19 de gener 2022

Quarantena

 


Bette Davis i Joan Crawford, últims anys 60.

Estic en quarantena, sense haver tingut encara el covid, per contacte familiar, i com la gran Bette Davis, tot el dia amb bastonets al nas. M’he rigut llegint les darreres entrades del meu blog abandonat. Com podia ser tan il.lusa? Ara ja no crec que aquesta pandèmia canvïi res, tot i que a mi, m’ha donat una paciència que m’ ha sorprès, o potser és l’edat?
El dia de cap d’any em vaig desitjar salut i viatges, ja tinc tan interioritzada la situació que ni hi vaig pensar, en una possible fi. Això que em recordo, en una sala de cinema, a finals del 20, emmascarada, veient Dear Werner, el preciós documental de Pablo Maqueda que resseguia el camí que havia fet Werner Herzog el 1974, caminant de Munich a París, en un acte de fe per evitar la mort de la seva amiga Lotte Eisner, greument malalta. Vaig sortir pensant que em posaria a caminar, fins a París o Cadis o Berlín, si amb això s’acabés el covid per sempre.
Tinc la sort del teatre, la lectura i el cinema, jo no he deixat d’anar-hi, perquè no vull que tanquin les sales. Fa poc hi vaig poder veure Petite maman, una pel.lícula meravellosa de Céline Sciamma ( sí, la de Retrato de una mujer en llamas), descomunal en la seva senzillesa, i vaig pensar que tot el que havia sentit, hagués sigut diferent i menor, si l’hagués vist a casa. 

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvinguda!

Mònica ha dit...

Moltes gràcies per la teva amabilitat.

Anònim ha dit...

Céline Sciamma magistral. Herzog té un documental (Mein liebster Feind) sobre la seva relació amb Kinski. Com devia ser Kinski perquè Herzog fins i tot semblés normal!

Anònim ha dit...

Avui comentàvem amb unes amigues el que trobem a faltar d’abans de la pandèmia, i m’ha sortit el teu blog. El trobo a faltar.