Avís noves entrades per Email

28 de desembre 2015

lorca & miró

 Quina meravella La novia de Paula Ortiz! Ja em va agradar molt la seva òpera prima, De tu ventana a la mía, però la seva lliure adaptació de Bodas de sangre de Lorca m'ha entusiasmat. Tota la bellesa de l'obra del poeta en una pel.lícula impactant visualment. Absolutament preciosa.Rodada entre Andalusia, Aragó i la Capadòcia turca, per demostrar que Lorca funciona en qualsevol racó d'un país mediterrani, en uns paisatges amb un paper simbòlic molt potent. Jo he vist el cortijo d'Almería on van passar els fets que van inspirar a l'autor i el veia, el sentia respirar en tota la pel.lícula.
Meravellosa Inma Cuesta (Goya sí o sí!) i esplèndids tota la resta d'actors. I la música, del japonès Shigeru Umebayashi, creant ell també sublimitat, La Tarara cantada per la núvia, una cançó que adoro que va popularitzar el mateix Lorca, i la pell de gallina en l'escena crucial al so de Pequeño vals vienés, el Take this waltz de Cohen. I totes les figures simbòliques lorquianes, el cavall simbolitzant la potència viril, la lluna presagiant la mort, el ganivet, la sang, les flors de tarongina a la corona de núvia…I el destí, cruel, on ens arrossega la passió, la passió del sexe, de la sang, dels amors impossibles… Immortal Lorca. 
I el Lorca més difícil, poètic, surrealista i enigmàtic a El público dirigida per Àlex Rigola al TNC. Com que sóc molt fan de l'autor, ja sé que m'he de deixar portar per les paraules, per la bellesa del text.  El poeta cerca les seves arrels més profundes, una nova teatralitat per sobre del teatre superficial. I aquí s'atreveix amb la pròpia sexualitat, els cavalls, aquests cossos que Rigola ens presenta nus. M'ha agradat el muntatge i l'escenografia, imponent, de Max Glaenzel. I sobretot els actors, destacant Irene Escolar, Nao Albet i Pep Tosar. De nou, tots els temes lorquians, la vida, la mort, l'amor, les avantguardes…I molta bellesa tenebrosa, en contraposició amb la lluminositat que feria a La novia.
I he pujat a La Fundació Miró a veure l'exposició Miró i l'objecte, la primera mostra íntegrament dedicada a l'objecte en la producció de Joan Miró. Força interessant. Miró va reunir als seus diferents tallers tota mena d'objectes populars i d'origen natural. Amb el temps l'objecte va esdevenir important per a l'artista i va obrir-li noves perspectives en el seu plantejament de la pintura.
L'exposició mostra aquesta transformació de Miró, des d'una primera etapa en què senzills estris del món quotidià apareixen representats en la tela fins a la incorporació de l'objecte físic mitjançant l'ús del collage. Ell mateix ho va definir com un assassinat de la pintura. Lorca i Miró, artistes, surrealistes en un moment de la seva trajectòria,  immensos.