Onada

 

M’ha agradat la Nouvelle Vague de Richard Linklater, el seu homenatge a aquella revolució artística i a Godard que ens va portar la modernitat. Sí, d’acord, m’agrada més À bout de souffle, més rupturista, lleugera, flueix millor. Jo la vaig tornar a veure uns dies abans d’anar a la pel.lícula del Linklater. Hi ha gent que ho fa després. A mi m’ha servit de molt, per reconèixer moments concrets, diàlegs, situacions, llocs. De fet, al tornar a casa, vaig mirar-ne, de nou, algunes escenes. 

Nouvelle Vague també és estèticament preciosa en el seu blanc i negre. I un cant a París, a l’amistat, a la bellesa i la veritat per damunt dels diners. A copiar o fer la revolució! Hi són tots, el món dels Cahiers du Cinéma, Truffaut, Chabrol, Rohmer, Rivette, la Gréco, Bresson, Rossellini, Varda…

I la música, la Nouvelle Vague de Richard Antony, el Come prima amb la veu de Dalida, Sacha Distel i el seu Scoubidou…i els cafès de Montparnasse, la camiseta del New York Herald Tribune, el vestidet de ratlles, els posters de Picasso. Un món que a mi, em fascina. Uns actors increïblement semblants als vertaders protagonistes, això sí, Guillaume Marbeck és més guapo que Godard.

I Wagner com una altra onada, poderosa i magnífica. Vem anar al Liceu a veure Tristan und Isolde amb la meravellosa Lise Davidsen que debutava en el rol d’Isolda, i va entusiasmar a tothom. Va ser el meu primer Wagner i vaig entendre perquè desperta tantes passions, és una música que embolcalla, que arrossega a cantants, públic, músics. Vaig poder veure, de nou, la directora d’orquestra Susanna Mälkki, tan emotiva i alhora plena de força. Va ser un espectacle extraordinari. Jo havia llegit els dies anteriors el Romanç de Tristany i Isolda de Joseph Bédier, que va adaptar i completar els fragments dels antics romans tristanians del segle XII, en la traducció de Riba, i m’ho vaig passar molt bé amb aquesta lectura. La versió de Wagner em va semblar molt més simplificada però em va fer gràcia llegir en el llibret, que mentre gestava l’òpera mantenia una relació amb l’esposa d’un seu mecenes i això va inspirar la relació adúltera de Tristany i Isolda.

Demà marxem els dos a Madrid, deixant el nostre pis com a biblioteca estudiantil, a passar el cap de setmana ple d’art, exposicions i teatre, dubto que passegem gaire doncs el pronòstic del temps és pèssim.

La foto és la Zoey Deutch com a Jean Seberg (vaig pensar molt en la seva dramàtica vida, fa uns anys vaig llegir S. ou l’espérance de vie del seu fill, Alexandre Diego Gary, sobre la vida dels seus pares que em va impactar) i Guillaume Marbeck com a Jean-Luc Godard a Nouvelle Vague de Richard Linklater, 2025.