Pasolini d'Abel Ferrara. Retrat esplèndid de les últimes hores de l'intel.lectual, escriptor, cineasta, artista italià. No sóc objectiva, sóc una entusiasta de Pasolini, interpretat per un actor que m'encanta Willem Dafoe. Doble joia, doncs per a mi, Pasolini i Dafoe. Fins i tot no em desagrada el fet que Dafoe parli en anglès, em convenç totalment, és idèntic a PPP! Pel.lícula magnífica, molt ben documentada, que això sí, si un no coneix prèviament una mica la vida i obra de Pasolini, pot perdre's en els personatges, en les cites, en les obres…Pels apassionats seguidors com jo, una joia.
Em va sorprendre que La historia de Marie Heurtin de Jean-Pierre Améris només estés una setmana en alguns cinemes. Em va agradar i commoure aquest cant a l'educació, envoltat d'una preciosa estètica que despertava els nostres sentits, la bellesa de la natura, el vent en els arbres, el sol en una finestra…els plaers que Marie Heurtin només podia percebre amb el tacte, amb la pell…Unes interpretacions excel.lents que recreen una història verídica de finals del segle XIX, entre una noia sorda, muda i cega i la monja que li obrirà el món a la comunicació, a la vida. Intel.ligència, reflexió, bellesa, sentiments...
I abans de marxar de vacances havia anat a veure Maps to the stars de David Cronenberg que jo sí que vaig trobar molt bona. Actuacions magistrals, Julianne Moore brillant intensament, en una pel.lícula satírica, macabra, boja, el món del Hollywood més podrit, més estúpid, més patètic…Sàtira de les estrelles del cinema, dura, contundent, intensa. Molt bona.
I també el març vaig veure Fuerza mayor de Ruben Östlund, pel.lícula sueca, premi del Jurat de Cannes. Hivern, Alps, natura blanca, pura, Vivaldi, família i el drama de la incomunicació, crisi en la parella modèlica, nens angoixats, pors, la ridiculesa de no saber ocupar el lloc preconcebut, les misèries humanes. Em va interessar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada