Tot i que m'havien dit que era una exposició fluixeta no em vaig voler perdre Explosió! El llegat de Jackson Pollock a la Fundació Miró. Llegat, aquesta és la paraula clau. Qui s'esperés una exposició de Pollock sortiria decebut. Explosió! comença quan l'art arriba a un moment de maduresa i està a punt d'explotar.I, en efecte, va explotar generant una infinitat de formes artístiques. Es van obrir pràcticament totes les portes amb una puntada de peu agressiva, i els artistes de la nova generació van deixar de considerar-se pintors i escultors per veure's simplement com a artistes per als quals qualsevol tema i qualsevol material podia ser art.
Happenings, performance, conceptualisme...gran part del nou art va sorgir de les noves formes d'acostar-se a la pintura. Com aquesta performance de Janine Antoni on el seu cabell fa de pinzell i amb el tint pinta el terra.
Mentre uns músics toquen una composició de Klein, dues dones nues s'empastifen de pintura i ajudant-se mútuament, s'estiren sobre teles blanques deixant-hi l'empremta del seu cos.
Pollock és l'inici, la guspira. Quan arriba a la fama el 1947, ja havia canviat d'un forma radicalment nova i revolucionària la seva manera de pintar. Sucava pinzells i pals dins de llaunes de pintura líquida i els deixava regalimar sobre una tela que col.locava directament sobre el terra, desplaçant-se per tots quatre costats al seu voltant mentre escoltava molt fort behop i altres tipus de jazz. Aquest mètode, Action painting, deia, estava relacionat amb els rituals de les tribus de nadius americans ( sand paintings fetes amb sorres de diversos colors).
Els últims dies de 1998, primers de 1999 vaig tenir la sort de veure una magnífica retrospectiva de Jackson Pollock al Moma de Nova York. Una exposició inoblidable. Em vaig comprar aquest fantàstic cd amb la música que escoltava Pollock. I també em sembla totalment recomanable la pel.lícula Pollock (2000) amb un immens Ed Harris que també la va dirigir.
I parlant de cinema aquesta setmana han sigut els Oscar. Fa anys hi estava molt enganxada. Va ser una de les causes per abonar-nos a canal +, poder veure els premis Oscar. Però quan va passar a ser un canal digital i calia instal.lar una parabòlica al balcó, que no volíem de cap manera, ho vem deixar córrer. I em vaig quedar sense nit dels Oscar i poc a poc me'n vaig allunyar.Ara mentre esmorzo a poques hores del final de la gala, miro les notícies i els premiats. Vaig veure Argo el passat novembre i tot i que em va semblar una bona pel.lícula, no em va agradar gens el recurrent americans bons, iranians dolents, malgrat el petit esforç per reconèixer una mica de culpa dels Estats Units en el suport al dictador Sha. I Los miserables, em va semblar molt maca estèticament, però molt llarga (per què últimament totes les pelis són tan llargues? The Master, que és una pel.lícula esplèndida, sobre els inicis de la Cienciologia, també s'acaba fent molt pesada ), i els Vive la France amb accent americà, i la multitud de banderes roges i franceses cantant amb anglès, també se'm va fer una mica forçat. I és clar Les Misérables de Victor Hugo consta de tres llibres, hauré de llegir-los per entendre moltes coses que queden totalment desdibuixades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada