això cal recórrer a la comèdia. Encara que la rialla que provoqui sigui una rialla mig buida i mig embogida. Aquesta rialla és present en aquestes dues bessones especials. I en tots nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada