koltès

 Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès, de nou, vint anys després. Aquesta vegada dirigida per Julio Manrique. Potser l'escenografia de la versió de Lluís Pasqual era molt més impactant. Però el text segueix sent un cop a l'estómac. Brutal. I malgrat l'impacte rebut aleshores, als meus vint i pocs anys, un muntatge mític, uns actors excepcionals...jo em quedo amb el Zucco de Pablo Derqui. Només pel seu esguard ja tot val la pena. Una interpretació sensacional. Derqui és Roberto Zucco.

                                  Bernard-Marie Koltès fotografiat per Elisa Ruiz.

I aquesta vegada tinc claríssim que Roberto Zucco és, en part, un alter ego de Koltès. Tots dos condemnats. Aquesta és la seva obra pòstuma, que va escriure quan ja sabia que la fi s'acostava. L'autor va morir als 41 anys, amb tota la ràbia i la força que desprèn en el retrat d'aquest assassí sense causa.Com un heroi romàntic, amb qui fins i tot simpatitzem. El muntatge de Manrique em va agradar molt, tot i que em va fallar una mica l'escenografia i aquesta mania del teatre actual de posar tantes pantalles amb títols, actors, directors...Els actors fantàstics, amb Pablo Derqui en estat de gràcia, i amb Rosa Gàmiz absolutament brillant en tots els seus personatges.

I avui, mentre esperava que la Maria acabés un taller de plàstica, m'he assegut a llegir l'obra original. Les últimes paraules de Koltès. El seu últim viatge abans de saltar, de volar al sol.

battiato

 Franco Battiato forma part de la meva vida. Sóc una entusiasta de la seva música, de les seves lletres, de la seva cultura. De sempre. De fet, recordo haver anat a veure'l a la Mercè de 1986, quan encara era una adolescent, en un concert magnífic davant la Catedral. Gratuït, en aquells dies de vins i roses que ja no tornaran, quan la ciutat era dels ciutadans. 

He tornat a veure'l, a l'Auditori, en un concert meravellós. Presentava el seu últim disc Apriti Sesamo, que em va semblar boníssim.

 Com un vell i elegant professor, assegut en una mena d'estat meditatiu, ens va regalar quasi totes les seves millors cançons. Vem ballar, vem cantar en una mena de catarsi col.lectiva, plena d'alegria. I jo em vaig emocionar moltíssim, vaig veure passar la meva vida davant meu a través de la seva música.

I el súmmum va ser quan ens va regalar Prospettiva Nevski, la meva preferida,... e il mio maestro m'insegnò com'è difficile trovare l'alba dentro l'imbrunire...un nus a la gola. Però és que va cantar totes les que adoro, La cura, Bandiera bianca, Nomadi, Cuccurucucú...Meravellós.

Però a més jo amb el Battiato he après moltíssim. He d'agraïr-li moltes coses, moltes bones estones, i especialment que em va descobrir Minima moralia d'Adorno, el cita en una cançó, i el vaig fer servir per un treball a la universitat (optativa de Filosofia), tria que va agradar molt al professor.

I vem acabar la nit, drets, desinhibits, cantant cerco un centro di gravità permanente che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose, sulla gente, over and over again.

love

 Aquest març he vist dues pel.lícules sobre l'amor precioses. Blue valentine de Derek Cianfrance m'ha semblat esplèndida. L'inici i la fi d'una història d'amor, interpretada per una Michelle Williams immensa i un Ryan Gosling colpidor. Plena de sensibilitat, en un moment dolorós però tan natural com la vida.

Un drama indie, sutil, emotiu, i d'una bellesa absoluta.

Weekend d'Andrew Haigh, una petita gran història d'amor entre dos nois. Una història que des de l'inici sabem que no pot tirar endavant. La tristesa, la pèrdua, la passió, l'amor, la intimitat...reflectida en dues interpretacions sublims, d'una autenticitat que commou, Tom Cullen i Chris New.

Dues pel.lícules tristes però alhora plenes d'instants de felicitat, de les que fan vibrar.

somnis

 Mentre el públic aplaudia entusiasmat al Lliure vaig dir al meu acompanyant algun dia direm, nosaltres vem veure la Blanca Portillo fent de Segismundo...i és que la seva actuació és antològica.

La vida es sueño de Calderón de la Barca és ja per si mateix un text extraordinari, filosòfic, lligat al platonisme, el mite de la caverna, vivim en un món de somnis, de tenebres, hem d'anar cap al Bé, cap a la llum...amb un llenguatge riquíssim, quin plaer escoltar tota la bellesa de la llengua castellana en aquests versos...I quin privilegi sentir el quartet barroc que acompanya amb la seva música tota l'obra.

 Em va agradar molt l'escenografia, mínima, pura, onírica. I els actors, i ella, és clar. Immensa i alhora lleugera, sutil, creant tota l'evolució de Segismundo, home-fera, reprimit,fràgil, exaltat, venjatiu, cruel, poderós i compassiu de manera absolutament extraordinària. La direcció és d'Helena Pimenta i m'ha semblat molt bona.

 Fa unes quantes setmanes també vaig veure al Lliure Dispara/ Agafa tresor/ Repeteix de Mark Ravenhill dirigida per Josep Maria Mestres. Fa molts anys havia vist Unes polaroids explícites de l'autor que m'havia encantat. I aquesta obra també m'ha agradat, molt. Algun dels relats més que els altres. I les interpretacions, una Carmen Machi de nou brutal en el relat més colpidor.I una mise en scène potent.

 I tota l'estona tenia aquest llibre en la ment, Guerra de Gwynne Dyer, un llibre que em van regalar fa uns Nadals sobre la brutalitat de la guerra, des de la Prehistòria fins avui amb el terrorisme com a nova forma de guerra.

I diumenge ens vem escapar al Verdi a veure Searching for sugar man un brillant documental de Malik Bendjelloul. La història de Sixto Rodríguez un Bob Dylan hispà de Detroit, que va passar amb més pena que glòria pel panorama musical dels anys 70 a Estats Units, fins que després de dos discs, es va retirar.I sense ell saber-ho, les màfies de les discogràfiques li van ocultar, triomfava en canvi a Sud-Àfrica, la seva música va servir d'himne antiapartheid als blancs progressistes.Una història sorprenent, que sembla un fake, però que és realitat, molt emocionant.

marina

Vaig anar al Verdi a veure el magnífic documental sobre Marina Abramovic dirigit per Matthew Akers.

Una de les pioneres en l'art de les performances, on sempre ha treballat amb el cos, explorant els seus límits físics i mentals, enfrontant-se al dolor, al patiment, molt extrema i radical en alguna d'elles.

El documental fa un repàs a la seva vida i obra amb motiu de la gran retrospectiva al Moma de Nova York. Allà es van recrear de nou algunes de les seves performances més importants. De 1975 a 1988 es va unir artística i sentimentalment amb Ulay un artista alemany, el seu gran amor, amb qui va viure molts anys en una vella furgoneta de país de l'est, voltant per Europa i creant. És molt commovedor veure com ella i Ulay, que va anar a Amèrica per retrobar-la després de molts anys, s'emocionen al veure la seva vella furgoneta al museu. Ella, que ara és riquíssima, que s'ha refet el cos, que té una casa al.lucinant al camp prop de Nova York, exclama amb llàgrimes als ulls...Aquí, en aquesta furgoneta degavellada és on he sigut més feliç...

Per la seva gran restrospectiva al Moma, va entrenar durant mesos a joves artistes perquè representessin les seves velles performances. Mentre ella en creava una de nova The artist is present, ella era present, en una sala asseguda en una cadira, immòbil, set hores i mitja diàries durant tres mesos, mentre els espectadors anaven asseient-se en l'altra cadira, mirant-se en silenci. De nou un repte de resistència física i mental. I una autèntica bogeria de públic.Cues immenses, els darrers dies gent dormint al carrer per aconseguir seure uns instants i mirar-se als ulls amb l'artista sèrbia.

Un munt de persones plorant en una mena de catarsi. Vaig pensar que estem molt sols i desemparats, que necessitem aferrar-nos a qualsevol cosa amable en aquest inici de segle de crisi tan forta d'ètica i valors. Em va fer pensar en l'Amma, la dona hindú que abraça i fa feliç a les persones amb aquest senzill gest. Marina Abramovic també feia feliç a tota aquesta gent que només volia seure i mirar-se amb ella.

A la foto el moment en què Ulay s'asseu amb ella i la sorprèn.

                               Marina Abramovic & Ulay, Imponderabilia, 1977.

Aquesta és una de les performances que es van tornar a recrear al Moma. I de nou amb escàndol. La gent havia de passar entre dos cossos nus, com a través d'una cortina. El seu període amb Ulay va ser molt fructífer.A mi em va frapar molt la seva obra de comiat.Un viatge espiritual per acabar amb la seva història d'amor. Els dos van caminar per la muralla xinesa, començant cada un des de l'extrem oposat i retrobant-se a la meitat per despedir-se definitivament. Ella plorant. Ell esperava un fill amb una altra. Ella es va refer comprant roba caríssima a París.I creant. I acabant sent ella la gran artista.

Controvertida, alternativa, maleïda, però una dona molt carismàtica i honesta. Creu en el seu art.

explosió

 Saburo Murakami, Tsuka, 1956.

Tot i que m'havien dit que era una exposició fluixeta no em vaig voler perdre Explosió! El llegat de Jackson Pollock a la Fundació Miró. Llegat, aquesta és la paraula clau. Qui s'esperés una exposició de Pollock sortiria decebut. Explosió! comença quan l'art arriba a un moment de maduresa i està a punt d'explotar.I, en efecte, va explotar generant una infinitat de formes artístiques. Es van obrir pràcticament totes les portes amb una puntada de peu agressiva, i els artistes de la nova generació van deixar de considerar-se pintors i escultors per veure's simplement com a artistes per als quals qualsevol tema i qualsevol material podia ser art.

 Janine Antoni, Loving care, 1993.

Happenings, performance, conceptualisme...gran part del nou art va sorgir de les noves formes d'acostar-se a la pintura. Com aquesta performance de Janine Antoni on el seu cabell fa de pinzell i amb el tint pinta el terra.

 Yves Klein, Antropometria del període blau, 1960.

Mentre uns músics toquen una composició de Klein, dues dones nues s'empastifen de pintura i ajudant-se mútuament, s'estiren sobre teles blanques deixant-hi l'empremta del seu cos.

 Jackson Pollock, 1950 fotografiat per Hans Namuth.

Pollock és l'inici, la guspira. Quan arriba a la fama el 1947, ja havia canviat d'un forma radicalment nova i revolucionària la seva manera de pintar. Sucava pinzells i pals dins de llaunes de pintura líquida i els deixava regalimar sobre una tela que col.locava directament sobre el terra, desplaçant-se per tots quatre costats al seu voltant mentre escoltava molt fort behop i altres tipus de jazz. Aquest mètode, Action painting, deia, estava relacionat amb els rituals de les tribus de nadius americans ( sand paintings fetes amb sorres de diversos colors).

Els últims dies de 1998, primers de 1999 vaig tenir la sort de veure una magnífica retrospectiva de Jackson Pollock al Moma de Nova York. Una exposició inoblidable. Em vaig comprar aquest fantàstic cd amb la música que escoltava Pollock. I també em sembla totalment recomanable la pel.lícula Pollock (2000) amb un immens Ed Harris que també la va dirigir.

I parlant de cinema aquesta setmana han sigut els Oscar. Fa anys hi estava molt enganxada. Va ser una de les causes per abonar-nos a canal +, poder veure els premis Oscar. Però quan va passar a ser un canal digital i calia instal.lar una parabòlica al balcó, que no volíem de cap manera, ho vem deixar córrer. I em vaig quedar sense nit dels Oscar i poc a poc me'n vaig allunyar.Ara mentre esmorzo a poques hores del final de la gala, miro les notícies i els premiats. Vaig veure Argo el passat novembre i tot i que em va semblar una bona pel.lícula, no em va agradar gens el recurrent americans bons, iranians dolents, malgrat el petit esforç per reconèixer una mica de culpa dels Estats Units en el suport al dictador Sha. I Los miserables, em va semblar molt maca estèticament, però molt llarga (per què últimament totes les pelis són tan llargues? The Master, que és una pel.lícula esplèndida, sobre els inicis de la Cienciologia, també s'acaba fent molt pesada ), i els Vive la France amb accent americà, i la multitud de banderes roges i franceses cantant amb anglès, també se'm va fer una mica forçat. I és clar Les Misérables de Victor Hugo consta de tres llibres, hauré de llegir-los per entendre moltes coses que queden totalment desdibuixades.

esclaus

 Aquest febrer he vist dues pel.lícules que tracten sobre l'esclavitud. Molt diferents, però molt bones.

No sóc gens amant dels westerns, ni de la violència, ni Tarantino m'emociona gaire. Però Django Unchained m'ha semblat la seva millor pel.lícula. Malgrat la violència, els litres de sang, la crueltat...és una pel.lícula que desprèn molt bon rotllo, alegria, vitalitat...

 Molt acurada visualment, molt ben interpretada, es nota la joia del director, la diversió de fer aquesta pel.lícula, amb el seu cameo inclòs (en plan Hitchcock però amb paper i tot!).És un divertimento, trepidant, molt amè, i amb una música boníssima.

 Lincoln de Steven Spielberg és l'altra cara de la moneda. Una petita lliçó d'història, extraordinàriament interpretada per Daniel Day-Lewis. Una pel.lícula que es basa exclusivament en la lluita d'Abraham Lincoln per abolir l'esclavitud. També llarga, en aquest cas pausada,  i molt pulcra.

Brutal la semblança de l'actor amb el veritable Lincoln, un home altíssim pel seu temps, 1,90 m, però que a més, va ser molt més que el president que va aconseguir l'emancipació dels esclaus. Ho explica molt bé Vicenç Navarro en aquest article.

blackbird

 Blackbird singing in the dead of night, take these broken wings and learn to fly...Blackbird em feia pensar en això, en la cançó dels Beatles. Ara em farà pensar també en aquesta brutal i esplèndida obra de David Harrower que he vist al Teatre Lliure dirigida, magníficament, per Lluís Pasqual. Una obra que t'enganxa, et posiciona, et fa dubtar...Un text hipnòtic que ens arrossega a passions prohibides, amors ferits, desig, culpa, dolor...

I dues interpretacions per no oblidar. Jordi Bosch i Bea Segura fascinants, autèntics, punyents...I per a mi, del millor que he vist de Lluís Pasqual. Una obra excel.lent. Blackbird fly into the light of the dark black night...

diccionari

Quan anava a l'institut, vaig tenir un professor boníssim de Literatura castellana que sempre ens parlava de Santa María Moliner, així anomenava a l'autora del Diccionario de Uso del Español, que sempre ens recomanava. Vaig pensar en ell, fa unes setmanes quan vaig anar a veure l'esplèndida obra El diccionario de Manuel Calzada Pérez, dirigida per José Carlos Plaza i interpretada per una immensa Vicky Peña, en un paper d'aquells que fan història.

 

 Un homenatge a una dona molt interessant. Una bibliotecària que va crear, tota sola, un diccionari, el diccionari. Una dona oberta, culta, tolerant, que va haver de viure uns temps molt durs, sòrdids, de foscor, repressió, que va superar amb la passió pel seu treball, la seva obra, el seu diccionari. Tota una vida de fitxes, d'amor a la llengua, a les paraules...Una mare de família que cosia una pila de mitjons mentre creava.I assistim, alhora, al seu gran drama, una arterioesclerosi cerebral que li va fer perdre les paraules, la llengua, la vida.

I la passió del meu professor per la seva Santa particular em va quedar tan gravada que quan vaig marxar de casa, crec que una de les primeres coses que em vaig comprar va ser el Diccionario de Uso del Español de María Moliner. Jo sóc molt usuària dels diccionaris i aquest m'ha fet molt servei.

Després de veure l'obra al Romea encara m'emociona més la dedicatòria que l'autora va escriure A mi marido y a nuestros hijos les dedico esta obra terminada en restitución de la atención que por ella les he robado.

tristesa

 Dies de tristesa. L'hivern sempre em dóna dies de tristor.I potser aquest estat anímic m'ha portat a dones suïcides i a obres fascinants. Ja fa uns mesos em va colpir el llibre de Delphine de Vigan, Res no s'oposa a la nit però m'ha impactat molt més el magnífic documental Un'ora sola ti vorrei d'Alina Marazzi. Quan només tenia set anys, la mare d'Alina, Liseli, filla del gran editor Ulrico Hoepli es va suïcidar amb només 33 anys.

 Liseli era una dona guapíssima, de l'alta burgesia de Milà, d'una família molt culta.Casada amb un professor d'antropologia a qui estimava, mare de dos fills. El seu suïcidi, degut a una greu depressió, va ser motiu de gran vergonya per la família, un tema del qual no es parlava mai.

Quan l'Alina va ser gran, va voler mirar les pel.lícules que havia filmat el seu avi des dels anys 20. En algunes hi havia anotat una L, era on sortia la Liseli, i es va produir un retrobament, la filla va descobrir qui havia sigut la seva mare. A través d'aquestes pel.lícules, dels diaris de Liseli, de les postals que escrivia als seus fills mentre era en clíniques psiquiàtriques, l'Alina Marazzi fa un preciós documental, molt emotiu, on ens explica la història de la seva família.D'una família molt benestant, però fràgil. Un retrat molt íntim, molt profund. Colpidor.

 Com diu la directora, retorna la dignitat a la seva mare, al seu record. A la seva malaltia que a l'època es tractava de manera pèssima, de fet pels seus pares eren capricis de dona...A través dels diaris descobrim una Liseli Hoepli molt interessant, lúcida, fascinant, que va patir moltíssim per no trobar el seu lloc en el món, cosa que m'ha fet reflexionar i espantar una mica doncs m'he reconegut en moltes de les coses que va escriure. Un documental inoblidable.

I potser aquestes reflexions m'han fet rellegir La campana de vidre de Sylvia Plath. Un llibre que recordava m'havia agradat, però que ara m'ha semblat extraordinari. Sylvia Plath que també es va suïcidar molt jove, als 31, amb dos fills. Perfeccionista al màxim, autora d'uns poemes esplèndids que llegeixo en el recull Sóc vertical, editats i traduïts per Montserrat Abelló. Una vida turmentada i el seu afany per poder viure plenament com a dona, mare i poeta.

I de la Plath a Anne Sexton i a llegir Com ella, el recull de poemes escollits, també traduïts per Montserrat Abelló que em fascinen. Anne que es va suïcidar amb 46 anys, també mare de dues filles, amb una vida marcada per les depressions. Brillant, valenta, sensual, original, amiga de Sylvia Plath a qui escriu un poema en la seva mort, una mort que havia de ser seva com va dir al seu psiquiatra.

Peter Gabriel li va dedicar la cançó Mercy Street a partir d'un poema pòstum seu.

I malgrat el meu moment fosc, d'angoixa i incertesa, he gaudit amb totes elles.