Fa temps, un dia que mirava llibres a Laie, em vaig comprar el dvd de Les amants réguliers de Philippe Garrel, una pel.lícula que en aquest país, incomprensiblement, no es va arribar a estrenar mai.Fa unes quantes setmanes me la vaig mirar. Em va encantar. Una pel.lícula llarguíssima, crec que són més de 3 hores, però absolutament fascinant. El maig del 68, les barricades, l'esperit rebel, el desig, l'Amor (en majúscules), la bellesa, l'art-l'escultura i la poesia-, el desencant, París en blanc i negre...Garrel explica molt bé, en una conferència en els extres del dvd, perquè va rodar-la. Un dia, ajudant el seu fill a fer deures, es va adonar que a l'enciclopèdia, el maig del 68 ocupava amb prou feines dues ratlles. Era com si res hagués passat.Com si es volgués esborrar. Ell que havia viscut el moment intensament va voler deixar constància d'aquella lluita.
I precisament els mateixos dies que jo em mirava Les amants réguliers, s'estrenava, aquest cop sí però amb dos anys de retard, un altre film de Philippe Garrel, Un été brûlant. No és ni de bon tros tan bona com l'anterior, però a mi em va agradar força. De nou el seu guapíssim fill, Louis Garrel n'és el protagonista. De nou l'Amor absolut, intens. La passió, la mort, l'art-la pintura en aquest cas-, la bellesa del que ens envolta i de Monica Bellucci. I alguns moments de morbo, quan fa que el personatge que interpreta el seu fill insulti a Sarkozy (el seu cunyat en la realitat). Moment cotilleo, Louis Garrel és la parella de Valeria Bruni-Tedeschi (sí, es porten uns vint anys!), la germana de Carla Bruni.
I vaig anar a la Fundació Tàpies a veure l'exposició Contra Tàpies. Un trencament. A qui va influir Tàpies? Qui va influir-lo a ell? Un diàleg entre el pintor i artistes contemporanis seus que em va divertir molt.
I Beuys que ens dirigia cap a nous horitzons. Siamo noi, som nosaltres que hem de desencadenar els canvis, modificar les coses, conseguir-les. Una obra post 68, més actual que mai.
Richter em fascina.Inquietant i esplèndid. Es mostrava aquesta obra com a oposició a Tàpies, des del verisme de la imatge pintada.
Brutal i provocatiu Wojnarowicz i la seva sèrie dedicada al seu adorat Rimbaud (passió que compartia amb Patti Smith), personatges no només amb el rostre del poeta, també amb la seva decadència i cert lirisme. Wojnarowicz va ser un poeta visual, ens col.loca la bellesa del vers en el realisme més cru d'un món decebut. El desencís del que ens parla Garrel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada