zhao

 Aquest retorn a la ciutat ha comportat coses bones. Tornar al teatre per veure una obra extraordinària que ens va entusiasmar, L'orfe del clan Zhao dirigida per Oriol Broggi, a partir d'un text oriental del segle XIII. Molt Incendis, de nou la sorra, el drama, la venjança-aquí molt Kill Bill de Tarantino-una escenografia esplèndida, nua, jugant amb el vestuari, pocs elements i la nostra imaginació. Julio Manrique immens, ens va fer plorar, amb el seu sacrifici, la seva bondat, quin actoràs! Absolutament brutal. Totes les interpretacions em van agradar, i Pablo Derqui que m'encanta, malo maloso…fascinant. I la música de Joan Garriga de La Troba Kung Fu (ex Duminguet), que em va encantar, l'emoció immensa de M'aclame a tu…Molt Estellés en l'obra, hi vaig reconèixer els versos de Coral Romput. A vegades penso que compartim ideari musical amb Oriol Broggi doncs quasi sempre tenim a casa les músiques que sonen en els seus espectacles. I molt silenci. I molta emoció. I molts aplaudiments, entusiasmats. Una GRAN obra.

 I d'una gran obra a una gran pel.lícula, El pasado d'Asghar Farhadi, de qui ja m'havia entusiasmat Nadir y Simin, una separación. Un drama que va sorgint poc a poc, entrant en el dolor i en els secrets d'una família. Impecable, senzilla però alhora molt profunda. Els sentiments, la culpa, el dolor, els secrets… Una meravella.

 I també em va colpir La imagen perdida de Rithy Panh. La història del genocidi dels khmers rojos explicada a través de figuretes de fang. Un documental sensacional, estèticament i històricament. Colpidor, devastador, la unió dels records íntims amb la memòria històrica. La brutalitat de Pol Pot que sacseja…i aquests dies estic llegint El infierno de los jemeres rojos de Denise Affonço, llibre que tenia a casa esperant-me. Després de veure el documental de Panh era el moment. Absolutament commovedors, llibre i pel.lícula.

 I molt interessant també em va semblar L'inconnu du lac d'Alain Giraudie. Malgrat el final brutal en obert. La tensió enmig de la calma, el plaer i el patiment. Unes interpretacions magnífiques, una il.luminació tan francesa, fascinant. I l'homosexualitat, el cruising, el thriller, l'angoixa, la tensió…Molt suggerent.

Tren de noche a Lisboa de Bille August. No entenc per quin motiu no es diu Tren nocturno a Lisboa com van traduir el llibre de Pascal Mercier. No, no és ni la meitat de bona que el llibre, és molt plana, no acaba d'enganxar ni funcionar del tot, però no és tan dolenta com m'havien dit. De fet la vaig gaudir. Perquè em va encantar Jeremy Irons, i la resta d'actors també, per la llum de Lisboa, vaig llegir el llibre l'estiu de 2008 quan vaig anar a la capital portuguesa, perquè és una bona història.