miss coixet & feminismes

 Isabel Coixet fotografiada per Jordi Azategui.

El 2015 va ser un any Coixet, es van estrenar dues pel.lícules de la directora i les dues em van agradar molt. Jo connecto amb l'Univers Coixet. Tant Aprendiendo a conducir com Nadie quiere la noche, les dues rodades en anglès, les dues molt femenines, la primera molt més lluminosa i positiva, la segona una història de supervivència inspirada en personatges reals, em van fascinar. Impressionant Juliette Binoche en aquest cant a la Natura imponent, cruel, en el seu viatge iniciàtic, en la seva relació tortuosa amb l'esquimal, en aquesta civilitazió versus barbàrie o l'ètica barbàrie versus la hipocresia de la civiltzació. Tot sota la mirada femenina de la Coixet. 

Enterrament d'Emiliy Wilding Davison, 14 de juny de 1913. 

I en aquests moments tan cinèfils, he vist tota una sèrie de pel.lícules on els personatges femenins bateguen amb força. Sufragistas de Sarah Gavron, la història de les suffragettes, la branca de les sufragistes partidàries de la violència enfront de les pacifistes. Una magnífica lliçó d'història sobre les dones compromeses que van lluitar, i molt!, per la igualtat. La presa de consciència, les pèssimes condicions laborals d'unes dones explotades, la lluita feminista…Una excel.lent ambientació, una emotiva Carey Mulligan…i la immolació d'Emily Wilding per la causa, i el seu emocionant enterrament perfectament recreat. Vaig trobar a faltar però, que en els crèdits finals quan s'enumera diversos països i l'any que van aconseguir el sufragi femení, citessin Espanya, doncs va ser dels primers països europeus, en la constitució de l'any 1931, tot i que van votar per primer cop el 1933.

 Mia madre de Nanni Moretti, un emotiu i bell relat sobre la pèrdua de la mare del director italià, que aquí es reserva un personatge secundari i Margherita Buy és el seu alter ego. Una pel.lícula molt personal, molt íntima, homenatge a la seva pròpia mare que va morir mentre ell filmava Habemus papam. Moretti ja havia parlat sobre la mort en La stanza del figlio, molt més tràgica i dolorosa, la mort d'un fill és incomparable a la mort de la mare, que sempre pensem que per lògica haurem de viure, malgrat que sabem que la vida és il.lògica!. Tot i això, el moment de pèrdua , amb lògica o sense, malgrat ser esperat, és dolorós i Moretti amb la seva barreja d'humor i gravetat ens ho fa sentir molt bé. 

Preciosa la darrera escena, quan ell recorda la mare, la visualitza i li pregunta: "Mamma a che stai pensando?" " A domani."

Sensualíssima Carol de Todd Haynes, inspirada en l'obra autobiogràfica de Patricia Highsmith. Preciosa història d'amor, tota feta d'esguards, suggeriments, en uns anys 50 conservadors, elegants i difícils per dues dones. Un enamorament intens, unes ganes de gaudir de la llibertat en una societat repressora. Magnífiques Cate Blanchett i Rooney Mara, la bellesa i la fragilitat. 

 Nahid d'Ida Panahandeh, pel.lícula iraniana d'una dona dirigida per una dona. Una dona separada, en situació precària econòmicament, independent malgrat la difícil situació de la dona a Iran, envoltada de prejudicis familiars, en un país on la legislació ve marcada per la religió masclista. Em va semblar molt interessant, m'agraden les pel.lícules iranianes que ens arriben, em va encantar també Taxi Teheran de Jafar Panahi que vaig veure ja fa uns mesos, un estudi sociolègic sobre la societat iraniana, esplèndid.

 I malgrat les dures crítiques rebudes, a mi em va agradar La chica danesa de Tom Hooper. Molt esteticista, d'una bellesa exagerada però que em va fer gaudir de l'ambientació, del vestuari, de la llum…D'acord, la pel.lícula no aprofundeix gens sobre el comportament d' Einar Wegener, el primer transexual que es va operar el 1931, sobre la comprensió de la seva dona Gerda, esplèndida Alicia Vikander!, també em va convèncer Eddie Redmayne en un paper brutal. 

Einar Wegener/ Lili Elbe

I de fet em va interessar tant que vaig comprar-me el llibre de David Ebershoff que ha reeditat Anagrama. I sí, el llibre és molt millor, va molt més enllà en la construcció de la identitat, en les relacions personals, l'estic llegint aquests dies i m'ha captivat.

I acabo amb Miss Huppert, motor de El amor es más fuerte que las bombas de Joachim Trier, sí parent de Lars von Trier!, director que em va fascinar amb Oslo, 31 de agosto. Aquest és el seu tercer film i m'ha semblat un meravellós i estimulant drama sobre la incomunicació familiar i els records sobre la mare/dona morta, una famosa fotògrafa de guerra, molt present. Fragments d'una vida quotidiana, de l'aïllament, de la vida, del què som, del què volem ser, del com ens veuen. Del suïcidi, tema recurrent en Trier, de la reconstrucció dels records i el pas del temps. De com ens enfrontem amb el propi passat. Magnífica, poètica. Acabo així aquest repàs cinematogràfic, la propera parlaré de teatre.

güzellik

 Si el diccionari no m'enganya, güzellik és bellesa en turc. Istanbul va ser la trobada entre Jordi Savall i Mal Pelo, al Mercat de les Flors. Entre la música i la dansa, entre la música culta d'època otomana i la popular armènia, sefardita i turca. Un dels espectacles més bells que he vist mai, malgrat el concert de tos d'alguns espectadors!, amb els ballarins de Mal Pelo fascinant-me, dansant la música que a pocs metres interpretaven Savall i 4 músics més. Bellesa en majúscules, com Istanbul, per a mi, una de les ciutats més belles del món.

 I La belleza és la meva cançó preferida d'Aute. Una cançó brutal que no em canso d'escoltar. Vem voler anar al Palau de la Música, a veure el concert antològic del cantautor, que ens ha acompanyat sempre, aprofitant que revisava (tots! el concert va durar tres hores!) els seus grans èxits. Emotiu, intens,  amb les seves lletres que són poemes, sempre penso que és el nostre Cohen proper, i amb la seva veu intacta. També ens va mostrar l'Aute pintor, abans de cantar, se'ns va passar la preciosa pel.lícula animada que ha fet, Vincent y el giraluna. Una meravella, com el seu comiat, cantant a capella Al alba enmig d'un silenci absolut. 

 I lluminosa, vital, positiva, plena d'energia El gran día, la pel.lícula de Pascal Plisson (sí, el de la preciosa Camino a la escuela!). Un altre documental que vaig anar a veure amb la meva filla, sobre la lliuta de 4 nens/nois de cultures molt diferents, per aconseguir el seus somnis, per poder canviar la seva vida. Nens que no ho tenen fàcil, però que amb la seva constància i el seu treball es senten prou forts per intentar´ho. Encantadora, un shoot de positivisme!, que sempre em convé.

I la bellesa d'un gran text, La piedra oscura d'Alberto Conejero, dirigida per Pablo Messiez al Lliure. Una obra que va triomfar a Madrid, la temporada passada, i que em va deixar sense alè. Una joia, el text, les interpretacions que aconsegueixen fer plorar, l'escenografia amb un so de mar de fons, constant…I Lorca, present com mai, en la seva història amb Rafael Rodríguez Rapún, a qui sembla que va dedicar els seus  colpidors Sonetos del amor oscuro. Un cant a la memòria històrica, a no oblidar, a l'apropament de dues visions antagòniques d'entendre la vida, a la importància d'escoltar a tothom, al desig final Nadie puede desaparecer del todo, ¿verdad?. 

crueltat

 M'inquieta trobar tanta bellesa en la crueltat, en imatges o situacions cruels. Quina meravella el Macbeth de Justin Kurzel! Magnífica adaptació d'un dels meus clàssics preferits de Shakespeare. Abans de veure la pel.lícula vaig pensar, que valent atrevir-se a fer-ne una nova versió després d'Orson Welles, Kurosawa i Polanski. Sort que ho ha fet. Absolutament preciosa, amb una fotografia excepcional, la llum, el color, sentint totes les sensacions possibles. Quina bellesa en les batalles ralentitzades, plenes de crueltat i de plasticitat. I Michael Fassbender, un Macbeth místic i terrenal, poderós i fràgil. I Marion Cotillard, esplèndida Lady Macbeth, quin gran personatge ens va deixar Shakespeare! I les bruixes, en les brumes del paisatge, marcant el destí. Impressionant.

 Brutal i plena de crueltat, El hijo de Saúl, òpera prima de László Nemes, premi del Jurat de Cannes. Un cop de puny a l'estómac. Duríssima aquesta nova mirada a l'holocaust, que em va fer pensar que La llista de Schindler semblava light. Trepidant l'ús del format quadrat, asfixiant, introduïnt-nos dins d'Auschwitz, en el més profund i més cruel dels camps de concentració. Sense poder escapar-nos. Atrapats com l'home protagonista, víctima i botxí, un presoner encarregat de conduir els altres presoners a les càmares de gas i després als crematoris. Un treball increïble de l'actor Géza Röhrig. I la recerca d'una moral, d'un sentit a la vida dins la inhumanitat.

Ejecución con niño, Andrzej Wróblewski, 1949.

I El hijo de Saúl em va fer pensar en Wróblewski, un artista que vaig poder veure el passat novembre a Madrid (sí! hi vaig retornar, com havia promès). Malgrat que l'excusa del viatge d'un dia era la retrospectiva de Munch, em va fascinar aquesta de l'artista polonès Andrzej Wróblewski, la primera que es fa fora del seu país. Verso/ Reverso al Retiro, al Palacio Velázquez, que forma part del Museu Reina Sofía. 

Wróblewski, un dels grans artistes polonesos del segle XX, que va morir amb només 29 anys en un accident de muntanya. Les seves pintures a doble cara, per motius econòmics, oscil.laven entre l'abstracció i la figuració. Wróblewski també va pintar l'horror de l'ocupació nazi, i em va impactar molt. Convençut que l'art pot canviar el món, com jo. El món i la seva crueltat.

muses

 Aquest 16, que espero sigui molt cinematogràfic, l'inicio amb La Academia de las musas de José Luis Guerín, director fascinant i molt personal. Aquesta Acadèmia m'interessava molt, doncs el protagonista, el professor de Filologia Italiana Raffaele Pinto, va ser professor meu a l'Institut Italià de Cultura, a finals dels 80. És difícil de definir aquesta pel.lícula, documental però també ficció, però a mi m'ha agradat molt. Repleta de reflexions sobre l'amor, el paper de les muses en la creació, Dante (segueix sent la gran passió de Pinto!), la poesia. Però també la gelosia, els sentiments…Em va commoure la interpretació de la dona del professor, Rosa Delor Muns, per a mi, la millor de tots, i la seva discussió sobre com ordenar la biblioteca. Tota aquesta obra cinematogràfica és com una poesia, la composició dels primers plans, els reflexes en els vidres…Una meravella, molt particular.

 Les muses, Maurice Denis, 1893.

I finalment vaig anar a veure El triomf del color, l'exposició que inaugurava la nova Fundació Mapfre de Barcelona a la Casa Garriga i Nogués. Va ser com un déjà vu, doncs recordava molt bé alguns dels quadres, que havia pogut veure al Quai d'Orsay i al Musée de l'Orangerie de París. Malgrat la gentada que hi havia, i les trobades molt agradables, l'exposició valia molt la pena, doncs les pintures presents eren obres molt importants, Van Gogh, Gauguin, Seurat, Cézanne, Toulouse-Lautrec…Destaco la sala dels Nabis, on hi havia aquestes muses de Maurice Denis, modernitzant el bosc sagrat que en la mitologia les acollia i amb el rostre de la seva dona.

Profil de femme, Aristide Maillol, 1890.

Una de les obres que no recordava i que em va agradar molt, va ser aquest perfil de dona de Maillol. He d'anar, ja!, a Banyuls a veure el seu museu.

De l'exposició, el millor, va ser anar veient com el color es va convertir en el camí per arribar de l'Impressionisme a les Avantguardes. El color que va anar envaint el dibuix fins al seu triomf absolut.

De fet, per a mi, el millor arriba a partir dels fauves!

I seran les muses que ajudaran a Oriol Pla, absolutament immens, a composar aquest Ragazzo que ens trasbalsa i emociona? Ragazzo al Teatre Eòlia, escrita i dirigida per Lali Alvárez, narra les darreres hores de Carlo Giuliani, el noi assassinat a Gènova, el 2001, sota les bales dels carabinieri. Recordo que quan van passar els fets, jo era a Itàlia i vaig poder veure la gran commoció, la multitud de debats que va ocasionar aquesta tràgica mort. Ragazzo és una passada, un text boníssim, una actuació sublim, extenuant, vibrant, potentíssima. Plena de passió, plena de talent.

I sí, les muses segueixen acompanyant Sidi Larbi Cherkaoui. Vaig anar a veure Fractus V, l'última proposta del coreògraf al Mercat de les Flors. Una peça inspirada en textos de Noam Chomsky que denuncien la manipulació en la informació. Brutal, plena de màgia, especialment la música en viu interpretada per joves músics, japonès, coreà, indi…Músiques orientals lligant meravellosament amb la dansa de ballarins de nacionalitats i identitats diverses. Muses sublims!

bowie & gay

 David Bowie pintat per l'artista Lita Cabellut, 2013.

Aquest 16 ha començat de manera convulsa, fastiguejada amb la política catalana i sorpresa amb la mort de David Bowie. Bowie, un dels artistes de la banda sonora de la nostra vida, un altre referent que marxa. I aquesta sensació d'anar veient el propi món desaparèixer, de ser conscient que això ja comença a anar molt de pressa i que el final és sempre més proper.

  Cesc Gay fotografiat per Bernabé Cordón.

 Per sort, teatralment he iniciat l'any amb una esplèndida comèdia escrita i dirigida per Cesc Gay. Els veïns de dalt que em va fer riure moltíssim, malgrat el punt d'amargor, de la dificultat de les relacions de parella, tema molt present en l'obra de Cesc Gay. Plena de ritme, amb uns personatges masculins més treballats, esplèndids Pere Arquillué i Jordi Rico!. Gay, ja era un director de cinema que m'agradava molt, En la ciudad i Ficció són dues pel.lícules seves que adoro, i el seu debut en el món del teatre m'ha semblat molt interessant. Espero que hi continuï.

Simultàniament en els cinemes es pot veure l'última pel.lícula de Cesc Gay, Truman. La vaig veure els últims dies de tardor. Crec que Truman serà la guanyadora dels Goya d'enguany, tot i que a mi em tira més la plasticitat de La novia, però reconec que l'obra de Gay és més rodona. De nou, personatges masculins molt interessants, immensos Darín i Cámara en una pel.lícula deliciosa. Una reflexió sobre la mort, sobre la malaltia però que malgrat la causticitat que sempre trobo en Gay, aquí respira optimisme. Un cant a l'amistat, un guió magnífic, replet d'humor intel.ligent, de gran sensibilitat sobre les relacions humanes. I, de manera valenta, un record sobre la nostra pròpia mort.

Bowie, Angie & Zowie. Fotografia de Ron Burton, London 1971.

M'encanta aquesta foto de Bowie! Per tot l'art que hi veig. L'art de viure la vida en la bellesa, com un vol. Sense pors, sense convencions. Per tot el que aquesta gent ens va aportar. I perquè encara avui ens fan falta molts Bowies, en aquests moments de grisor, mediocritat, insolidaritat. Espero que arribin temps més glams! 

setze

Boulevard Saint-Germain, maig 68. Fotografia de Manuel Bidermanas.

Feliç, cultural i rebel 2016!

lorca & miró

 Quina meravella La novia de Paula Ortiz! Ja em va agradar molt la seva òpera prima, De tu ventana a la mía, però la seva lliure adaptació de Bodas de sangre de Lorca m'ha entusiasmat. Tota la bellesa de l'obra del poeta en una pel.lícula impactant visualment. Absolutament preciosa.Rodada entre Andalusia, Aragó i la Capadòcia turca, per demostrar que Lorca funciona en qualsevol racó d'un país mediterrani, en uns paisatges amb un paper simbòlic molt potent. Jo he vist el cortijo d'Almería on van passar els fets que van inspirar a l'autor i el veia, el sentia respirar en tota la pel.lícula.

Meravellosa Inma Cuesta (Goya sí o sí!) i esplèndids tota la resta d'actors. I la música, del japonès Shigeru Umebayashi, creant ell també sublimitat, La Tarara cantada per la núvia, una cançó que adoro que va popularitzar el mateix Lorca, i la pell de gallina en l'escena crucial al so de Pequeño vals vienés, el Take this waltz de Cohen. I totes les figures simbòliques lorquianes, el cavall simbolitzant la potència viril, la lluna presagiant la mort, el ganivet, la sang, les flors de tarongina a la corona de núvia…I el destí, cruel, on ens arrossega la passió, la passió del sexe, de la sang, dels amors impossibles… Immortal Lorca. 

I el Lorca més difícil, poètic, surrealista i enigmàtic a El público dirigida per Àlex Rigola al TNC. Com que sóc molt fan de l'autor, ja sé que m'he de deixar portar per les paraules, per la bellesa del text.  El poeta cerca les seves arrels més profundes, una nova teatralitat per sobre del teatre superficial. I aquí s'atreveix amb la pròpia sexualitat, els cavalls, aquests cossos que Rigola ens presenta nus. M'ha agradat el muntatge i l'escenografia, imponent, de Max Glaenzel. I sobretot els actors, destacant Irene Escolar, Nao Albet i Pep Tosar. De nou, tots els temes lorquians, la vida, la mort, l'amor, les avantguardes…I molta bellesa tenebrosa, en contraposició amb la lluminositat que feria a La novia.

I he pujat a La Fundació Miró a veure l'exposició Miró i l'objecte, la primera mostra íntegrament dedicada a l'objecte en la producció de Joan Miró. Força interessant. Miró va reunir als seus diferents tallers tota mena d'objectes populars i d'origen natural. Amb el temps l'objecte va esdevenir important per a l'artista i va obrir-li noves perspectives en el seu plantejament de la pintura.

L'exposició mostra aquesta transformació de Miró, des d'una primera etapa en què senzills estris del món quotidià apareixen representats en la tela fins a la incorporació de l'objecte físic mitjançant l'ús del collage. Ell mateix ho va definir com un assassinat de la pintura. Lorca i Miró, artistes, surrealistes en un moment de la seva trajectòria,  immensos.

tragèdies gregues

 Tragèdies gregues al Lliure. Vaig anar a la Marató de clàssics que va oferir el Teatre Lliure el cap de setmana dels ponts. Jo ja n'havia vist un, a Madrid, la primavera passada i em va entusiasmar. Així que quan vaig saber que, per sort!, vindrien a Barcelona les propostes del Teatro de la Ciudad que van arrassar a Madrid a La Abadía, vaig córrer a comprar les entrades. Una meravella. M'encanten els clàssics i la seva visió que segueix sent eterna, el retrat de la humanitat, ahir i avui.

Vaig començar amb Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco. Emocionant, imaginativa, intensa, amb una Carmen Machi immensa, una Creonte femenina, molt potent. Esplèndida coreografia i il.luminació. 

Creont i Antígona. Oncle i neboda. Una noia enfrontada a la màxima representació de l'Estat. Tots dos tenen raó…Tots dos es pensen que la tenen. Tots dos, obcecats en els seus propis discursos. Sords a cada extrem… Han passat més de 2000 anys i seguim igual.

 Edipo Rey de Sòfocles versionada i dirigida per Alfredo Sanzol.
El meu primer pensament va ser Barroc, la pintura barroca. Una taula, amb una il.luminació que entrava en diagonal, com Caravaggio. I els actors asseguts, tot el protagonisme recau en el text, una joia, la tragèdia bategant com mai. Les premonicions, el destí, Èdip exaltat, nerviós, incrèdul…fantàstic Juan Antonio Lumbreras. Una obra plena de ritme malgrat la seva mise en scène estàtica. Esplèndida.

Medea de Sèneca, Eurípides i altres versionada i dirigida per Andrés Lima. Vaig repetir Medea, doncs m'havia fascinat el passat mes de maig. A més, em semblava un privilegi poder veure els tres clàssics. Ja ho vaig explicar aleshores, una Medea (quin personatge tan intens, increïble i meravellós que ha de ser per una actriu!) fascinant. Aitana Sánchez-Gijón poderosa com mai, valenta i plena de força en una interpretació que ha de deixar-la extenuada, física i mentalment. Un muntatge bellíssim, quina meravella  Joana Gomila, amb el seu contrabaix, cantant i maleïnt l'amor i el desig que ha esquinçat l'ànima de Medea i la portarà a cometre el pitjor crim possible.
Vaig gaudir moltíssim amb les tres obres, amb la seva, encara!, contemporaneïtat, amb les passions mediterrànies tan vigents.

woody & viggo

 Sóc fan de Woody Allen. Des de sempre. Cada any em miro diverses vegades les seves pel.lícules, les que m'apassionen, clar. Marits i mullers n'és una. Me la sé de memòria, molts dels seus diàlegs, de les seves situacions. Per això vaig anar amb molts dubtes a veure el muntatge que ha fet l'Àlex Rigola sobre l'obra de Woody Allen. Em va agradar força. No és tan bona com la pel.lícula, però em va captivar la lleugeresa, el minimalisme de la mise en scène, el ritme, el treball dels actors, i sobretot la versió-acertadíssima-del Rigola: l'acció passa a Barcelona, substitueix Martha's Vineyard pel Cap de Creus (em va semblar genial!), Keats per Gil de Biedma…Com que ja he dit que em sé les paraules del film vaig poder captar els canvis i em van sorprendre gratament. Això sí, els personatges catalans també beuen vi blanc, van a concerts de música clàssica, coquetegen amb les alumnes, llegeixen i filosofegen...

I simultàniament al cinema fan Irrational man, l'última de Woody Allen. Una de les grans, de les que marcaran la seva història filmogràfica. Germana de Delitos y faltas i de Match Point i per a mi, a l'alçada d'aquestes. Comèdia i thriller alhora, a la recerca del crim perfecte, al ritme de jazz. Brutal la banda sonora amb The "In" Crowd de Ramsey Lewis Trio sonant en bucle. De nou els seus grans temes, el sentit de la vida, el crim, la culpabilitat en un món sense sentit…El bloqueig existencial del professor interpretat per un grandiós Joaquin Phoenix que brilla amb Emma Stone. I Crim i càstig de Dostoievski bategant. Demà Woody Allen fa 80 anys, espero i desitjo que tingui encara molt temps i ganes per fer pel.lícules.

I el professor d'Irrational Man parlava de l'Existencialisme. Podria passar Lejos de los hombres per explicar-lo. Esplèndida pel.lícula de Daniel Oelhoffen, basada en L'hôte, un conte de Camus, i produïda pel gran Viggo Mortensen, que ens regala una magnífica i continguda interpretació amb Reda Kateb. Dos solitaris que ho expressen tot amb silencis, esguards, actituds. Viggo Mortensen com un alter ego de Camus, aquest professor en mig de les muntanyes d'Algèria, a l'inici de la guerra civil que acabaria amb la fi de la colonització. La bestialitat de les guerres, el racisme del francesos, que malauradament avui en collim els fruits, tot el que Camus, immens, va denunciar. Aquesta pel.lícula és una meravella, una història d'amistat sota el sol (sempre el sol de Camus!), un western que enfronta les lleis tribals contra les lleis occidentals. I l'ètica per sobre de tot. I Viggo Mortensen. 

blanc i negre

 M'encanta el blanc i negre. Ja fa temps, crec que va ser a principis d'octubre, vaig poder veure un parell de pel.lícules en blanc i negre que em van meravellar. Papusza, la història de la poetessa gitana Bronislawa Wajs dirigida per Joanna Kos i Krzysztof Krauze. Una pel.lícula pausada, però molt intensa emocionalment, com la vida de la primera dona gitana que va publicar a Polònia. Nascuda el 1910, obsessionada per aprendre a llegir, la seva poesia va explicar les experiències del seu poble durant el segle XX. Papusza, que significa nina, va ser acusada amb les seves publicacions de revelar secrets als paios. Reconeguda i repudiada alhora. Torturada per la culpabilitat que sentia. Em va emocionar molt aquest film, tan plàstic, tan preciós, tan intens.

A casa vaig córrer a buscar el còmic Un viaje entre gitanos que és una joia. Per tornar a llegir-lo després de descobrir a Papusza. De Keler, Guibert i Lemercier (sí, els de la sèrie El Fotògraf!). Interessantíssim,  és un reportatge gràfic on el fotògraf Alain Keler ens descriu el seu viatge de 10 anys recorrent Europa per explicar la història del poble romaní i la seva persecució i discriminació. 

 L'altra pel.lícula en blanc i negre que em va entusiasmar va ser Heimat, la otra tierra. Una pel.lícula descomunal, crec que van ser 3 hores i 40 minuts, amb pausa això sí, però que no es van fer gens feixugues. La història del segle XIX al camp, en un poble fictici, a Alemanya, la història d'una generació que ja havia passat per l'escola, sabia llegir, tenia una altra visió del món, i volia fugir de la misèria, emigrar a Sud-Amèrica. Visualment és una meravella, en un blanc i negre amb lleus tocs de color, exquisida. Crònica colossal, política, poètica, cultural…Fascinant.

 I també en blanc i negre eren les imatges que es projectaven en l'obra Només són dones de Carmen Domingo i dirigida per Carme Portaceli al TNC. Un espectacle que em va emocionar i entusiasmar, com a la resta del públic, tots en peu i aplaudint intensament. Míriam Iscla, quina actriu!, Xaro Campo (alternant el paper amb Sol Picó) i Maika Makovski en un espectacle de paraules, música i dansa. Les històries de cinc dones represaliades, marginades, empresonades, torturades…Descobreixo entre elles a Amparo Barayón, dona de l'escriptor Ramón J. Sender, que va ser afusellada, per roja, durant la Guerra Civil. Un espectacle punyent, emotiu, amb tres dones magnífiques, dalt de l'escenari. Inoblidable.