08 de setembre 2014

pop

                              Flowers. Andy Warhol, 1970.
Madrid és pop! Aquest ha sigut l'eslògan de les dues grans exposicions d'aquest estiu a Madrid, capital indiscutible de l'art del país, i ja cal que Bcn es posi les piles en aquest moment de decadència tan bèstia que estem vivint! Vaig tornar a fer una escapada intensa per poder veure-les. Mitos del pop al Museu Thyssen que, per a mi, organitza les millors exposicions. Brutal! Malgrat que jo sempre m'he decantat per les primeres avantguardes em va fascinar el món pop d'aquesta extraordinària exposició on veiem com el pop art va intentar innovar, obrint el camí de la postmodernitat però mantenint lligams amb la tradició.
                  Retrátala desaparecida. Pauline Boty, 1962.
Warhol, Hamilton, LIchtenstein, Hockney, Wesselmann, Jasper Johns, Arroyo, Equipo Crónica…tots els grans, presents en Mitos del pop. I entre ells, una dona que em va fascinar, Pauline Boty (1938-1966). I Marilyn Monroe com un dels mites de la Dream Factory de Hollywood convertits en ídols i protagonistes dels artistes pop. Marilyn venerada per Warhol però també per Boty, Vostell….
                     Vittis. Roger Jeffs, 1963.
O la meva admiradíssima Monica Vitti. El pop fa una nova reinterpretació dels retrats. Una nova transformació.
      Just what is it that makes today's homes so different, so appearing?. Richard Hamilton, 1956
I l'altra gran exposició pop, Richard Hamilton al Reina Sofía. La més gran retrospectiva de l'artista. Una antològica que va idear el propi Hamilton abans de morir. Completíssima, brillant, interessantíssima, una meravella del primer pare del pop. De fet, aquest collage marca l'inici del pop art, en ell hi són presents totes les icones pop, publicitat, mitjans de comunicació, cultura de masses, la paraula pop, lollipop és la piruleta...
Swingeing London. Richard Hamilton, 1968-1969.
A la sèrie Swingeing London, Hamilton va alterar una fotografia de Mick Jagger esposat amb el galerista Robert Fraser, després de ser detinguts per possessió de drogues. Canviant el Swinging London per el Swingeing London (el Londres sever) al.ludeix a la severitat de la condemna.
           White Album. Richard Hamilton, 1968.
Hamilton també va ser l'autor del disseny de l'àlbum The Beatles, conegut com White Album, una coberta monocroma amb el nom de la banda en relleu. Va numerar cada una de les còpies dels cinc milions de discos editats, criticant així la beatlemania i el consumisme ferotge. Per cert, estic escoltant el disc mentre escric aquest post i és una autèntica meravella.
I el Hamilton activista polític, antibel.licista, amb casa a Cadaqués, gran amic de Duchamp…Esplèndid.
 
Paul Alexandre ante una vidriera. Amadeo Modigliani, 1913.
I no només vaig veure pop en el meu dia artístic a Madrid. Vaig aprofitar per anar també al Prado a despedir-me de l'any Greco amb l'última gran exposició al voltant de l'artista, El Greco y la pintura moderna. Em va encantar, de nou les grans obres de El Greco que ja vaig poder veure a la gran retrospectiva de Toledo, però ara confrontades amb esplèndides interpretacions de grandíssims artistes com Picasso, Modigliani, Cézanne, Pollock, Moore, Chagall a qui va influir. Fantàstic aquest retrat de Modigliani al costat del Caballero de la mano en el pecho.
Las rosas de Heliogábalo (detall). Lawrence Alma-Tadema, 1873.
I em quedava una estona abans d'agafar el tren de retorn i vaig córrer de nou al Thyssen, tancant el cercle del meu dia madrileny, per veure la petita exposició Alma-Tadema y la pintura victoriana. Un cant a la bellesa, la col.lecció de Juan Antonio Pérez Simón, un negociant mexicà que té una de les col.leccions particulars més belles del període marcat pel culte a la bellesa formal, la passió per la cultura grecoromana. Una exposició petita però tan ben muntada, sempre el Thyssen!, que mirant aquest quadre impactant, senties olor de roses. Sí, havien ambientat fins i tot olfactivament el món de flors d'Alma-Tadema.

2 comentaris:

núria alemany ha dit...

Sempre et dic que em fas enveja i és veritat! Tan debò fos tan culta i chic com tu ;) m'han agradat molt aquestes dues últimes entrades del blog

Mònica ha dit...

Em veus amb uns ulls deformats! Si fos com dius no seria on sóc, això segur. Això sí, quan els fills creixen tornes a retrobar el temps per llegir més i desaparèixer de tant en tant...tot arriba...