Aquesta primavera he vist una de les exposicions de l'any. Autorretrat d'Alberto García-Alix (León, 1956), un fotògraf per qui tinc una especial predilecció, a la Virreina. 76 fotografies i 2 audiovisuals brutals a la preciosa planta noble del palau de la Rambla. I allà dins, el món de García-Alix, amors, nus, addiccions, sense cap mena d'hipocresia, entregat a nosaltres. La seva intimitat feliç o dolorosa. Em va entusiasmar.
I és que ja he parlat en moltes ocasions de la meva fascinació pel món de la contracultura i l'underground de la Barcelona dels 70 i del Madrid dels 80. D'uns instants d'ingenuïtat on tot semblava possible. Alberto García-Alix va tenir la sort de viure intensament els dos moments. Escapant-se sovint a la Barcelona acollidora d'aquells anys, ell editava fanzines i vivint a l'antic hotel del Pi.
Autorretrato con Ana Curra, Alberto Garcia-Alix, 1984.
I Alberto també es troba amb l'explosió de la movida dels 80, n'era un protagonista. Autor de nombrosos retrats de personatges culturals de l'època. Parella sentimental en aquells anys de drogues, motos, amors i pèrdues, d'Ana Curra, dels Pegamoides i posteriorment de Parálisis Permanente, una de les muses de la movida, autèntica i enlluernadora. Avui dia és professora de piano al Conservatori de El Escorial.
I Alberto també es troba amb l'explosió de la movida dels 80, n'era un protagonista. Autor de nombrosos retrats de personatges culturals de l'època. Parella sentimental en aquells anys de drogues, motos, amors i pèrdues, d'Ana Curra, dels Pegamoides i posteriorment de Parálisis Permanente, una de les muses de la movida, autèntica i enlluernadora. Avui dia és professora de piano al Conservatori de El Escorial.
García-Alix prové d'una família culta i benestant, com quasi tots els que van caure en aquells anys en el món de l'heroïna, Eduardo Haro Ibars ( fill d'Haro Tecglen), Pau Maragall, Antonio Vega, Enrique Urquijo...i molts d'altres.Són els primers que van accedir a aquells paradisos artificials, plens de rituals, d'hedonisme, de voler gaudir de la vida que els va acabar atrapant i matant. Alberto es va salvar. I una de les seves cures, Formentera. Por eso volveré siempre a Formentera como un hijo pródigo necesitado de paz y de sol para alimentar sus sentidos. I aquesta fotografia m'encanta perquè m'hi veig totalment reflectida. Podria ser jo. I al sortir exultant de la Virreina, la Rambla, com una bufetada de la realitat. Vaig pujar-la mirant els seus preciosos arbres, per no veure en què s'ha convertit aquesta ciutat.
I he anat a veure Las rosas de papel, un espectacle íntim sobre Jaime Gil de Biedma interpretat per Pep Munné, com alter ego del poeta, i Sílvia Comes, tocant diverses peces, de manera fascinant, a la guitarra. I escoltem a Gil de Biedma, els seus amors, les seves passions, la seva fragilitat, el seu diari, la seva vida, els seus poemes, Resolución de ser feliz por encima de todo, contra todos y contra mí, de nuevo-por encima de todo, ser feliz- vuelvo a tomar esa resolución. Pero más que el propósito de enmienda dura el dolor del corazón.
El dia abans vaig llegir aquest llibret que corria per casa, amb pròleg d'Ana María Moix. Absolutament recomanable. Una excel.lent introducció al món de Gil de Biedma.
I a Las rosas de papel sonava Brassens i l'endemà havia mort Georges Moustaki, que es va posar Georges en honor a Brassens. Moustaki, banda sonora de la meva vida, company de tants viatges en cotxe escoltant les seves cançons.A qui vaig poder veure fa anys, encara en plena forma, al Palau de la Música. Un altre hedonista, apàtrida del Mediterrani, autor esplèndid, on desborda la seva joie de vivre. El nostre món va desapareixent...
3 comentaris:
L'altre dia vam enganxar a la tele un documental que, si no l'has vist, t'hagués agradat, Morir de dia, de Joaquim Jordà. Petonet
El vem veure al cine Maldà, amb concert de la Banda Trapera del Río en directe com a prèvia al documental i amb tots els nostàlgics de l'època. Va ser molt guai! Crec que va ser fa dos anys...petons.
què xulo, doncs! Petons
Publica un comentari a l'entrada