21 de desembre 2009

Iglesias

La Pianista.
Dissabte vaig veure la preciosa exposició de Gregori Iglesias, Sense silenci a l'espai VolArt de la Fundació Vila Casas. Com sempre a última hora. Em va encantar.Vaig patir un d'aquests meus enamoraments sobtats per un artista.
Sense títol (de la sèrie Metros).
Vaig veure dues vegades el vídeo on ell ens parla de la seva vida, de les seves passions, de la seva feina.Em va semblar un home ple de sensibiltat, feminitat en un cos fort, gran. La seva vida de clochard a París, dormint als carrers i la seva vida actual al bell mig de la natura a les Borges Blanques.


Sense títol.
I la magnífica sèrie de Biblioteques. I el seu rol de pare amantíssim que deixa que els seus fills pintin en els seus quadres. Generositat desbordant. I la seva màxima vital..."jo només vull que els meus fills siguin feliços, que visquin molts anys, feliços." La comparteixo plenament, no cal res més.


Bussejadora i pop. Katsushika Hokusai, 1814.
Després del meu entusiasme Iglesias, em queda ja molt lluny l'exposició del Museu Picasso Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa, que vaig veure fa un mes. Em va fer molta gràcia l'advertència, abans d'entrar, que era d'alt contingut eròtic. La veritat és que el muntatge és molt bonic, ple de sensualitat però no em va arribar a emocionar ni a colpir. S'hi poden veure els gravats eròtics japonesos que van pertànyer a Picasso i que el van inspirar (Picasso realment beu de totes les fonts possibles).


Le maquereau. Picasso, 1902.
De tota manera és una exposició que val la pena, doncs el diàleg que s'estableix entre l'estampa eròtica japonesa (n'hi ha de boníssimes i molt pornogràfiques!) i Picasso és interessant.