greco

         El caballero de la mano en el pecho. El Greco, circa 1580.

Aquest darrer pont de maig vem viatjar a Toledo per viure la commemoració de la ciutat a El Greco amb motiu del quart centenari de la seva mort. Tota la llum, la fascinació, l'espiritualitat del pintor en la magnífica ciutat que el va acollir, on va crear les seves millors obres i on va morir. Toledo era una festa. Espectacles de carrer, exposicions, recorreguts, un cant a El Greco. I per sobre de tot El Griego de Toledo, pintor de lo visisble y lo invisisble, l'exposició principal, única, l'oportunitat de veure les seves obres de retorn a Toledo. Com aquest famós caballero de la mano en el pecho, habitant de El Prado que va tornar a la seva ciutat. És un retrat que fascina, com tots els seus retrats, del món auster, sobri, de la Castella dels Àustries.

 El entierro del Conde de Orgaz, detall. El Greco, 1586-1588.

I poder tornar a veure les obres que va deixar a Toledo, en les seves esglésies. Com la meva pintura preferida de El Greco, El entierro del Conde de Orgaz, a la parròquia de Santo Tomé. Una meravella. Especialment la part terrenal, on El Greco es va dedicar a pintar les personalitats de la Toledo de l'època, inclosos ell mateix i el seu fill. Tot el simbolisme, la sensualitat, la força d'una obra que va influir/inspirar a Picasso, Alberti i altres.

      Capvespre a Toledo. S.B., 2014.

I el plaer de passejar per Toledo, una de les ciutats més boniques i ben conservades i respectades arquitectònicament. Malgrat les contínues pujades que ens van acabar extenuant a tots tres! Toledo jueva, musulmana i cristiana, sinagogues, mesquites, esglésies, un call fascinant, l'exemple de la convivència entre cultures, malgrat tot. Tres dies d'amor a l'Art, d'immersió a la pintura de El Greco, de Bellesa, i de descobriments. Un lloc preciós per tornar-hi, sempre.

dacia

 Dacia Maraini amb Pier Paolo Pasolini.

Abans de marxar de viatge per celebrar el pont de maig, vaig tenir l'immens privilegi d'anar a veure a la Filmoteca la conferència de l'escriptora Dacia Maraini i poder veure el documental sobre la seva vida, plena de viatges, Io sono nata viaggiando d'Irish Braschi. Una vida absolutament fascinant que em va captivar des del primer segon. Un fragment de la història d'Itàlia, reflexions intel.ligents, una dona molt brillant, grandíssima escriptora, però alhora tan propera, tan tendre, explicant-nos la seva relació amb Pasolini, éren amics íntims i col.legues de fet ella va escriure amb ell Il fiore delle mille e una notte, companya de Moravia, els viatges junts, les confessions que ens va fer  Moravia més cerebral, Pasolini més sensual, la dolçor de la Callas que no va saber mai escollir els homes, preguntava a Dacia si tenia alguna possibilitat amb Pasolini, i Maraini intentava dissuadir-la…va ser una vetllada tan agradable, m'ho vaig passar tan bé, ens va explicar el seu món meravellós, envoltada de persones increïbles, grans personalitats del segle XX, molt intel.ligents, però amb una senzillesa, com si fos una xerrada d'amics.

Dacia Maraini a la Filmoteca presentant-nos el documental sobre la seva vida.

Io sono nata viaggiando em va encantar. Per la intimitat, pel recorregut, per la vida fascinant però en alguns moments molt dura de l'escriptora. Els viatges, Japó, els camps de concentració, Sicília, Roma, els grans personatges, l'escriptura, el teatre, el feminisme, la casa de Sabaudia, un lloc maquíssim a uns 90 kms de Roma molt chic, que van comprar Moravia i Pasolini junts i que el cineasta no va tenir quasi temps de gaudir, l'emoció en recordar l'assassinat de l'amic, la seva bondat … Una dona meravellosa. I una gran escriptora que recomano a tothom. 

I seguint amb Itàlia vaig veure una pel.lícula que em va meravellar, Miele de Valeria Golino. La Golino ja m'encantava com actriu (sí, La puta del rei, Rainman, Respiro…), però com a directora m'ha sorprès per la magnífica pel.lícula que ha escrit i dirigit. Començant amb una interpretació brutal de Jasmine Trinca que hipnotitza i emociona, passant per un tema dur narrat amb delicadesa, profunditat, i filmat amb molta sensualitat. Una pel.lícula de les que fan pensar dies i dies, una reflexió sobre la mort i sobre la vida, sobre les emocions i el despertar de la nostra consciència. Una preciositat.

zhao

 Aquest retorn a la ciutat ha comportat coses bones. Tornar al teatre per veure una obra extraordinària que ens va entusiasmar, L'orfe del clan Zhao dirigida per Oriol Broggi, a partir d'un text oriental del segle XIII. Molt Incendis, de nou la sorra, el drama, la venjança-aquí molt Kill Bill de Tarantino-una escenografia esplèndida, nua, jugant amb el vestuari, pocs elements i la nostra imaginació. Julio Manrique immens, ens va fer plorar, amb el seu sacrifici, la seva bondat, quin actoràs! Absolutament brutal. Totes les interpretacions em van agradar, i Pablo Derqui que m'encanta, malo maloso…fascinant. I la música de Joan Garriga de La Troba Kung Fu (ex Duminguet), que em va encantar, l'emoció immensa de M'aclame a tu…Molt Estellés en l'obra, hi vaig reconèixer els versos de Coral Romput. A vegades penso que compartim ideari musical amb Oriol Broggi doncs quasi sempre tenim a casa les músiques que sonen en els seus espectacles. I molt silenci. I molta emoció. I molts aplaudiments, entusiasmats. Una GRAN obra.

 I d'una gran obra a una gran pel.lícula, El pasado d'Asghar Farhadi, de qui ja m'havia entusiasmat Nadir y Simin, una separación. Un drama que va sorgint poc a poc, entrant en el dolor i en els secrets d'una família. Impecable, senzilla però alhora molt profunda. Els sentiments, la culpa, el dolor, els secrets… Una meravella.

 I també em va colpir La imagen perdida de Rithy Panh. La història del genocidi dels khmers rojos explicada a través de figuretes de fang. Un documental sensacional, estèticament i històricament. Colpidor, devastador, la unió dels records íntims amb la memòria històrica. La brutalitat de Pol Pot que sacseja…i aquests dies estic llegint El infierno de los jemeres rojos de Denise Affonço, llibre que tenia a casa esperant-me. Després de veure el documental de Panh era el moment. Absolutament commovedors, llibre i pel.lícula.

 I molt interessant també em va semblar L'inconnu du lac d'Alain Giraudie. Malgrat el final brutal en obert. La tensió enmig de la calma, el plaer i el patiment. Unes interpretacions magnífiques, una il.luminació tan francesa, fascinant. I l'homosexualitat, el cruising, el thriller, l'angoixa, la tensió…Molt suggerent.

Tren de noche a Lisboa de Bille August. No entenc per quin motiu no es diu Tren nocturno a Lisboa com van traduir el llibre de Pascal Mercier. No, no és ni la meitat de bona que el llibre, és molt plana, no acaba d'enganxar ni funcionar del tot, però no és tan dolenta com m'havien dit. De fet la vaig gaudir. Perquè em va encantar Jeremy Irons, i la resta d'actors també, per la llum de Lisboa, vaig llegir el llibre l'estiu de 2008 quan vaig anar a la capital portuguesa, perquè és una bona història.

cadaqués

 Fa més d'una setmana que vem tornar de Cadaqués. Cadaqués és com una illa, amb una llum especial que ens encanta. Ens va servir de refugi, aquests dies de caminades, descobertes i molta felicitat.

 I visites que tenia pendent, com la casa de Portlligat de Dalí, histriònica, divertida, amb unes vistes sublims, la unió d'unes quantes casetes de pescadors, vaig pensar que tant Dalí com Gala estaven en molt bona forma doncs es passaven el dia pujant i baixant graons!, i els animals dissecats, els tubs de pintura, el món kitsch, les precioses semprevives, les flors preferides de la musa, a tots els racons…Una casa que va meravellar la meva filla….

 I el Cap de Creus, imponent, salvatge, tot i que més construït del que pensava, i em vaig formar el meu propi triangle mediterrani, Cabo de Gata, Formentera, Cap de Creus. Perquè són paisatges que reconec com a propis, preferits, semblants, lunars, intensos, absolutament fascinants.

I en el Cap de Creus, el Paratge de Tudela. Enamorament brutal. La recuperació del paratge després de la destrucció del Club Mediterranée és impressionant. La joia que la Natura pot recuperar el seu terreny. Per a tots. Un paisatge modelat per la Tramuntana, per la força del vent i del mar. La Natura més artista que mai, esculpint les roques. El paisatge que va inspirar Dalí i molts altres. I la meva petita família, seguint-me a la recerca d'una roca que em tenia obsessionada. I no la veia! Fins que finalment la vem trobar, no era la gran roca que imaginava, era petita, delicada, preciosa….Dalí, de nou, em sorprenia.  Com amb els seus rellotges tous, La persistència de la Memòria que realitzava grans i són petits, precisos, minuciosos...

El gran masturbador. Salvador Dalí, 1929.

I ara hi veig més que mai, la petita roca, Tudela, el Cap de Creus, Cadaqués….Les pors de Dalí que va reflectir en la pintura, la soledat, el passat, el sexe, la bogeria…I el sol de Tudela va entrar en el meu cap, i vaig marxar cap a Cadaqués amb un dolor intens, tement que esclatés. Però allà, va tornar tot a la calma. Sempre ho dic, la Bellesa cura.

cézanne

 Natura morta amb pomes i una gerra de primaveres. Paul Cézanne, 1890.

Davant d'uns obra de Cézanne sempre penso en Woody Allen a Manhattan quan enumerava coses que feien que la vida valgués la pena, i entre elles hi havia les pomes i peres de Cézanne. I té tota la raó, les natures mortes de Cézanne són increïbles, meravelloses. Com l'exposició del Thyssen a Madrid, Cézanne site/non site que planteja el diàleg entre el treball de l'artista a l'aire lliure i a l'estudi. Les seves natures mortes són un cant a la vida, i tota la seva obra un regal pels nostres sentits. L'exposició és absolutament magnífica i val el viatge, de veritat.

 Banyistes. Paul Cézanne, 1880.

Una part molt important de la seva obra van ser els Banyistes, homenatges a la natura i als arbres que tant estimava. Arbres i nus es combinen íntimament, físicament, evocant les metamorfosis vegetals de la mitologia clàssica. Una sèrie que em va fascinar.

 La Concha, nocturn. Darío de Regoyos, 1906.

I aprofitant el meu dia a Madrid em vaig dedicar a caminar per la ciutat i a veure altres exposicions que m'interessaven com la de Darío de Regoyos, també al Thyssen (la direcció artística del museu amb Guillermo Solana és excel.lent!). Organitzada amb motiu del centenari de la mort de l'artista impressionista, que si hagués sigut francès hagués tingut molt més reconeixement. Regoyos va ser el principal representant espanyol de l'Impressionisme, i aquesta retrospectiva, que em va encantar, mostra molta obra amb tota la seva originalitat cromàtica, atmosfèrica, sensitiva.

 Pourquoi? Un banquete cruel. Ouka Leele, 2014.

I una explosió de sensacions és el muntatge d'Ouka Leele que es pot veure al Círculo de Bellas Artes. Ouka Leele va conèixer a Caddy Aduba periodista de la República Democràtica del Congo que havia vingut a denunciar les atrocitats que es cometen al seu país per obtenir el coltan, el mineral imprescindible en la fabricació dels nostres mòbils i ordinadors. L'artista ens mostra una filmació de la periodista impactant, brutal, explicant-nos les atrocitats contra dones, nens, innocents…El muntatge que l'acompanya i que representa aquest banquet, amb l'olor del munt de flors, embriagadora, embafadora inclús, ens porta a l'horror i la bellesa, a la mort i l'amor per la vida. Ens sacseja, ens impacta. Brutal.

Jacqueline Roque. Pablo Picasso, 1954.

I a la Fundación Mapfre hi havia Picasso en el taller, que em va permetre descobrir aquesta obra que em va fascinar. Jacqueline asseguda en un balancí Thonet, com els de casa els meus avis. Model i musa dels seus darrers vint anys. Exposició intensa del gran pintor. Els seus paisatges interiors, el taller com a espai d'experimentació.

El meu dia madrileny va ser cansat però radiant. Un sol esplèndid, un cel brillant, unes exposicions que em van donar molt, bellesa, reflexions, sensacions… 

frances ha

Dissabte a la nit baixava pels carrers de Gràcia ballant, encomanada per Frances Ha, el deliciós personatge de la pel.lícula de Noah Baumbach. Em vaig veure reflectida, amb  quasi 20 anys més, això sí, en moltes de les situacions d'aquesta història intensa, emotiva, senzilla, vital, fascinant. Com Nova York en blanc i negre, em va recordar Manhattan de Woody Allen, amb aquests personatges cultes, independents, divertits. Amb la protagonista Greta Gerwing tan espontània, maca, enèrgica que enamora a tothom, càmara, espectadors…i la seva amiga Mickey Sumner, sí la filla de Sting, que ho fa també molt bé. I Modern Love de David Bowie, la precarietat, el desencís però l'optimisme per damunt de tot. Em va captivar completament. Una meravella.

olmedo

 Quanta bellesa en El caballero de Olmedo de Lope de Vega dirigida per Lluís Pasqual! En el muntatge, aflamencat, elegant, sensual, en el vers, a mi que ja m'agrada el Siglo de Oro em va meravellar, quin domini de la llengua, del ritme i de la intensitat del vers. En la música, els cors, les guitarres, la percussió, en la il.luminació fascinant, el sol intens de Castella, la lluna misteriosa i marcant el destí….en les interpretacions, immensa la Sardà com una Celestina de tota la vida, i tota la resta d'actors. Teatre intens, imponent, una festa pels sentits.

 I també m'ha meravellat una pel.lícula, Ida de Pawel Pawlikowski. Una preciositat en blanc i negre, d'una bellesa i d'una puresa esclatant. Tremendament suggerent. I tràgica, revisant una història dolorosa,  la Polònia còmplice dels seus invasors, passiva amb els nazis. Vaig pensar en La nostra classe l'obra de Tadeusz Slobodzianek que vaig veure al Lliure dirigida per la Carme Portaceli.

Em va fascinar a Ida l'atmosfera, els silencis, la relació entre les dues dones protagonistes del film, tan autèntiques, tan expressives, tan magnètiques. I el polonès, la cadència eslava, el record en sentir-lo de La double vie de Véronique, una de les pel.lícules de la meva vida.

I també em va agradar força Jeune et Jolie de François Ozon. Per la bellesa tan intensa, de fer mal, de la seva protagonista, Marine Vacth. De fet ella és l'interès de la pel.lícula, el magnetisme, la que provoca el nostre voyeurisme. El nostre desconcert és no entendre els seus motius. Però Ozon es manté al marge, sense falses morals, sense judicis, però sense explicacions.

I he anat al cinema sovint aquestes darreres setmanes, per fugir una mica d'aquesta realitat. Her de Spike Jonze no em va acabar d'entusiasmar, una mica massa llarga, malgrat aquesta profecia brillant de la nostra societat. Vivir es fácil con los ojos cerrados de David Trueba, la gran triomfadora dels Goya, lleugera, optimista, una dosi de bon rotllo. La Venus de las pieles de Polanski, no em va acabar de fer el pes, malgrat el domini cinematogràfic del director, la bona adaptació de l'obra teatral de David Ives. Me l'esperava millor.

bourgeois

Louise Bourgeois. Annie Leibovitz, 1997.

Quan vaig saber que Louise Bourgeois era l'artista plàstica convidada al Palau de la Música Catalana em vaig alegrar molt. M'entusiasma la Bourgeois. És una de les meves artistes preferides i per tant vaig córrer cap al Palau, replet de turistes, per veure La sage femme, una part de la col.lecció de Maria Fluxà, mallorquina, col.leccionista i amiga de Louise.

Spiral woman. Louise Bourgeois, 2003.

Una exposición petita, íntima, pero on són presents les fòbies, fílies i obsessions que van marcar la vida de l'artista. Una obra profundament autobiogràfica amb el cos femení com a gran protagonista.

En el meu art, habito un món de la meva pròpia creació, prenc decisions. Tinc el poder. En el món real, no desitjo poder. Louise Bourgeois.

Em va encantar aquesta breu i exquisida exposició. A més el dia abans vaig llegir un llibret que corria per casa Vida de Louise Bourgeois de Luís Armengol que em va fer recordar l'univers propi de l'artista,  la seva infància que va marcar poderosament la seva obra.

Femme Maison. Louise Bourgeois, 1947.

La casa com a escenari d'opressió i confinament però també de protecció. Cos i arquitectura.

L'esperit combatiu i feminista de Bourgeois, artista versàtil i molt lliure que no es sometrà a cap ideologia.

Em fascina el seu món simbòlic, íntim que connecta amb els sentiments.

 Ocells i llops de Josep Maria de Segarra al TNC, dirigida per Lourdes Barba. Exquisida també Carme Conesa protagonitzant l'obra de Segarra que em va sorprendre molt gratament. Quina temporada del TNC! El canvi de direcció ha sigut molt positiu perquè portem un curs esplèndid, Terra de ningú, La rosa tatuada, Fum, Doña Rosita la soltera, Ocells i llops…Un món que s'enfonsa, el de la dona mimada, nina, que viu de cara a la galeria, estimant els seus ocells, en un món fals, en una època fosca, grisa, trista, asfixiant on les persones es poden convertir en llops. I on un Segarra valent ens parlava ja d'avortament, homosexualitat, hipocresia…va escriure l'obra entre 1947 i 1948. Molt recomanable.

I dissabte a la nit vem anar a veure Pablo Carbonell amb Canciones de cerca. Una dosi d'alegria, vaig riure moltíssim, de bona música, amb unes lletres al.lucinants, un poeta gamberro, però amb un gran domini de la paraula per explicar les seves històries cantant. I em van flipar les seves versions de Another brick in the wall i Ne me quitte pas. Feia temps que no plorava de riure, i en aquests temps, foscos, grisos, individualistes i absurds em feia molta falta!

lorca

 Lorca, Margarida Xirgú i Josep Maria de Segarra a l'estrena de Doña Rosita la soltera, 1935.

Setmana Lorca, setmana fascinant. M'agrada moltíssim Lorca, la generación del 27 i els anys fascinants de la IIa República. Vaig començar la setmana anant a la conferència de la Sala Tallers del TNC d'Antonina Rodrigo, experta en el poeta, granadina també com ell, quin plaer sentir l'accent andalús!, una dona esplèndida que ens va explicar la relació de Lorca amb Catalunya, a través de Dalí i sobretot de la Xirgú. I ens va parlar del món lorquià, apassionant, intens, premonitori…Una conferència emocionant. 

 I el divendres, Doña Rosita la soltera al TNC, dirigida per Joan Ollé. Em va meravellar. M'agrada el món poètic d'Ollé i els seus muntatges, però crec que aquest és el millor que ha fet. Les interpretacions són magnífiques, Nora Navas, Carme Elias i especialment Mercè Arànega que acaba brillant intensament per sobre de tota la resta, i és que els papers d'ama, criada…de Lorca solen ser esplèndids. El seu homenatge a les treballadores. L'escenografia preciosa com la música de Paco Ibáñez, provocant mil sensacions i emocions. Com aquesta escena final, la foto és de la web del TNC, un instant d'una bellesa commovedora. Una obra palpitant, malgrat els anys passats, els canvis en el món femení però la psicologia segueix vigent.

I vaig anar al Verdi a veure Las maestras de la República de Pilar Pérez Solano, guanyadora del Goya a millor documental. De nou el món de Lorca, de les il.lusions dels anys 30. L'educació pública, el gran compromís de la República, que portaria la cultura i l'escola a tot el país per construir una societat més justa, més lliure, més igualitària. Les mestres van participar, es van comprometre en el nou projecte. Noves pedagogies, la coeducació, l'ecola activa i participativa. Avui en dia sembla impossible, però la República espanyola era capdavantera en educació! Després vindrien els afusellaments de mestres, la terrible depuració que van viure i la barbàrie que es va instal.lar al país i les conseqüències que en seguim patint. Lorca simbolitza aquest període, la República, l'aire nou i lliure que es va poder respirar, el compromís amb la societat. Sé que tornarà algun dia, espero veure-la.

raval

 Vaig passar tot el cap de setmana passat al Raval, un barri que m'encanta, el barri de les meves nits de joventut, la part de Barcelona, amb Ciutat vella-Born inclòs-i el centre de l'Eixample, que trobo més maca estèticament. 

 Vaig aprofitar la nostra volta amb bicicleta per anar a veure la reproducció del mural de Keih Haring, reproduïda a partir d'un calc de l'obra original, i que ara es troba al costat del MACBA. Vaig sentir molta emoció, un retorn al passat, perquè jo, a finals de 1989 o inicis de 1990, no recordo el dia exacte, vaig poder veure l'obra original.

 No he aconseguit trobar l'autor/a de la fotografia.

En un Raval en plena transformació, la ciutat es preparava pels jocs olímpics, Keith Haring, ja malalt, va pintar el seu mural a la plaça Salvador Seguí, que recordo devastada, marginal, plena de xeringues…

Vaig tenir la immensa sort de tenir una professora d'Últimes tendències que ens va parlar de l'artista i ens va fer anar a veure l'obra. No entenc perquè no es va poder conservar, però els plans urbanístics que van canviar totalment la plaça, avui en dia hi ha la Filmoteca, ho van impedir. 

Recordo però que em va agradar moltíssim el seu crit contra la sida.

I al Raval també vaig veure a la Biblioteca de Catalunya, un espai que em fascina, Translations de Brian Friel i dirigida per Ferran Utzet. Em va encantar. Una joia teatral, per la Biblioteca que li escau meravellosament, per les interpretacions, pel text, molt emotiu, la destrucció del gaèlic, d'un món rural amb ànsies de cultura, del que vindrà després…per la música, per la bellesa en si mateixa.

 I m'ho vaig passar molt bé a la manifestació del 8 de març que ens va fer baixar per la Rambla, límit del Raval i en acabar vaig córrer al Romea, al carrer Hospital, a veure Dones com jo amb les T de Teatre. Una obra escrita i dirigida per Pau Miró que també em va agradar molt. Malgrat la desil.lusió d'aquestes dones, perdedores, fracassades laboralment, soles, perdudes en aquesta societat. Un text brillant, àgil, ple d'humor malgrat el tema, escrit expressament per cada una de les actrius. M'agradaria que alguna vegada es canviessin els rols, però potser els porten tan interioritzats que per això funcionen tan bé.