tristesa

 Dies de tristesa. L'hivern sempre em dóna dies de tristor.I potser aquest estat anímic m'ha portat a dones suïcides i a obres fascinants. Ja fa uns mesos em va colpir el llibre de Delphine de Vigan, Res no s'oposa a la nit però m'ha impactat molt més el magnífic documental Un'ora sola ti vorrei d'Alina Marazzi. Quan només tenia set anys, la mare d'Alina, Liseli, filla del gran editor Ulrico Hoepli es va suïcidar amb només 33 anys.

 Liseli era una dona guapíssima, de l'alta burgesia de Milà, d'una família molt culta.Casada amb un professor d'antropologia a qui estimava, mare de dos fills. El seu suïcidi, degut a una greu depressió, va ser motiu de gran vergonya per la família, un tema del qual no es parlava mai.

Quan l'Alina va ser gran, va voler mirar les pel.lícules que havia filmat el seu avi des dels anys 20. En algunes hi havia anotat una L, era on sortia la Liseli, i es va produir un retrobament, la filla va descobrir qui havia sigut la seva mare. A través d'aquestes pel.lícules, dels diaris de Liseli, de les postals que escrivia als seus fills mentre era en clíniques psiquiàtriques, l'Alina Marazzi fa un preciós documental, molt emotiu, on ens explica la història de la seva família.D'una família molt benestant, però fràgil. Un retrat molt íntim, molt profund. Colpidor.

 Com diu la directora, retorna la dignitat a la seva mare, al seu record. A la seva malaltia que a l'època es tractava de manera pèssima, de fet pels seus pares eren capricis de dona...A través dels diaris descobrim una Liseli Hoepli molt interessant, lúcida, fascinant, que va patir moltíssim per no trobar el seu lloc en el món, cosa que m'ha fet reflexionar i espantar una mica doncs m'he reconegut en moltes de les coses que va escriure. Un documental inoblidable.

I potser aquestes reflexions m'han fet rellegir La campana de vidre de Sylvia Plath. Un llibre que recordava m'havia agradat, però que ara m'ha semblat extraordinari. Sylvia Plath que també es va suïcidar molt jove, als 31, amb dos fills. Perfeccionista al màxim, autora d'uns poemes esplèndids que llegeixo en el recull Sóc vertical, editats i traduïts per Montserrat Abelló. Una vida turmentada i el seu afany per poder viure plenament com a dona, mare i poeta.

I de la Plath a Anne Sexton i a llegir Com ella, el recull de poemes escollits, també traduïts per Montserrat Abelló que em fascinen. Anne que es va suïcidar amb 46 anys, també mare de dues filles, amb una vida marcada per les depressions. Brillant, valenta, sensual, original, amiga de Sylvia Plath a qui escriu un poema en la seva mort, una mort que havia de ser seva com va dir al seu psiquiatra.

Peter Gabriel li va dedicar la cançó Mercy Street a partir d'un poema pòstum seu.

I malgrat el meu moment fosc, d'angoixa i incertesa, he gaudit amb totes elles.