31 de desembre 2015

setze

Boulevard Saint-Germain, maig 68. Fotografia de Manuel Bidermanas.

Feliç, cultural i rebel 2016!

28 de desembre 2015

lorca & miró

 Quina meravella La novia de Paula Ortiz! Ja em va agradar molt la seva òpera prima, De tu ventana a la mía, però la seva lliure adaptació de Bodas de sangre de Lorca m'ha entusiasmat. Tota la bellesa de l'obra del poeta en una pel.lícula impactant visualment. Absolutament preciosa.Rodada entre Andalusia, Aragó i la Capadòcia turca, per demostrar que Lorca funciona en qualsevol racó d'un país mediterrani, en uns paisatges amb un paper simbòlic molt potent. Jo he vist el cortijo d'Almería on van passar els fets que van inspirar a l'autor i el veia, el sentia respirar en tota la pel.lícula.
Meravellosa Inma Cuesta (Goya sí o sí!) i esplèndids tota la resta d'actors. I la música, del japonès Shigeru Umebayashi, creant ell també sublimitat, La Tarara cantada per la núvia, una cançó que adoro que va popularitzar el mateix Lorca, i la pell de gallina en l'escena crucial al so de Pequeño vals vienés, el Take this waltz de Cohen. I totes les figures simbòliques lorquianes, el cavall simbolitzant la potència viril, la lluna presagiant la mort, el ganivet, la sang, les flors de tarongina a la corona de núvia…I el destí, cruel, on ens arrossega la passió, la passió del sexe, de la sang, dels amors impossibles… Immortal Lorca. 
I el Lorca més difícil, poètic, surrealista i enigmàtic a El público dirigida per Àlex Rigola al TNC. Com que sóc molt fan de l'autor, ja sé que m'he de deixar portar per les paraules, per la bellesa del text.  El poeta cerca les seves arrels més profundes, una nova teatralitat per sobre del teatre superficial. I aquí s'atreveix amb la pròpia sexualitat, els cavalls, aquests cossos que Rigola ens presenta nus. M'ha agradat el muntatge i l'escenografia, imponent, de Max Glaenzel. I sobretot els actors, destacant Irene Escolar, Nao Albet i Pep Tosar. De nou, tots els temes lorquians, la vida, la mort, l'amor, les avantguardes…I molta bellesa tenebrosa, en contraposició amb la lluminositat que feria a La novia.
I he pujat a La Fundació Miró a veure l'exposició Miró i l'objecte, la primera mostra íntegrament dedicada a l'objecte en la producció de Joan Miró. Força interessant. Miró va reunir als seus diferents tallers tota mena d'objectes populars i d'origen natural. Amb el temps l'objecte va esdevenir important per a l'artista i va obrir-li noves perspectives en el seu plantejament de la pintura.
L'exposició mostra aquesta transformació de Miró, des d'una primera etapa en què senzills estris del món quotidià apareixen representats en la tela fins a la incorporació de l'objecte físic mitjançant l'ús del collage. Ell mateix ho va definir com un assassinat de la pintura. Lorca i Miró, artistes, surrealistes en un moment de la seva trajectòria,  immensos.

15 de desembre 2015

tragèdies gregues

 Tragèdies gregues al Lliure. Vaig anar a la Marató de clàssics que va oferir el Teatre Lliure el cap de setmana dels ponts. Jo ja n'havia vist un, a Madrid, la primavera passada i em va entusiasmar. Així que quan vaig saber que, per sort!, vindrien a Barcelona les propostes del Teatro de la Ciudad que van arrassar a Madrid a La Abadía, vaig córrer a comprar les entrades. Una meravella. M'encanten els clàssics i la seva visió que segueix sent eterna, el retrat de la humanitat, ahir i avui.
Vaig començar amb Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco. Emocionant, imaginativa, intensa, amb una Carmen Machi immensa, una Creonte femenina, molt potent. Esplèndida coreografia i il.luminació. 
Creont i Antígona. Oncle i neboda. Una noia enfrontada a la màxima representació de l'Estat. Tots dos tenen raó…Tots dos es pensen que la tenen. Tots dos, obcecats en els seus propis discursos. Sords a cada extrem… Han passat més de 2000 anys i seguim igual.
 Edipo Rey de Sòfocles versionada i dirigida per Alfredo Sanzol.
El meu primer pensament va ser Barroc, la pintura barroca. Una taula, amb una il.luminació que entrava en diagonal, com Caravaggio. I els actors asseguts, tot el protagonisme recau en el text, una joia, la tragèdia bategant com mai. Les premonicions, el destí, Èdip exaltat, nerviós, incrèdul…fantàstic Juan Antonio Lumbreras. Una obra plena de ritme malgrat la seva mise en scène estàtica. Esplèndida.
Medea de Sèneca, Eurípides i altres versionada i dirigida per Andrés Lima. Vaig repetir Medea, doncs m'havia fascinat el passat mes de maig. A més, em semblava un privilegi poder veure els tres clàssics. Ja ho vaig explicar aleshores, una Medea (quin personatge tan intens, increïble i meravellós que ha de ser per una actriu!) fascinant. Aitana Sánchez-Gijón poderosa com mai, valenta i plena de força en una interpretació que ha de deixar-la extenuada, física i mentalment. Un muntatge bellíssim, quina meravella  Joana Gomila, amb el seu contrabaix, cantant i maleïnt l'amor i el desig que ha esquinçat l'ànima de Medea i la portarà a cometre el pitjor crim possible.
Vaig gaudir moltíssim amb les tres obres, amb la seva, encara!, contemporaneïtat, amb les passions mediterrànies tan vigents.

30 de novembre 2015

woody & viggo

 Sóc fan de Woody Allen. Des de sempre. Cada any em miro diverses vegades les seves pel.lícules, les que m'apassionen, clar. Marits i mullers n'és una. Me la sé de memòria, molts dels seus diàlegs, de les seves situacions. Per això vaig anar amb molts dubtes a veure el muntatge que ha fet l'Àlex Rigola sobre l'obra de Woody Allen. Em va agradar força. No és tan bona com la pel.lícula, però em va captivar la lleugeresa, el minimalisme de la mise en scène, el ritme, el treball dels actors, i sobretot la versió-acertadíssima-del Rigola: l'acció passa a Barcelona, substitueix Martha's Vineyard pel Cap de Creus (em va semblar genial!), Keats per Gil de Biedma…Com que ja he dit que em sé les paraules del film vaig poder captar els canvis i em van sorprendre gratament. Això sí, els personatges catalans també beuen vi blanc, van a concerts de música clàssica, coquetegen amb les alumnes, llegeixen i filosofegen...
I simultàniament al cinema fan Irrational man, l'última de Woody Allen. Una de les grans, de les que marcaran la seva història filmogràfica. Germana de Delitos y faltas i de Match Point i per a mi, a l'alçada d'aquestes. Comèdia i thriller alhora, a la recerca del crim perfecte, al ritme de jazz. Brutal la banda sonora amb The "In" Crowd de Ramsey Lewis Trio sonant en bucle. De nou els seus grans temes, el sentit de la vida, el crim, la culpabilitat en un món sense sentit…El bloqueig existencial del professor interpretat per un grandiós Joaquin Phoenix que brilla amb Emma Stone. I Crim i càstig de Dostoievski bategant. Demà Woody Allen fa 80 anys, espero i desitjo que tingui encara molt temps i ganes per fer pel.lícules.
I el professor d'Irrational Man parlava de l'Existencialisme. Podria passar Lejos de los hombres per explicar-lo. Esplèndida pel.lícula de Daniel Oelhoffen, basada en L'hôte, un conte de Camus, i produïda pel gran Viggo Mortensen, que ens regala una magnífica i continguda interpretació amb Reda Kateb. Dos solitaris que ho expressen tot amb silencis, esguards, actituds. Viggo Mortensen com un alter ego de Camus, aquest professor en mig de les muntanyes d'Algèria, a l'inici de la guerra civil que acabaria amb la fi de la colonització. La bestialitat de les guerres, el racisme del francesos, que malauradament avui en collim els fruits, tot el que Camus, immens, va denunciar. Aquesta pel.lícula és una meravella, una història d'amistat sota el sol (sempre el sol de Camus!), un western que enfronta les lleis tribals contra les lleis occidentals. I l'ètica per sobre de tot. I Viggo Mortensen. 

20 de novembre 2015

blanc i negre

 M'encanta el blanc i negre. Ja fa temps, crec que va ser a principis d'octubre, vaig poder veure un parell de pel.lícules en blanc i negre que em van meravellar. Papusza, la història de la poetessa gitana Bronislawa Wajs dirigida per Joanna Kos i Krzysztof Krauze. Una pel.lícula pausada, però molt intensa emocionalment, com la vida de la primera dona gitana que va publicar a Polònia. Nascuda el 1910, obsessionada per aprendre a llegir, la seva poesia va explicar les experiències del seu poble durant el segle XX. Papusza, que significa nina, va ser acusada amb les seves publicacions de revelar secrets als paios. Reconeguda i repudiada alhora. Torturada per la culpabilitat que sentia. Em va emocionar molt aquest film, tan plàstic, tan preciós, tan intens.
A casa vaig córrer a buscar el còmic Un viaje entre gitanos que és una joia. Per tornar a llegir-lo després de descobrir a Papusza. De Keler, Guibert i Lemercier (sí, els de la sèrie El Fotògraf!). Interessantíssim,  és un reportatge gràfic on el fotògraf Alain Keler ens descriu el seu viatge de 10 anys recorrent Europa per explicar la història del poble romaní i la seva persecució i discriminació. 
 L'altra pel.lícula en blanc i negre que em va entusiasmar va ser Heimat, la otra tierra. Una pel.lícula descomunal, crec que van ser 3 hores i 40 minuts, amb pausa això sí, però que no es van fer gens feixugues. La història del segle XIX al camp, en un poble fictici, a Alemanya, la història d'una generació que ja havia passat per l'escola, sabia llegir, tenia una altra visió del món, i volia fugir de la misèria, emigrar a Sud-Amèrica. Visualment és una meravella, en un blanc i negre amb lleus tocs de color, exquisida. Crònica colossal, política, poètica, cultural…Fascinant.
 I també en blanc i negre eren les imatges que es projectaven en l'obra Només són dones de Carmen Domingo i dirigida per Carme Portaceli al TNC. Un espectacle que em va emocionar i entusiasmar, com a la resta del públic, tots en peu i aplaudint intensament. Míriam Iscla, quina actriu!, Xaro Campo (alternant el paper amb Sol Picó) i Maika Makovski en un espectacle de paraules, música i dansa. Les històries de cinc dones represaliades, marginades, empresonades, torturades…Descobreixo entre elles a Amparo Barayón, dona de l'escriptor Ramón J. Sender, que va ser afusellada, per roja, durant la Guerra Civil. Un espectacle punyent, emotiu, amb tres dones magnífiques, dalt de l'escenari. Inoblidable.


02 d’octubre 2015

odi

Aquest curs ha tingut un dels millors inicis que recordo al Teatre Lliure. Ha començat amb dos monòlegs, esplèndids, brutals, colpidors, replets d'odi, marcant aquests temps difícils que ens han tocat viure. Dos monòlegs d'un mateix escriptor Stefano Massini, a qui penso seguir la pista, doncs m'han semblat fantàstics, impactants al màxim, amb el públic atent, en un silenci respectuós, enganxats com mai a les paraules. Vaig començar amb Crecenunsoldéu, l'original és Credoinunsolodio, més explícit, portant-nos ja en el títol a l'odi, visceral, palpitant, que batega a la Franja de Gaza. Immensa Rosa Maria Sardà, en la pell de tres personatges i que només la il.luminació, gran direcció de Lluís Pasqual!, i la seva veu, la seva gesticulació ens marquen, però queda en tot moment claríssim, qui ens està parlant. 
 L'endemà, encara entusiasmada amb el que havia vist, vaig retornar al Lliure de Gràcia per veure Dona no reeducable, l'altre monòleg de Massini, dirigit també per Lluís Pasqual. L'homenatge a la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada al 2006 pel terrorisme d'estat. De nou l'odi, entre nacionalismes, brutal, dolorós, salvatge. Míriam Iscla transformada en Anna, meravellosa. El fàstic, la vergonya dels polítics, el món terrible, insolidari i rancuniós que m'envolta. M'és difícil escollir un dels monòlegs. Em van corprendre els dos. 
I una recomanació, a casa vaig tornar a llegir l'esplèndid còmic Cuadernos rusos d'Igort (també italià com Massini!), que segueix l'esperit d'Anna Politkóvskaia i el seu amor a la Veritat, la seva humanitat. 
 Cartell de Los exiliados románticos de Clara León.
I per deixar tot aquest odi i aquesta ràbia, una preciosa pel.lícula de Jonás Trueba, el meu Trueba, ara sí, preferit. Los exiliados románticos, una road movie, sobre l'amor, la lleugeresa de l'estiu, cant a l'amor, a l'amistat, als darrers anys de joventut. Un viatge lluminós, espontani, que respira la llibertat de la improvisació. Deliciosa!
I em va fer molta il.lusió que a Los exiliados románticos es parlés d'un llibre que m'encanta, Las pequeñas virtudes de la gran Natalia Ginzburg (també italiana!). Precisament del text que dóna nom al llibre Por lo que respecta a la educación de los hijos, creo que no hay que enseñarles las pequeñas virtudes, sino las grandes. No el ahorro, sino la generosidad y la indiferencia hacia el dinero; no la prudencia, sino el coraje y el desprecio por el peligro, no la astucia, sino la franqueza y el amor por la verdad, no la diplomacia, sino el amor al prójimo (…), no el deseo del éxito, sino el deseo de ser y de saber. Las pequeñas virtudes, Natalia Ginzburg. Traducció de Celia Filipetto.
Segurament Anna Politkóvskaia hi estaria d'acord.

25 de setembre 2015

charlotte

 Autoretrat. Charlotte Salomon, 1940.
Vull trencar el meu silenci estiuenc amb el crit de l'obra de Charlotte Salomon. Protagonista del llibre del meu estiu, d'un dels llibres, ara ja, de la meva vida, Charlotte de David Foenkinos. Brutal, meravellós, intensíssim i dolorosíssim, com la breu vida de l'artista.
Charlotte Salomon, berlinesa, jueva, pintora…com Foenkinos, jo també m'he enamorat d'aquesta dona fascinant.
 Kristallnacht. Charlotte Salomon, 1940/42.
La vida de Charlotte va lligada a la vida de l'Alemanya dels anys 30. Una vida, la seva, que reflectirà en la seva obra Leben? Oder Theater? (Vida? o Teatre?), una obra de gran qualitat, complexa, on barrejava pintura, teatre, música, la música que ella volia que acompanyés la seva obra i que indagant he acabat trobant, escoltant, unint-me a ella, al seu record, per les notes que hem pogut compartir. 
 Charlotte Salomon, 1939.
Foenkinos, escriu la vida de l'artista com un poema, amb frases curtes, frases que vol punyents, com la vida en aquells anys, com la vida de Charlotte, que ens trasbalsa. Un llibre com un salm, que narra la brutalitat amb una delicadesa sense precedents. I la pintura que va salvar emocionalment Charlotte Salomon, en un món ple d'odi. 
I la meva primera pel.lícula al cinema d'aquesta rentrée, també va lligada a Charlotte Salomon, Un día perfecto de Fernando León de Aranoa. Una petita joia sobre la guerra dels Balcans, la vida dels cooperants, l'absurditat dels odis, de les guerres, el patiment de la població civil, sempre perdedora. Fantàstics Benicio del Toro i Tim Robbins. I amb un moment meravellós, la veu de Marlene Dietrich cantant Where have all the flowers gone? de Pete Seeger, una cançó que m'encanta i que em porta a Charlotte Salomon i a totes les víctimes de la humanitat.

29 de juny 2015

jessica lange

 Que preciosa em semblava la Jessica Lange quan jo era una adolescent. Bona actriu, dona interessant i ara, fotògrafa fascinant. Vaig anar a veure la seva exposició Unseen a l'Arts Santa Mònica. Fotografies plenes de bellesa, de poesia, de viatges que van mostrant el moviment de la vida. Em van agradar molt.
 I aquesta fotografia em va frapar moltíssim, va ser com un mirall, perquè m'assemblo o m'assemblava  (els anys passen!) a la noia reflectida. Una altra jo a Minnesota, retratada per Jessica Lange. No suporto que em facin fotografies, un suplici en aquesta època tan multiretratada, plena de fotos basura com en dic jo, no pensades…però si em retratés la Lange segurament em deixaria, per veure quin instant captava, com em veuria. Jo em vaig veure en aquesta noia.
"Jessica Lange fa visible el moviment de la vida". Blancs i negres magnífics. Imatges suggerents, sense argument ni guió. Sense peu de foto, per això no he posat títols ni dates, són coses que veig va dir l'artista a la comissària de l'exposició. 

22 de juny 2015

teatre

Avui he comprat els abonaments de teatre per la propera temporada. Malgrat que darrerament estava, una mica, saturada d'obres i de representacions. De fet el meu Grec d'enguany serà molt tranquil, molt seleccionat al meu gust i sense fer concessions. Però les noves programacions pel curs 2015/2016 m'han engrescat i fet sentir, de nou, la palpitació teatral. I he de dir que les dues últimes representacions del curs que he vist m'han agradat, i molt!
Incerta glòria de Joan Sales, que sí! finalment estic llegint i gaudint, dirigida per Àlex Rigola, director que segueixo i que em solen agradar molt les seves interpretacions literàries. Aquesta és una obra complexa d'adaptar, però que per a mi, resol molt bé. Alguns moments millors que altres. Esplèndid el segon acte, les cartes de Trini, lleugeres, íntimes…I tota la brutalitat de la Guerra Civil, la desesperació, els conflictes interns dels personatges, una radiografia de les emocions humanes...
Entremeses de Cervantes en la versió del Teatro de la Abadía, dirigida per José Luis Gómez. Una meravella. Una obra que es va representar fa 20 anys, als inicis de La Abadía i que ara, per sort, s'ha reposat i ha fet gira.Una festa, un cant a la joia, a la llengua, a la dicció, a la música, esplèndida, interpretada a escena per un instrumentista que ens marca els sorolls, de la pluja, de les portes, dels cants…Un escenari, quasi nu, presidit per un arbre al voltant del qual, els ocells, la primavera, els comediants, Cervantes i els seus entremeses divertidíssims, lleugers…Teatre amb majúscules, molt plaent.

09 de juny 2015

aigua

 Aigua. Sóc signe d'aigua, és el meu element. Aquest any, cosa estranya en mi, ja m'he banyat al mar, a la primavera!, acostumo a fer els primers banys de l'any els dies del solstici d'estiu. I he vist Aguas tranquilas de Naomi Kawase. M'ha agradat molt aquesta reflexió sobre la vida i la mort, sensacions que associo a l'aigua del mar, un lloc que em porta a pensar-hi. I el Japó, les tradicions i la modernitat, la bellesa de les cases, dels futons, l'elegància de menjar amb "palillos", el poder de la Natura, que em persegueix, els arbres, el mar, els cicles vitals, el despertar de l'adolescència a la vida, el viatge de la vida, que culmina amb la mort. La mort tranquil.la, esperada o violenta, inesperada.
 I encara m'ha agradat més Mandarinas de Zaza Urushadze, un cant pacifista, ple d'humanisme, d'ètica, al voltant de la guerra de Georgia, a inicis dels anys 90, la guerra dels cítrics pels protagonistes. Guerra que va afectar, i molt!, als estonis que vivien a la zona. Una meravella. La llum, les interpretacions, els diàlegs, els silencis…La calma, la serenitat que dónen els anys, i les emocions/passions, amors/odis dels combatents. M'ha colpit molt.
I per acabar aquest post cinèfil, Güeros d'Alonso Ruizpalacios, una interessant road movie mexicana, que sí, recorda a Jim Jarmusch, rodada en blanc i negre, com l'última d'Arturo Ripstein. 
La joventut i la seva educació sentimental, el viatge a la recerca d'un cantant de rock, Los detectives salvajes de Bolaño entra en la meva ment!, les vagues universitàries d'un Mèxic classista, els vicis i les virtuts de la joventut. Quin plaer el cinema!

22 de maig 2015

madrid


 Retiro, M.B. 2015
Arbres i cels de Madrid. Em fascinen. En aquest cap de setmana de celebracions passat en aquesta ciutat que m'agrada, i molt!, en vaig gaudir intensament. Passejades pels parcs madrilenys, sota aquests arbres immensos, majestuosos, protectors, altíssims, que formaven autèntics passadissos per on passàvem, meravellats, oxigenats, feliços, per tot aquest verd i aquest blau del cel, lluminós, elèctric, intens...
 Les deux frères, Pablo Picasso, 1906.
I malgrat que aquesta escapada estava prevista per fer coses diferents, la magnífica oferta artística que sol oferir Madrid ens va portar a veure les exposicions al voltant de les obres del Kunstmuseum Basel, en obres actualment, i amb part del seu fons exposat a la ciutat. La primera, els 10 Picassos al Prado,  simbòlic retorn de l'artista al museu que va dirigir honoràriament de 1936 a 1939. Una meravella. Picasso ple de força, enfrontat a les grans obres del Renaixement i el Barroc  a la Galeria central. I dels 10, aquests Dos germans que em van commoure. Bellesa absoluta. L'etapa rosa, l'adolescència, els tons, el dibuix, l'estiu.
 Senecio, Paul Klee, 1922.
I al Reina Sofía, Fuego blanco, la col.lecció moderna del Kunstmuseum Basel. Obres importants, cubistes, expressionistes, abstractes…totes les avantguardes en un recorregut fascinant.
I Paul Klee, un dels punts forts de la pinacoteca, amb la seva pintura espontània, honesta, independitzant-se del moviments establerts. 
 Homme et femme, Emil Nolde, 1918.
Coleccionismo y Modernidad, també al Reina Sofía. Dues importants col.leccions d'art de la primera modernitat que ara formen part del Kunstmuseum Basel. A la col.lecció Im Obersteg destaca el color, l'expressionisme, em va encantar. 
 Buveuse d'absinthe, Pablo Picasso, 1901.
Magnífic aquest Picasso, també de la col.lecció Im Obersteg, la bevedora d'absenta. L'etapa blava, la tristesa, la solitud, la misèria. Picasso estimadíssim pels ciutadans de Basilea. Em va sorprendre i emocionar que el 1967, el propietari d'un dels Picasso que vaig veure, volia vendre´l i la ciutat va organitzar una col.lecta perquè el museu pogués adquirir-la. Picasso sorprès per aquest gest cívic (i culte!) va donar quatre obres més a la ciutat.
Medea. Teatro de La Abadía. Fotografia de Luis Castilla.
Però aquesta vegada, el millor de la fugida madrilenya, va ser Medea al Teatro de la Abadía. Impressionant l'obra, basada en Séneca, i dirigida pel gran Andrés Lima, que ja em va entusiasmar amb Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, però aquí m'ha flipat. Muntatge històric, amb una Aitana Sánchez-Gijón sublim, immensa, en un paper difícil, molt físic, extraordinària en la seva fúria, en la seva bogeria, en la seva tristesa, en la seva ment perduda. Pell de gallina. Emocions transmeses des d'una mise en scène bellíssima per la seva plasticitat, per la seva nuesa, per la música. Magnífics també els tres altres actors, només quatre persones a escena, entre elles el mateix Lima. 
Art, bellesa, una ciutat que espera amb il.lusió i efervescència el canvi ( Madrid se merece a Manuela!), serà difícil, però espero que ho aconsegueixin, per poder tornar aviat, més contenta, a veure els seus arbres i els seus cels.

14 de maig 2015

amb g de giornata, gos, gold

Fotografia de David Ruano.

 No sé quantes vegades puc haver vist Una giornata particolare, la pel.lícula d'Ettore Scola amb la Loren i el Mastroianni. És una de les  meves preferides, per això sentia curiositat i alhora una mica d'inquietud per anar a la Biblioteca de Catalunya, un lloc preferit, a veure el muntatge que n'havia fet Oriol Broggi, un director preferit. El resultat em va commoure. Clara Segura i Pablo Derqui, immensos, verídics, en el seu entusiasme, en la seva fragilitat, en la seva solitud (en una família de sis fills!), en aquesta giornata tan especial, que canviarà les seves vides, per sempre, sempre m'emociona el final, amb Antonietta obrint el llibre, començant a llegir, entrant en un món nou d'on ja no sortirà. Preciosa mise en scène, Roma a la Biblioteca, els terrats de Roma en la petita sala gòtica, una meravella. I m'imagino que poques persones, les italianitzades com jo, van reconèixer la cançó, el cant socialista, La lega, que sortia a Novecento de Bertolucci, i que em va fer molta il.lusió tornar a sentir.
 Fotografia de Ros Ribas.

Aquesta primera escena, que em recorda l'Angelus de Millet, és de El curiós incident del gos a mitjanit dirigida per Julio Manrique i amb un Pol López extraordinari, d'un altre planeta. Personalment, em va agradar més a Ivan i els gossos, perquè era un text més brillant, aquest gos és un muntatge molt bo, trepidant, vibrant, amb grans actuacions, molt ben resolt, però el text, la història en si, no em va meravellar. Malgrat això, reconec que és un dels grans muntatges del Lliure, molt recomanable.
Retrat d'Adele Bloch-Bauer, Gustav Klimt, 1907.

The woman in gold, dirigida per Simon Curtis, amb una gran Helen Mirren em va interessar. La neboda d'Adele, model d'un dels millors retrats de Klimt, Maria Altmann i la seva lluita per recuperar el retrat de la seva tia, que els nazis van robar de casa els Bloch-Bauer a Viena, on ella vivia amb els seus pares i oncles. Maria, perseguida per jueva, va haver de fugir i emigrar als Estats Units. El millor de la pel.lícula, la recreació d'aquell món perdut, la causa judicial que obrirà pas al retorn d'obres d'art expoliades pels nazis. A mi però, em sap greu que finalment el retrat hagi acabat a Nova York, a la galeria del fill d'Estée Lauder. El quadre és una meravella i ara que he espiat la vida dels Bloch- Bauer encara m'agrada més.

27 d’abril 2015

golucho

 Vaso con flor de membrillo y María. Golucho, 2011.
Fa unes setmanes vaig anar al MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) a veure l'antològica de Golucho. Una meravella. Golucho, pintor nascut a Madrid el 1949 i representant del Nuevo Realismo espanyol, em va fascinar. 
 Lara. Golucho, 2001.
Va viure a París de 1964 a 1969, un període efervescent, combatiu, brillant, de revoltes i on va descobrir la bohèmia artística. Això sí, aquesta antològica mostrava les seves obres de 1998 a l'actualitat.
 La soledad del límite. Golucho, 2006.
Impressionants els seus dibuixos que em van encantar. Honestos, afirmant la realitat amb tota la seva cruesa. Mostrant la vulnerabilitat de l'ésser humà.
 En la habitación verde. Golucho, 2012.
Golucho va ser cofundador del grup La gallina ciega amb Antonio López (un dels meus pintors preferits!), Dino Valls i altres.
Perfeccionista, exigent, amb un llenguatge molt personal.
 Alma y las sombras. Golucho.
Drama, tendresa, indignació, somnis, misteris, infantesa, vellesa…La seva filla Alma i el Golucho poeta.
No temas son más débiles que su apariencia,
             Su seguridad, tu titubeo.
             Tus sueños, su insomnio.
             No temas; observa cómo se forma un cúmulo
             sobre los chopos.
             Alto, blanco, inalcanzable.
             Sólo está allí para ti.
             Se escapa con su libertad, 
             no temas,
             síguele.
Inacabado. Golucho.
No tengo noticias tuyas.
Sólo las del pasado.
Siempre llegan sin piedad.
I la vellesa, sense miraments, autèntica. Antològica magnífica, en una tarda tranquil.la de diumenge, en un preciós palau Barroc. Un privilegi.

20 d’abril 2015

pasolini i altres

 Pasolini d'Abel Ferrara. Retrat esplèndid de les últimes hores de l'intel.lectual, escriptor, cineasta, artista italià. No sóc objectiva, sóc una entusiasta de Pasolini, interpretat per un actor que m'encanta Willem Dafoe. Doble joia, doncs per a mi, Pasolini i Dafoe. Fins i tot no em desagrada el fet que Dafoe parli en anglès, em convenç totalment, és idèntic a PPP! Pel.lícula magnífica, molt ben documentada, que això sí, si un no coneix prèviament una mica la vida i obra de Pasolini, pot perdre's en els personatges, en les cites, en les obres…Pels apassionats seguidors com jo, una joia.
 Em va sorprendre que La historia de Marie Heurtin de Jean-Pierre Améris només estés una setmana en alguns cinemes. Em va agradar i commoure aquest cant a l'educació, envoltat d'una preciosa estètica que despertava els nostres sentits, la bellesa de la natura, el vent en els arbres, el sol en una finestra…els plaers que Marie Heurtin només podia percebre amb el tacte, amb la pell…Unes interpretacions excel.lents que recreen una història verídica de finals del segle XIX, entre una noia sorda, muda i cega i la monja que li obrirà el món a la comunicació, a la vida. Intel.ligència, reflexió, bellesa, sentiments...
 I abans de marxar de vacances havia anat a veure Maps to the stars de David Cronenberg que jo sí que vaig trobar molt bona. Actuacions magistrals, Julianne Moore brillant intensament, en una pel.lícula satírica, macabra, boja, el món del Hollywood més podrit, més estúpid, més patètic…Sàtira de les estrelles del cinema, dura, contundent, intensa. Molt bona.
I també el març vaig veure Fuerza mayor de Ruben Östlund, pel.lícula sueca, premi del Jurat de Cannes. Hivern, Alps, natura blanca, pura, Vivaldi, família i el drama de la incomunicació, crisi en la parella modèlica, nens angoixats, pors, la ridiculesa de no saber ocupar el lloc preconcebut, les misèries humanes. Em va interessar.