Lorca, sempre

 Les dues últimes obres que he vist al teatre són amb Lorca. Com a autor o com a protagonista. Yerma, al Lliure i Una noche sin luna al TNC. Dues obres immenses, colpidores, emotives. Yerma, escrita pel poeta i dirigida per Juan Carlos Martel, amb una preciosa i artística escenografia de Frederic Amat, un espai de cendres, erm i fosc, i la música de Refree que ens endinsa en aquest món rural, de cançons de bressol, de dones que renten al riu, de la força i la tragèdia. Tota la meravella lorquiana. 

Una noche sin luna, escrita i interpretada per Juan Diego Botto, i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, que va aconseguir cada vespre una standing ovation, amb el seu Lorca sensible, proper, que retorna al món dels vius, per explicar-nos la seva vida i la seva mort. Va ser afusellat una nit sense lluna ( sí, és veritat, ho vaig comprovar al calendari llunàtic, la lluna nova d’agost de 1936). Un monòleg, teatralment excepcional, sobre la importància de la memòria, de la llibertat artística,  commovedora al màxim.

La foto és de la gran Vivienne Westwood, que va morir ahir, retratada per David Dangley el 1976. Una dona que m’ha inspirat. Creadora revolucionària i autora d’un dels mantres que intento seguir: compra poc, bo i que duri.

Que el nou any ens porti allò que ens sembla impossible, amb molta salut i poesia.

escapar

Els astres em van dir que havia d'escriure. Tornant amb el tren cap a casa, vaig pensar que sí, que ho faria, que reprendria aquest vell blog. Però els dies i els mesos van passar, i els viatges, i les ganes de fer altres coses, i la meva mandra crònica. Fins avui, que he tornat a obrir aquesta pàgina abandonada.

 Potser la meva novetat, és la meva passió creixent per anar a veure òpera. De petita volia ser cantant d'òpera,em fascinava que la gent es comuniqués cantant. El juny passat vaig tornar a veure'n una, després de quasi trenta anys, La flauta màgica de Mozart, dirigida per Dudamel. 

 Va ser un gran coup de foudre, i aquesta tardor he anat a veure Il trovatore de Verdi amb la direcció escènica d'Àlex Ollé, que molt originalment situa l'acció a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Em va agradar molt i em va portar en molts moments a La luna de Bertolucci, una de les meves pel.lícules preferides (soc una fan acèrrima de Bertolucci!), quan la seva protagonista, que és una famosa cantant d'òpera interpreta precisament Il trovatore de Verdi. 

 També he vist Il Trittico de Puccini, tres petites joies, Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi, que giren al voltant de la mort, i amb una dona, Susanna Mälkki, dirigint l'orquestra. 

A Gianni Schicchi s'interpreta la famosa ària O mio babbino caro, que sempre m'ha semblat preciosa i m'ha recordat Una habitació amb vistes, doncs formava part de la seva banda sonora. M'adono que relaciono molt l'òpera amb el cinema...De fet, al tornar de veure-la, em vaig llegir el llibre de E.M.Forster que és una delícia. 

 Aquest retorn a l'òpera també ha vingut impulsat per la dificultat que tinc per aconseguir entrades per anar a concerts de rock o pop. No suporto haver d'estar hores connectada, per aconseguir o no, entrades. Acabem cansant-nos i crispant-nos. Per tant, com que ni Springsteen, que de totes maneres ja he vist diverses vegades, ni Coldplay, que em feia gràcia però no ho vaig aconseguir, m'he decantat per anar al Liceu.

 Sí que vaig anar però, fa un mes, a veure The Cure, per recordar els meus moments dark de joventut.

 I per acabar aquesta pinzellada d'avui, el cinema, que malgrat la mandra, m'obligo a anar-hi, perquè no vull que desapareguin les sales de cine. Últimament, estic molt fascinada per la Vicky Krieps, una actriu meravellosa. La vaig veure a l'estiu a La isla de Bergman de la Mia Hansen-Love, de qui soc seguidora fidel, i fa uns dies a Abrázame fuerte de Mathieu Amalric, una pel.lícula que m'ha tocat molt, sobre una mare que s'escapa de casa i el seu viatge, físic i mental, barrejat amb la vida del marit i fills abandonats. El dolor de l'absència, feta imatges. I la Vicky Krieps, també és una Sissí a La emperatriz rebelde en estat de gràcia, immensa. Per a mi, aquesta actriu ho omple tot. I si els astres em guien, seguiré.

 

 La foto és del rodatge de La Luna, amb l'esplèndida Jill Clayburgh i Bernardo Bertolucci, crec que a les Termes de Caracalla de Roma, on acaba la pel.lícula amb ella cantant Verdi. És de la 20th Century-Fox Film, però no indica l'autor.

Quarantena

 

Bette Davis i Joan Crawford, últims anys 60.

Estic en quarantena, sense haver tingut encara el covid, per contacte familiar, i com la gran Bette Davis, tot el dia amb bastonets al nas. M’he rigut llegint les darreres entrades del meu blog abandonat. Com podia ser tan il.lusa? Ara ja no crec que aquesta pandèmia canvïi res, tot i que a mi, m’ha donat una paciència que m’ ha sorprès, o potser és l’edat?

El dia de cap d’any em vaig desitjar salut i viatges, ja tinc tan interioritzada la situació que ni hi vaig pensar, en una possible fi. Això que em recordo, en una sala de cinema, a finals del 20, emmascarada, veient Dear Werner, el preciós documental de Pablo Maqueda que resseguia el camí que havia fet Werner Herzog el 1974, caminant de Munich a París, en un acte de fe per evitar la mort de la seva amiga Lotte Eisner, greument malalta. Vaig sortir pensant que em posaria a caminar, fins a París o Cadis o Berlín, si amb això s’acabés el covid per sempre.

Tinc la sort del teatre, la lectura i el cinema, jo no he deixat d’anar-hi, perquè no vull que tanquin les sales. Fa poc hi vaig poder veure Petite maman, una pel.lícula meravellosa de Céline Sciamma ( sí, la de Retrato de una mujer en llamas), descomunal en la seva senzillesa, i vaig pensar que tot el que havia sentit, hagués sigut diferent i menor, si l’hagués vist a casa.