Blanca Portillo és Maria a El testamento de María, la primera obra teatral que ha dirigit, magníficament, el director de cinema Agustí Villaronga. Blanca Portillo és, potser, la millor actriu que he vist mai. I n'he vist moltes, i em solen agradar, molt, les grans actrius catalanes, però totes tenen un punt histriònic, un moment que van massa enllà. Portillo, en canvi, es manté en un equilibri constant, ens dóna la seva ànima, el seu cos, ens fa viatjar amb ella, es transforma completament, quan surt a saludar, sempre hi trobo una altra persona, ella, la de veritat, tan diferent…És absolutament meravellosa. I la seva dicció, la seva presència, el seu moviment… L'obra, basada en el llibre de Colm Tóibín, llibre que vaig llegir en un viatge en tren a Madrid, em va agradar molt, la humanitat de Maria, una dona camperola, que no entén res, que no vol entendre res, de sacrificis, lluites, revolucions, i que pateix, moltíssim, la pèrdua del fill. Una Maria, pagana, que adora en secret a Artemisa. Preciosa i poètica l'escenografia de Frederic Amat, em va entusiasmar!, com el vestuari de Mercè Paloma. Obra perfecta, públic en peus, un dels millors muntatges que he vist al Lliure.
Quina nit més maca vem passar amb la gran Joan Baez al Palau de la Música. El mite folk, l'excompanya de Dylan, la dona combativa i coherent, ens va oferir un concert memorable. Amb una veu, encara, vibrant, als seus 74 anys, plena de sensibilitat. Ens va regalar totes les cançons que, a casa, ens han marcat, El rossinyol, no me l'esperava!, Gracias a la vida, Llegó con tres heridas, La llorona, Diamonds and rust, les precioses versions de Suzanne de Cohen, una de les cançons de la meva vida, d'Imagine, per acabar amb No serem moguts! Tot ple de delicadesa, d'humilitat, de bellesa. Nit inoblidable.
I seguint amb el món femení, ja fa unes quantes setmanes vaig veure una pel.lícula que em va atrapar. Le meraviglie (aquí El país de las maravillas) d'Alice Rohrwacher, una directora italiana d'una sensibilitat extraordinària. La bellesa de la natura, d'un món que va desapareixent, de les dificultats de qui escull una vida allunyada de tot, de la ciutat, de les convencions, la pèrdua d'un món, i la pèrdua també de la innocència, de la infantesa, de l'Arcàdia. Com el títol, una meravella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada