Avís noves entrades per Email

20 de novembre 2015

blanc i negre

 M'encanta el blanc i negre. Ja fa temps, crec que va ser a principis d'octubre, vaig poder veure un parell de pel.lícules en blanc i negre que em van meravellar. Papusza, la història de la poetessa gitana Bronislawa Wajs dirigida per Joanna Kos i Krzysztof Krauze. Una pel.lícula pausada, però molt intensa emocionalment, com la vida de la primera dona gitana que va publicar a Polònia. Nascuda el 1910, obsessionada per aprendre a llegir, la seva poesia va explicar les experiències del seu poble durant el segle XX. Papusza, que significa nina, va ser acusada amb les seves publicacions de revelar secrets als paios. Reconeguda i repudiada alhora. Torturada per la culpabilitat que sentia. Em va emocionar molt aquest film, tan plàstic, tan preciós, tan intens.
A casa vaig córrer a buscar el còmic Un viaje entre gitanos que és una joia. Per tornar a llegir-lo després de descobrir a Papusza. De Keler, Guibert i Lemercier (sí, els de la sèrie El Fotògraf!). Interessantíssim,  és un reportatge gràfic on el fotògraf Alain Keler ens descriu el seu viatge de 10 anys recorrent Europa per explicar la història del poble romaní i la seva persecució i discriminació. 
 L'altra pel.lícula en blanc i negre que em va entusiasmar va ser Heimat, la otra tierra. Una pel.lícula descomunal, crec que van ser 3 hores i 40 minuts, amb pausa això sí, però que no es van fer gens feixugues. La història del segle XIX al camp, en un poble fictici, a Alemanya, la història d'una generació que ja havia passat per l'escola, sabia llegir, tenia una altra visió del món, i volia fugir de la misèria, emigrar a Sud-Amèrica. Visualment és una meravella, en un blanc i negre amb lleus tocs de color, exquisida. Crònica colossal, política, poètica, cultural…Fascinant.
 I també en blanc i negre eren les imatges que es projectaven en l'obra Només són dones de Carmen Domingo i dirigida per Carme Portaceli al TNC. Un espectacle que em va emocionar i entusiasmar, com a la resta del públic, tots en peu i aplaudint intensament. Míriam Iscla, quina actriu!, Xaro Campo (alternant el paper amb Sol Picó) i Maika Makovski en un espectacle de paraules, música i dansa. Les històries de cinc dones represaliades, marginades, empresonades, torturades…Descobreixo entre elles a Amparo Barayón, dona de l'escriptor Ramón J. Sender, que va ser afusellada, per roja, durant la Guerra Civil. Un espectacle punyent, emotiu, amb tres dones magnífiques, dalt de l'escenari. Inoblidable.


4 comentaris:

Núria ha dit...

Que bé que hagis tornat! M'apunto el còmic, i les pel·lícules, per d'aquí a uns anys... El teatre té la pega de ser irrecuperable, però. Petons

Mònica ha dit...

Al final acabaré fent el blog per a tu, em fa moooooolta mandra, si no fos pels teus comentaris que m'empenyen ja hauria tancat la paradeta. A veure si aquesta setmana m'hi torno a posar! Petons.

Núria ha dit...

visca!! hehehe

Anònim ha dit...

No, no tanquis el blog! Encara que no escrivim comentaris tens els teus ‘groupies”