28 de juny 2013

hannah

El diumenge 9 de juny vaig fer una llarga cua a la Filmoteca per poder veure, no ho vaig aconseguir doncs quasi tot eren invitacions, quina vergonya en una institució pública! , Hannah Arendt presentada per la seva directora Margarethe von Trotta. Per sort s'ha estrenat pocs dies després als cinemes. Vaig arribar fa anys a la filòsofa alemanya gràcies a Fina Birulés, la companya de Maria Mercè Marçal (perdoneu el cotilleo sentimental, però la poetessa em sembla immensa),professora de Filosofia i una eminència sobre l'Arendt. La pel.lícula de la von Trotta fa un retrat magnífic amb una Barbara Sukowa, la seva actriu de capçalera, absolutament formidable.
      Hannah Arendt fotografiada per Fred Stein, 1944.

Arendt, filòsofa, jueva, deixebla de Heidegger, va sacsejar l'opinió pública amb el seu esplèndid assaig Eischmann a Jerusalem, que va publicar al New Yorker després d'haver assistit com a corresponsal al judici del nazi a Israel. Les seves sorprenents conclusions, la banalització del mal, els seus dubtes, el seu raonament, el seu humor, el seu etern cigarret....I valenta, molt valenta. Una pel.lícula molt interessant.
La bellesa entre el mal. La meva preciosa rèplica de la ballarina de Degas entre dos llibres durs.
I aquests mateixos dies llegia un llibre esplèndid i duríssim, Claus y Lucas d'Agota Kristof. Brutal, una poètica del mal. El mal que tant va interessar a Hannah Arendt.

11 de juny 2013

feréstecs

 Tinc molt clar que si he d'escollir l'espectacle de la temporada em quedo amb Els feréstecs de Lluís Pasqual. Quin plaer! Una overdose d'alegria que necessitem tots, més que mai. L'obra és d'allò més lleugera, un Goldoni pur, simple, però la lectura que en fa Pasqual, situar-la en la Catalunya profunda dels temps de la Primera República, el treball dels diversos dialectes del català, el joc constant, la converteix en una obra excel.lent, d'aquelles que recordaré sempre. Imperdible.
 I gran part de l'èxit també és gràcies al magnífic treball de tots els actors, en estat de gràcia absoluta.I la música, aquest Himne de Riego ballat com una comparsa de carnaval, i les màscares, i l'alegria, vaig riure moltíssim. Aquest any, per a mi, ha sigut l'any Pasqual, tant Blackbird com Els feréstecs han sigut els millors muntatges que he vist.
La joie de vivre. Picasso, 1946.
I en les meves associacions mentals anava pensant en aquesta pintura, La joie de vivre de Picasso. I en les paraules que havia escrit Marcos Ordóñez en la seva crítica teatral de l'obra Si están tristes, cabreados o aburridos y quieren placer en vena, corran al Lliure. Jo en vaig sortir feliç, com la dona del quadre.

07 de juny 2013

garrel


Fa temps, un dia que mirava llibres a Laie, em vaig comprar el dvd de Les amants réguliers de Philippe Garrel, una pel.lícula que en aquest país, incomprensiblement, no es va arribar a estrenar mai.Fa unes quantes setmanes me la vaig mirar. Em va encantar. Una pel.lícula llarguíssima, crec que són més de 3 hores, però absolutament fascinant. El maig del 68, les barricades, l'esperit rebel, el desig, l'Amor (en majúscules), la bellesa, l'art-l'escultura i la poesia-, el desencant, París en blanc i negre...Garrel explica molt bé, en una conferència en els extres del dvd, perquè va rodar-la. Un dia, ajudant el seu fill a fer deures, es va adonar que a l'enciclopèdia, el maig del 68 ocupava amb prou feines dues ratlles. Era com si res hagués passat.Com si es volgués esborrar. Ell que havia viscut el moment intensament va voler deixar constància d'aquella lluita.

 I precisament els mateixos dies que jo em mirava Les amants réguliers, s'estrenava, aquest cop sí però amb dos anys de retard, un altre film de Philippe Garrel, Un été brûlant. No és ni de bon tros tan bona com l'anterior, però a mi em va agradar força. De nou el seu guapíssim fill, Louis Garrel n'és el protagonista. De nou l'Amor absolut, intens. La passió, la mort, l'art-la pintura en aquest cas-, la bellesa del que ens envolta i de Monica Bellucci. I alguns moments de morbo, quan fa que el personatge que interpreta el seu fill insulti a Sarkozy (el seu cunyat en la realitat). Moment cotilleo, Louis Garrel és la parella de Valeria Bruni-Tedeschi (sí, es porten uns vint anys!), la germana de Carla Bruni. 

            La rivoluzione siamo noi. Joseph Beuys, 1972.

I vaig anar a la Fundació Tàpies a veure l'exposició Contra Tàpies. Un trencament. A qui va influir Tàpies? Qui va influir-lo a ell? Un diàleg entre el pintor i artistes contemporanis seus que em va divertir molt.
I Beuys que ens dirigia cap a nous horitzons. Siamo noi, som nosaltres que hem de desencadenar els canvis, modificar les coses, conseguir-les. Una obra post 68, més actual que mai.

                               I.G. Gerhard Richter, 1993

Richter em fascina.Inquietant i esplèndid. Es mostrava aquesta obra com a oposició a Tàpies, des del verisme de la imatge pintada.
   Arthur Rimbaud in New York. David Wojnarowicz, 1978-1979.

Brutal i provocatiu Wojnarowicz i la seva sèrie dedicada al seu adorat Rimbaud (passió que compartia amb Patti Smith), personatges no només amb el rostre del poeta, també amb la seva decadència i cert lirisme. Wojnarowicz va ser un poeta visual, ens col.loca la bellesa del vers en el realisme més cru d'un món decebut. El desencís del que ens parla Garrel.