Ahir vaig anar al TNC a veure El jardí dels cinc arbres, un espectacle de Joan Ollé sobre textos narratius i poètics de Salvador Espriu. Em va semblar una meravella. Poètic, màgic, ple de sensacions, amb un regust de melangia per un món que ja no existeix. "I seguint el curs de les hores del dia passen per l'escenari la gent de Sinera". I podem imaginar el jardí dels cinc arbres, com ell anomenava el petit pati de la casa dels seus primers estiueigs a Arenys, Sinera, la seva única pàtria ideal i perduda, la infància. Jo també crec en aquesta única pàtria que vaig viure amb els meus germans en un altre temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada