battiato

 Franco Battiato forma part de la meva vida. Sóc una entusiasta de la seva música, de les seves lletres, de la seva cultura. De sempre. De fet, recordo haver anat a veure'l a la Mercè de 1986, quan encara era una adolescent, en un concert magnífic davant la Catedral. Gratuït, en aquells dies de vins i roses que ja no tornaran, quan la ciutat era dels ciutadans. 

He tornat a veure'l, a l'Auditori, en un concert meravellós. Presentava el seu últim disc Apriti Sesamo, que em va semblar boníssim.

 Com un vell i elegant professor, assegut en una mena d'estat meditatiu, ens va regalar quasi totes les seves millors cançons. Vem ballar, vem cantar en una mena de catarsi col.lectiva, plena d'alegria. I jo em vaig emocionar moltíssim, vaig veure passar la meva vida davant meu a través de la seva música.

I el súmmum va ser quan ens va regalar Prospettiva Nevski, la meva preferida,... e il mio maestro m'insegnò com'è difficile trovare l'alba dentro l'imbrunire...un nus a la gola. Però és que va cantar totes les que adoro, La cura, Bandiera bianca, Nomadi, Cuccurucucú...Meravellós.

Però a més jo amb el Battiato he après moltíssim. He d'agraïr-li moltes coses, moltes bones estones, i especialment que em va descobrir Minima moralia d'Adorno, el cita en una cançó, i el vaig fer servir per un treball a la universitat (optativa de Filosofia), tria que va agradar molt al professor.

I vem acabar la nit, drets, desinhibits, cantant cerco un centro di gravità permanente che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose, sulla gente, over and over again.