Avís noves entrades per Email

16 de febrer 2016

crueltat

 M'inquieta trobar tanta bellesa en la crueltat, en imatges o situacions cruels. Quina meravella el Macbeth de Justin Kurzel! Magnífica adaptació d'un dels meus clàssics preferits de Shakespeare. Abans de veure la pel.lícula vaig pensar, que valent atrevir-se a fer-ne una nova versió després d'Orson Welles, Kurosawa i Polanski. Sort que ho ha fet. Absolutament preciosa, amb una fotografia excepcional, la llum, el color, sentint totes les sensacions possibles. Quina bellesa en les batalles ralentitzades, plenes de crueltat i de plasticitat. I Michael Fassbender, un Macbeth místic i terrenal, poderós i fràgil. I Marion Cotillard, esplèndida Lady Macbeth, quin gran personatge ens va deixar Shakespeare! I les bruixes, en les brumes del paisatge, marcant el destí. Impressionant.
 Brutal i plena de crueltat, El hijo de Saúl, òpera prima de László Nemes, premi del Jurat de Cannes. Un cop de puny a l'estómac. Duríssima aquesta nova mirada a l'holocaust, que em va fer pensar que La llista de Schindler semblava light. Trepidant l'ús del format quadrat, asfixiant, introduïnt-nos dins d'Auschwitz, en el més profund i més cruel dels camps de concentració. Sense poder escapar-nos. Atrapats com l'home protagonista, víctima i botxí, un presoner encarregat de conduir els altres presoners a les càmares de gas i després als crematoris. Un treball increïble de l'actor Géza Röhrig. I la recerca d'una moral, d'un sentit a la vida dins la inhumanitat.
Ejecución con niño, Andrzej Wróblewski, 1949.
I El hijo de Saúl em va fer pensar en Wróblewski, un artista que vaig poder veure el passat novembre a Madrid (sí! hi vaig retornar, com havia promès). Malgrat que l'excusa del viatge d'un dia era la retrospectiva de Munch, em va fascinar aquesta de l'artista polonès Andrzej Wróblewski, la primera que es fa fora del seu país. Verso/ Reverso al Retiro, al Palacio Velázquez, que forma part del Museu Reina Sofía. 
Wróblewski, un dels grans artistes polonesos del segle XX, que va morir amb només 29 anys en un accident de muntanya. Les seves pintures a doble cara, per motius econòmics, oscil.laven entre l'abstracció i la figuració. Wróblewski també va pintar l'horror de l'ocupació nazi, i em va impactar molt. Convençut que l'art pot canviar el món, com jo. El món i la seva crueltat.

5 comentaris:

Núria ha dit...

Ai que bé que hagis tornat a escriure! Ets la meva finestra al món. Petons

Mònica ha dit...

Què va, si estàs més en el món que jo, que vaig a la meva bola...petons!

Anònim ha dit...

Per canviar el món calen moltes coses i al meu parer sobre tot determinació i voluntat.
De fet en Jean Mignot al final del segle XIV va dir allò de "Ars sine scientia nihil est". O fent-m'ho venir al cas "De coneixement en fa falta molt per canviar el món".

Potser no cal limitar-se a la frivolitat de'n Xavier Gosé retratant una classe social que gaudia de la vida al principi de segle XX (coneixeu la seva obra ara al Museu Nacional d'Art de Catalunya?) però espero que tampoc sigui imprescindible la duresa de Wróblewski p/e. "ejecución sobre un muro".
De tota manera de duresa sempre a la pintura sempre n'hi ha hagut (un exemple ben conegut "els afusellaments del 2 de maig" de Goya).

Quin art és el que canvia el món?

Atent a les teves impressions, Mònica

Xavier

Mònica ha dit...

Xavier, jo estic molt convençuda que l'art ajuda a canviar el món. I això que ja estic en una franja de la vida molt escèptica. Evidentment que cal més determinació, força de voluntat, constància, lluita etc…Però, per a mi, fins i tot la frivolitat de Gosé (que m'ha agradat, ja en parlaré),pot ajudar. Per a Wróblewski era obvi, tenia vint-i-pocs anys (morirà amb 29) i convençudíssim que el seu art denúncia ajudaria a canviar el món.
Jo sóc molt més banal, simplement penso que l'art que ens fa reflexionar, reaccionar, emocionar, o simplement admirar, per la bellesa, la força…pel que vulguis, ens ajuda a nosaltres a canviar com a persones, a madurar com a societat. És una simple qüestió de creure en l'educació, visual en aquest cas, que jo considero imprescindible, per a canviar, poc a poc, el nostre món. No és una feina fàcil, això sí.
Salutacions!

Anònim ha dit...

... és una simple qüestió de creure en l'educació ...

Hi estic totalment d'acord. Cal creure en l'educació. Cal arribar amb l'educació a tothom i creure que serà ben rebuda... si tothom vol rebre-la i l'aprofita ... amb il.lusió i esforç de quí ensenya i de quí aprèn que no sempre és fàcil.

El més important és aconseguir que tothom vulgui rebre educació?

Gràcies per la teva atenció i les teves paraules Mònica.

Ben cordialment et saluda, Xavier