gomis

Fa més d'una setmana, aprofitant que voltava per Montjuïc, vaig anar a la Fundació Miró a veure l'exposició de Joaquim Gomis, de la mirada obliqua a la narració visual. Una mostra d'unes 200 fotografies d'un dels fotògrafs pioners en la utilització d'un nou llenguatge fotogràfic.
Nascut el 1902 a Barcelona va formar part des de jove dels moviments avantguardistes. Soci fundador d'ADLAN (Amics De L'Art Nou) amb el galerista Joan Prats i Josep Lluís Sert.

Els fotoscops són uns fotollibres on va desenvolupar una visió particular entre el llenguatge cinematogràfic i el de fotoreportatge. Hi projecta la seva mirada particular. Aquesta fotografia forma part de la magnífica sèrie sobre el cos femení.

Joaquim Gomis, amic de Miró, va ser el primer president de la Fundació Miró de Barcelona.
Extraordinari el seu fotoscop Atmosfera Miró. Em va semblar fascinant també el de la sèrie Ibiza, fuerte y luminosa i Artesanía, on intenta rescatar amb la càmara un món artesanal que va desapareixent, de la qual forma part la fotografia de les espardenyes que em sembla preciosa.

amour

La setmana passada vaig veure Un amour de jeunesse de Mia Hansen Love que em va encantar.
Feia temps que no veia una pel.lícula que m'agradés tant! Una excel.lent pel.lícula de sentiments.
Recorda el millor de la nouvelle vague i de Rohmer, però filmada amb molta més sensualitat.

Tendra, sentimental, sensible, delicada... la passió de l'amour fou, de l'amor adolescent que ha de madurar, el desamor cruel i dolorós, la recerca de la llibertat que el noi i la noia somnien de manera totalment oposada, la bellesa de París a l'hivern i la bellesa de la natura esclatant a la primavera/estiu, l'arquitectura de llum o d'obscuritat o com un reflex del nostre món interior.

Absolutament meravellosa Lola Créton, la protagonista capaç de transmetre totes les emocions de forma natural. Tot un procés de viure la vida i aprendre a fluir amb ella-l'aigua sempre present en tota la pel.lícula- i deixar que el riu s'emporti tot el que ens fa mal, que no ens permet avançar. Un amour de jeunesse, una autèntica joia.

gelabert

Em va agradar moltíssim el nou espectacle de Cesc Gelabert V.O.+ . Estrena tres solos i interpreta peces antigues que ha revisat. Una ullada al passat des d'un present que mira cap el futur. Un espectacle brillant, elegant...abans de cada solo, el ballarí es dirigeix a nosaltres per explicar-nos què farà, quina música és, què cerca en la dansa. Notem el seu esforç mentre beu aigua-que ens brinda!-, s'eixuga amb la tovallola. Aquesta relació amb el públic em va encantar.

I què dir dels solos? Absolutament magnífics. Des de Preludis amb música de Mompou, Al Capone amb música disco de Prince Buster All Stars, Enyor una sardana de Lamote de Grignon,
la sensualíssima My funny Valentine, Lágrimas negras, fins a Bach interpretat per Pau Casals.
I Gelabert, en forma, elàstic, magnífic.

delacroix

Dones d'Alger a les seves habitacions, 1834.

És sempre un plaer poder veure les Dones d'Alger de Delacroix i encara més si vénen a visitar-nos a Barcelona. Les vaig poder tornar a veure al CaixaForum a la retrospectiva sobre Delacroix, el gran pintor del romanticisme. Una gran exposició, la més gran sobre l'artista que s'ha fet mai en el nostre país. Em va agradar moltíssim l'apartat dels records del seu viatge a Marroc.

Casament jueu al Marroc, 1841.

El 1832 Delacroix va participar en una expedició diplomàtica francesa al nord d'Àfrica, visitant també ciutats andaluses. El seu quadern de viatge va quedar ple d'apunts del natural, d'aquarel.les...Aquest viatge li va proporcionar multitud de temes, d'inspiració, de llum, de sensualitat.

Autoretrat amb armilla verda, 1837.

Delacroix va realitzar tres autoretrats, per sort tots presents en l'exposició. Aquest em sembla fantàstic.
Els Natchez, basada en Atala, 1823-1835.

De 1820 a 1830 Delacroix s'inspira en el món de la literatura. Intenta reflectir totes les emocions que troba en la lectura. Dante, Cervantes,Goethe, Walter Scott o Chateaubriand autor de la novel.la Atala- que per cert vaig llegir i explicar a la classe en els temps d'institut-on es narra la fugida dels últims supervivents de la raça índia de la massacre dels francesos.

Grècia expirant a les ruïnes de Mesolóngion, 1826.

Seguidor de Lord Byron, Delacroix es va situar a favor de la independència de Grècia en la seva lluita contra l'imperi otomà. Aquesta obra estava destinada a una gran exposició a favor dels revolucionaris grecs, i representa l'heroica resistència dels habitants de Mesolóngion.
El dolor de Grècia està representat per una dona desesperada que accepta el seu sacrifici. No vaig poder evitar pensar en el dolor de la nostra Grècia actual que ens està arribant a tots.

La llibertat guiant el poble, 1830.

I no, no hi havia La llibertat guiant el poble, que em sembla que no abandona mai el Louvre. Però és una obra que em fascina, per a mi la millor de Delacroix, que veig cada matí quan obro la nevera, la tinc en un imant, i que segueix desprenent una força i unes ganes de canviar-ho tot molt actuals.

panahi

Esto no es una película de Jafar Panahi és un acte de rebel.lia! Un testimoni sobre la llibertat fins i tot en situacions de reclusió. El director iranià, condemnat a sis anys de presó i a vint d'inhabilitació professional per recolzar el moviment de l'oposició , va rodar aquest documental reflexiu mentre esperava la sentència que el condemnaria, reclòs obligatòriament a casa seva. Excepcional. I angoixant. Sentim dolor davant d'un home vençut, però no del tot...segueix rodant, malgrat tot...ens parla dels seus projectes, de la seva passió...rodar, rodar fins al final!...sentim ràbia, impotència.

Esto no es una película va poder arribar a Cannes 2011, clandestinament, en una memòria usb amagada en un pastís. Panahi, premiat en diverses ocasions en festivals, enviava un crit de ràbia sobre la seva situació, denunciant la manca de drets humans, de llibertat creativa a Iran.

I recordo les llàgrimes de Juliette Binoche, al festival de Cannes de 2010, per Jafar Panahi, quan va saber que el director iranià havia iniciat una vaga de fam.
I jo em pregunto, com és possible que una "pel.lícula" així estigui només quinze dies en cartell a Barcelona?

cine

Aquest any estic molt cinèfila. Quasi totes les setmanes vaig al cinema. Sóc ancien régime doncs a mi m'agrada la sala a les fosques, la màgia del local, la pantalla gran...Los descendientes d'Alexander Payne, el director de la divertida Entre copas, hauria d'haver estat la guanyadora dels Oscars. I Clooney també. Una pel.lícula que em va agradar molt, que desmitifica totalment Hawai, una història d'emocions, lliure, molt natural...com la vida.

 En canvi The Artist de Michel Hazanavicius, pel meu gust està totalment sobrevalorada. Fins i tot se'm va fer un pèl pesada.Sí, aplaudeixo l'originalitat, l'estètica, l'excel.lent recreació de les pel.lícules mudes. Però a mi em va avorrir.

 Shame de Steve McQueen en canvi em va entusiasmar.Començant per un Michael Fassbender magnètic, immens, i quin cos que té! és senzillament al.lucinant, un addicte al sexe, totalment atormentat, sol, buit, i ple de por, por al compromís, a ser feliç.

 Carey Mulligan interpreta la seva germana, també atormentada per un passat que no se'ns explica, però que indubtablement els va marcar i ferir. Un moment preciós i molt emotiu és quan ella canta New York, New York quasi a capella...una de les millors versions que he sentit mai d'aquesta meravellosa cançó. Pell de gallina.

 Mi semana con Marilyn de Simon Curtis. El millor, la interpretació de Michelle Williams recreant el gran mite. No és una gran pel.lícula però em va divertir Kenneth Branagh com a Laurence Olivier, i pels mitòmans xafarders com jo és interessant descobrir els problemes que van tenir en el rodatge a Londres de El príncep i la corista. Hi descobrim la Marilyn més humana. Tot molt lleuger i agradable.

Los idus de marzo de George Clooney em va agradar molt.Una pel.lícula intel.ligent, molt actual. El món de la política ple de traïcions, d'hipocresia, d'ambició. La corrupció del poder.Plena de ritme i amb unes actuacions, Ryan Gosling, George Clooney, Philip Seymour Hoffman...impecables.

He vist altres pel.lícules que ja aniré comentant...continuarà.

incendis

Poques vegades he sentit un silenci tan dens, tan absolut, tan emocionat en un teatre com el que vibra en els últims minuts d' Incendis, l'obra de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi que vaig poder veure al Romea. Una obra que t'incendia l'ànima.Que et clava a la butaca acompanyant als actors en el seu viatge a l'infern.Que t'atrapa i no et deixa mai més. Que durant dies hi vas pensant i segueixes sentint el dolor que et va esquinçar el cor i tota la cruesa de les guerres, de les atrocitats humanes. De fet les tragèdies gregues-que en algun moment em van venir a la ment- no van inventar res, van reflectir la terrible humanitat. Això és Incendis, un mar de sensacions, un text brutal, boníssim que Oriol Broggi ha sabut dirigir magistralment.

Un muntatge molt sobri. La sorra, omnipresent en el seus espectacles a la Biblioteca de Catalunya-crec que aquesta obra encara hagués quedat millor representada allà!-, un llençol, unes ulleres, una mica d'aigua, una mica de foc i uns actors sublims. Clara Segura i Julio Manrique, immensos, desdoblant-se, donant força i credibilitat a tot el que ens expliquen. Sobretot la Clara Segura, la nostra guia cap al dolor, colpidora com mai, i molt potent. I a mi, personalment, també m'ha agradat moltíssim la Màrcia Cisteró.

I en el meu entusiasme vaig trobar un lligam amb tota l'energia que rebia de l'escenari. La guerra civil del Líban em va fer pensar en Vals im Bashir però especialment en Identidades asesinas d'Amin Maalouf un llibre que em va encantar quan el vaig llegir ja fa bastants anys. A la mitja part, pensant en el llibre, vaig anar a llegir uns plafons on ens explicaven la guerra, l'origen de la història que l'autor ens narrava...potser l'hauria d'haver llegit al final de l'espectacle doncs em va desvetllar una mica cap on aniria la trama, però em va alegrar llegir que en els assaigs de l'obra el llibre de capçalera havia estat Identitats assassines de Maalouf. Aquests dies l'he rellegit amb entusiasme.És difícil explicar amb paraules tot el que m'ha donat Incendis. Una obra inoblidable (la reposen el proper desembre!).

marta

 

No sé si...és el nou i magnífic espectacle de Marta Carrasco que vaig anar a veure al Versus Teatre. Després de la ira, la duresa de Dies Irae, aquest nou muntatge és un passeig per la vida, lúdic, còmic, fins i tot infantil. Amb moments molt divertits però sempre plens d'intensitat com tot el que fa sempre la coreògrafa.

Amb l'Alberto Velasco, magnífic i atípic ballarí, fent de germana seva, unes germanes bessones, que ens porten al seu món.

 

 

És tot un luxe poder veure un espectacle així en un teatre de petit format com el Versus. Perquè és fascinant. Perquè hi ha moments de gran emotivitat com un preciós i alhora esgarrifós Ne me quitte pas de Brel que balla embogida en murmuris. Perquè Velasco està increïble en el seu paper de germana diva, cantant amb la veu de Barbra Streisand.

Una coreografia amb moments de gran bellesa, com quan Marta Carrasco balla amb la seva pròpia màscara. I tot plegat citant el filòsof eslovè Slavoj Zizek que fa un any afirmava: la situació actual és una gran merda i precisament per això cal recórrer a la comèdia. Encara que la rialla que provoqui sigui una rialla mig buida i mig embogida. Aquesta rialla és present en aquestes dues bessones especials. I en tots nosaltres.

finestra

Ahir vaig veure una pel.lícula preciosa, De tu ventana a la mía, òpera prima de Paula Ortiz. Em va fascinar. Plena de delicadesa, de bellesa, de fragilitat. Una pel.lícula molt femenina. Tres dones molt diferents, en tres moments històrics, que busquen trobar un sentit a les seves vides. Com a The hours de Stephen Daldry, hi ha un fràgil fil que les uneix i que uneix les tres històries.

Poètica, dramàtica, repleta d'originalitat, d'emocions, de colors, de soledat, de dolor...Molt esteticista sí, però la bellesa es troba també en les tres històries, en les tres èpoques, els anys 20, el 1940 i el 1975. Totalment sensorial, elles en els seus paisatges, humits o àrids, desèrtics, urbans...I les acompanyem en les seves vides. Esplèndides Maribel Verdú, Leticia Dolera i Luisa Gavasa.

I com diu la seva directora, a qui hauré de seguir després d'aquesta experiència...Esta es una película sobre mujeres a las que cortaron las alas y, aún así, nunca dejaron de imaginar, de desear, de soñar su lugar en el mundo, de resistir con dignidad, ni de recordar su amor con una sonrisa.

gata

El Cabo de Gata és un dels llocs més meravellosos que he vist mai. Bellesa absoluta, ple de paisatges preciosos. Ens hem desintoxicat de la ciutat, respirant un aire net, pranayama per un tub!, hem caminat molt, ens hem ventilat el cos i les idees- és terra de vents- i ens hem dedicat a oblidar i gaudir de la vida!

Capvespre a la Playa de los Genoveses. Aquests són els meus paisatges preferits de la terra...m'emociona més el mar que la muntanya i quan trobo platges verges, el Mediterrani, la vegetació pròpia d'un clima càlid, que al ser primavera vaig trobar esplèndida, la tranquil.litat... m'hi quedo atrapada per sempre més.

El Cortijo del Fraile. En les ruïnes d'aquest espectacular cortijo hi batega la passió de Lorca. Aquí es va consumar el crim, el juliol de 1928, que el va inspirar per escriure Bodas de sangre. Un lloc màgic.

El meu llibre de Lorca on va néixer la inspiració.Com que tenia clar que volia anar a veure el cortijo del Fraile, vaig aprofitar per rellegir-me (després de molts anys) Bodas de sangre de Lorca. Fascinant. El poeta va captar tota la força telúrica i tràgica d'aquesta terra volcànica.

Crec que volia anar al Cabo de Gata des de que vaig veure, ja fa molts anys, El pájaro de la felicidad de Pilar Miró. Una pel.lícula que em va agradar moltíssim sobre la soledat com a opció de vida, la protagonista interpretada per Mercedes Sampietro es retirava del món i venia a viure aquí. I feia aquest camí, com la meva filla Maria, de fet la fotografia és des del cortijo-avui és un hotel- on van rodar la pel.lícula. I vem fer la ruta de El pájaro de la felicidad, menjant en el xiringuito on van els protagonistes, cercant els paisatges que podia recordar...sort que els meus dos acompanyants aguanten les meves passions mitòmanes!

I aquesta va ser la nostra caseta durant aquesta setmana tan feliç. Ens va agradar tant, sortir a la nit en el nostre petit jardí/terrassa i veure aquell cel ple d'estrelles, respirar les oliveres, les pites, el romaní, la farigola...Per dins també estava decorada amb un gust exquisit i autòcton. Un paradís. Era como viajar al centro del sol. Carmen Laforet a La insolación.