15 d’abril 2018

renéixer

 Isabella Rossellini, 2002. Fotografia de Peter Lindbergh.
Hauré de renéixer, com la primavera. He passat mesos sense escriure, tancada en la meva ment. Amb poques ganes de res. La lectura, la música, el teatre i el cinema m'han salvat. Són finestres que s'obren i em serveixen d'oxigen, per no enfonsar-me del tot. Les obres vistes ja han passat, però vull deixar constància que han passat i transformat la meva vida. Des de Blasted de la Sarah Kane, que es va suïcidar molt jove, després d'escriure obres teatrals com aquesta, impactant per la seva violència, però també el seu desig de supervivència, d'esperança…passant per La visita de la vella dama de Dürrenmatt, amb una gran Vicky Peña, i un muntatge amb titelles, música que em va agradar molt. Si mireu el vent d'on ve de Nell Leyshon, de qui recomano el seu preciós llibre Color de llet, que em va recordar molt a tota la poesia, escrita i visual, d'aquesta obra, amb una escenografia plena de bellesa. El Frankestein de la Mary Shelley, impactant i meravellós, amb totes les pors de la naturalesa humana.
I l'esperit combatiu i el posterior desengany en l'emocionant Sopa de pollastre amb ordi d'Arnold Wesker que vaig veure a la Biblioteca de Catalunya. I les esplèndides Troyanas d'Eurípides, encapçalades per Aitana Sánchez-Gijón, magnètica, tan actuals tot i haver passat més de 2000 anys, els mateixos errors, els mateixos anhels, la mateixa violència. I Moby Dick, que vaig anar a veure per amor, però que em va atrapar des del primer instant, quin Ahab tan potent que ens regala el Pou! Tota la indiferència de la Natura, la balena, envers nosaltres, que no som absolutament res, gotes d'aigua.
I em quedo amb la Isabella Rossellini, que vaig poder veure en un petit teatre, l'Akadèmia, presentant el seu Link Link Circus. Una joia, El seu amor pels animals, el seus estudis sobre les emocions i la comunicació animal. I ella, guapíssima, divertida, pallassa, propera. Em va encantar, com m'encanta aquesta foto seva, perquè va vestida, com he anat jo, milers de matins, acompanyant la meva filla a escola, un abric negre i unes botes, sense ganes de res més.

Ahir vaig anar al Palau Sant Jordi a veure Roger Waters. Em va servir de catarsi, per renéixer. Per recuperar els meus 19 i 20 anys, quan vaig veure els concerts de Pink Floyd, la resta de la banda. Em faltava Waters, que em va sorprendre molt gratament. Per comprovar que a quasi 75 anys, es pot seguir sent molt atractiu, fer tres hores de concert, d'espectacle visual. Va ser tota una experiència sensorial. Molt impactant, d'una gran bellesa i molta denúncia, especialment contra els polítics. I a més em va regalar sentir Mother, una de les cançons de la meva vida, que no m'esperava que toqués. Vaig sortir flotant, respirant l'aire mullat, havia plogut, de Montjuïc, pensant que he d'aconseguir canviar.
El 8 de març, un dia preciós, després de la manifestació que em va reconciliar, una mica, amb el món, vaig anar a veure la Christina Rosenvinge, que presentava el seu disc Un hombre rubio, que no em canso d'escoltar. És una meravella. També hi va ha molt de renéixer en aquell concert.

Nocturn, Joan Ponç 1950.
I d'aquest període silenciós, em quedo amb l'exposició de Joan Ponç, Diàbolo, a la Pedrera. Em va fascinar. Gran surrealista, cofundador del grup Dau al Set, lliure i temperamental. I no prou reconegut, tot i haver iniciat la revolució plàstica d'avantguarda després de la Guerra Civil. Explorador dels racons més foscos i ocults de l'ésser humà. El caràcter únic de la seva obra, el va allunyar de tendències i el va capbussar en un silenci i decepció. Ponç pintava sempre de nit, en la nocturnitat va trobar la llum que hi havia dins seu. L'exposició em va agradar tant, que m'hauria d'escapar a Ceret, on es pot veure actualment fins a finals de maig, per tornar a gaudir-la.