cohen

És difícil expressar en paraules tota l'emoció que vem viure al concert de Leonard Cohen d'ahir al vespre al Palau Sant Jordi. La seva música forma part de la meva vida, des de l'adolescència fins a la maduresa. Un concert meravellós, sublim. Va començar amb Dance me to the end of love, que em va transportar a una nit d'un mes de juliol de fa més de deu anys, quan vem decidir que volíem tenir un fill i ens vem posar a ballar aquesta cançó, sense saber tot el que vindria després a la nostra vida...I a partir d'aquí l'apoteosi...les va cantar absolutament totes -tret de Chelsea Hotel, la cançó que va dedicar a la Janis Joplin i de la qual s'avergonyeix una mica-, The Future, Anthem, In my secret life-escoltada pels carrers de la ciutat mil i una vegades-, Suzanne enmig d'un silenci absolut i amb un nus a la gola, The Partisan, Sisters of Mercy, Hallelujah escoltada per un palau mut amb una devoció que no he vist en cap altre concert...i totes amb la seva veu ronca, preciosa, xiuxiuejada, com si cantés només per a tu... Take this waltz, els anys a l'institut i un treball sobre Lorca que vaig acompanyar amb aquesta cançó en una classe, per cert la seva filla es diu Lorca en homenatge al poeta que el té captivat, bisos, ens regala So Long Marianne i una versió increïble d'una cançó seva que adoro If It Be Your Will... Hi ha una màgia especial, estem tots emocionadíssims, cantant, músics, públic...acaba donant les gràcies a tothom, conductors, afinadors..., a tots nosaltres que li hem donat suport i força, i apareix el gurú Cohen que ens desitja felicitat, en la nostra vida, en la nostra companyia i en la nostra solitud, ens beneeix...i sentim que és un comiat, un comiat feliç i em sento contenta i privilegiada d'haver passat uns instants meravellosos amb una persona que m'ha donat molt. I emocionats marxem amb la certesa d'haver estat amb un mite.