Bette Davis i Joan Crawford, últims anys 60.
El dia de cap d’any em vaig desitjar salut i viatges, ja tinc tan interioritzada la situació que ni hi vaig pensar, en una possible fi. Això que em recordo, en una sala de cinema, a finals del 20, emmascarada, veient Dear Werner, el preciós documental de Pablo Maqueda que resseguia el camí que havia fet Werner Herzog el 1974, caminant de Munich a París, en un acte de fe per evitar la mort de la seva amiga Lotte Eisner, greument malalta. Vaig sortir pensant que em posaria a caminar, fins a París o Cadis o Berlín, si amb això s’acabés el covid per sempre.
Tinc la sort del teatre, la lectura i el cinema, jo no he deixat d’anar-hi, perquè no vull que tanquin les sales. Fa poc hi vaig poder veure Petite maman, una pel.lícula meravellosa de Céline Sciamma ( sí, la de Retrato de una mujer en llamas), descomunal en la seva senzillesa, i vaig pensar que tot el que havia sentit, hagués sigut diferent i menor, si l’hagués vist a casa.
6 comentaris:
Benvinguda!
Moltes gràcies per la teva amabilitat.
Céline Sciamma magistral. Herzog té un documental (Mein liebster Feind) sobre la seva relació amb Kinski. Com devia ser Kinski perquè Herzog fins i tot semblés normal!
Avui comentàvem amb unes amigues el que trobem a faltar d’abans de la pandèmia, i m’ha sortit el teu blog. El trobo a faltar.
Moltes gràcies pel teu comentari. Miraré el documental que em cites perquè deu ser brutal!
Moltes gràcies per la teva amabilitat.
Publica un comentari a l'entrada