16 d’abril 2014

cézanne

 Natura morta amb pomes i una gerra de primaveres. Paul Cézanne, 1890.
Davant d'uns obra de Cézanne sempre penso en Woody Allen a Manhattan quan enumerava coses que feien que la vida valgués la pena, i entre elles hi havia les pomes i peres de Cézanne. I té tota la raó, les natures mortes de Cézanne són increïbles, meravelloses. Com l'exposició del Thyssen a Madrid, Cézanne site/non site que planteja el diàleg entre el treball de l'artista a l'aire lliure i a l'estudi. Les seves natures mortes són un cant a la vida, i tota la seva obra un regal pels nostres sentits. L'exposició és absolutament magnífica i val el viatge, de veritat.
 Banyistes. Paul Cézanne, 1880.
Una part molt important de la seva obra van ser els Banyistes, homenatges a la natura i als arbres que tant estimava. Arbres i nus es combinen íntimament, físicament, evocant les metamorfosis vegetals de la mitologia clàssica. Una sèrie que em va fascinar.
 La Concha, nocturn. Darío de Regoyos, 1906.
I aprofitant el meu dia a Madrid em vaig dedicar a caminar per la ciutat i a veure altres exposicions que m'interessaven com la de Darío de Regoyos, també al Thyssen (la direcció artística del museu amb Guillermo Solana és excel.lent!). Organitzada amb motiu del centenari de la mort de l'artista impressionista, que si hagués sigut francès hagués tingut molt més reconeixement. Regoyos va ser el principal representant espanyol de l'Impressionisme, i aquesta retrospectiva, que em va encantar, mostra molta obra amb tota la seva originalitat cromàtica, atmosfèrica, sensitiva.
 Pourquoi? Un banquete cruel. Ouka Leele, 2014.
I una explosió de sensacions és el muntatge d'Ouka Leele que es pot veure al Círculo de Bellas Artes. Ouka Leele va conèixer a Caddy Aduba periodista de la República Democràtica del Congo que havia vingut a denunciar les atrocitats que es cometen al seu país per obtenir el coltan, el mineral imprescindible en la fabricació dels nostres mòbils i ordinadors. L'artista ens mostra una filmació de la periodista impactant, brutal, explicant-nos les atrocitats contra dones, nens, innocents…El muntatge que l'acompanya i que representa aquest banquet, amb l'olor del munt de flors, embriagadora, embafadora inclús, ens porta a l'horror i la bellesa, a la mort i l'amor per la vida. Ens sacseja, ens impacta. Brutal.
Jacqueline Roque. Pablo Picasso, 1954.
I a la Fundación Mapfre hi havia Picasso en el taller, que em va permetre descobrir aquesta obra que em va fascinar. Jacqueline asseguda en un balancí Thonet, com els de casa els meus avis. Model i musa dels seus darrers vint anys. Exposició intensa del gran pintor. Els seus paisatges interiors, el taller com a espai d'experimentació.
El meu dia madrileny va ser cansat però radiant. Un sol esplèndid, un cel brillant, unes exposicions que em van donar molt, bellesa, reflexions, sensacions…