almodóvar/hitchcock

              Fotografia de Nico Bustos.

 Setmana almodovariana. M´ha agradat molt Julieta, basada en tres contes d'Alice Munro del seu llibre Escapada. Almodóvar i Munro…m´havia d'agradar per força. Ara estic llegint el llibre de l'escriptora, que curiosament em vaig comprar després de veure La piel que habito del director manxec, perquè sortia en una escena. Però després va arribar Estimada vida, el Nobel…i em vaig llegir d'altres llibres seus. Potser Escapada esperava que hagués vist primer la versió, magnífica, que n'ha fet Almodóvar.

Un drama sec, com comenta ell mateix. M'ha sorprès la seva fidelitat al text, que ell ha portat al seu món. L'univers femení, constant en les seves pel.lícules, aquí impregnat de culpabilitat, de dolor, del destí bategant dins nostre, de l'abandonament. El gran dolor per la pèrdua. I sí, Julieta havia de dir-se Silencio, títol més adient, i de fet un dels tres contes de la Munro, però Martin Scorsese presentarà una pel.lícula anomenada Silence i per evitar confusions, aquesta ha quedat com Julieta, el nom de la protagonista desdoblada en Adriana Ugarte i Emma Suárez, esplèndides, contingudes i elegants.

M'ha semblat una pel.lícula amb un punt de Hitchcock, d'emocions pures.

Fotografia de Philippe Halsman, 1962.

I parlant de Hitchcock, flipant el documental sobre la conversa de cinema que va tenir amb Truffaut.

Hitchcock/Truffaut creat per Kent Jones i Serge Toubiana, que havia sigut director de la Cinemathèque Française.

El 1962, Truffaut va voler tenir una trobada amb Hitchcock per conversar durant uns dies sobre cinema. El director francès volia redimir al britànic, menyspreat per la crítica americana que el considerava un director comercial, i demostrar que Hitchcock era un grandíssim creador. D'aquesta conversa en va sortir un llibre mític. I aquest documental il.lustra magníficament l'entrevista, i ens endinsa en la poesia, l'eròtica, la morbositat, l'obsessió pel control del gran Hitchcock. I amb el plaer de sentir les seves veus. 

També ha sigut la setmana enganxada a El mundo de la tarántula, les memòries de Pablo Carbonell. M'ha creat addicció. Un llibre brillant, ben escrit, emotiu, des de la seva infantesa a Cádiz, a Huelva, pul.lulant amb els àcrates, actuant als carrers, estimant el teatre, la faràndula, passant pels efervescents anys 80, amb els Toreros Muertos, la movida, l'èxit, les drogues…una persona molt fidel als seus principis, a la seva creació artística.

I m'ha entusiasmat Manifiesto incierto de Frédéric Pajak. Una meravella, un assaig gràfic com vaig llegir, d'una gran bellesa. La vida de Walter Benjamin, aquí en els seus darrers dies feliços, passats a Eivissa, mentre a Alemanya, Hitler arriba al poder, i els llibres de Benjamin són cremats a les places. M'ha commogut, fascinat, interessat…espero, amb ànsia, la publicació dels altres tres llibres que conformen aquest esplèndid manifest.

I un altre documental, Mañana de Cyril Dion i Mélanie Laurent, premi César. Molt amè, de temàtica ecològica, és una road movie, un viatge que cerca solucions als problemes que pateix el nostre planeta. Especificats en un cicle, agricultura-energia-economia-democràcia-educació. M'ha agradat aquesta recerca de solucions positives, globalitzades, necessàries. Aquestes ganes de construir un món millor, malgrat els resultats publicats a la revista Nature sobre l'esgotament dels recursos, El film parla de solucions alternatives, és vitalista i esperançador. I molt cool.

I tots tres vem anar a veure la nova versió de El libro de la selva, pel.lícula de culte a casa nostra. Inspirada en el clàssic animat de Disney, però aquesta feta amb imatges reals i altres generades per ordinador. Una petita obra d'art visual. Imatges bellíssimes, impactants, d'un realisme espectacular. La història, tan poderosa com sempre, el viatge d'autodescobriment de Mowgli, l'aventura de la vida, la supervivència, la convivència, la infància identificada en la selva…Preciosa.

janis & splash

 Janis Joplin, fotografia de Jim Marshall, 1967.

Ho sé, havia dit que escriuria sobre teatre, però després d'una pausa llarga, la mandra em pot massa sovint!, he decidit que escriuré les meves impressions setmanalment, què m'ha fet pensar, sentir, vibrar, els darrers dies. Escriure els dilluns o dimarts sobre la setmana anterior i quan calgui, les ocasions especials. La Janis Joplin va omplir la meva setmana de música i un pèl de tristor. Tinc predilecció per aquesta dona, que hauria pogut ser la meva mare, de fet només vem compartir planeta un anyet, però sempre m'ha inspirat molta tendresa i molta admiració. Vaig poder veure, finalment!, el documental d'Amy J. Berg, Janis, on com sempre que es parla d'ella es ressalta el seu complex físic. És un misteri que em segueix colpint, una dona independent, vital, intel.ligent, amb una veu magnífica, una gran cantant, i sempre ens vénen amb la història del seu físic! Janis que poc i que malamament et van estimar,  quina pena de tios que et vas trobar per la vida.

 Janis Joplin, fotografia de David Gahr, 1970.

La fragilitat, la sensibilitat de la Janis Joplin, una dona que se'ns mostra propera, càlida, honesta, van arrelar en el seus sentiments d'inferioritat física. Però, en realitat era una dona maca, molt semblant a la Debra Winger, m'hi va recordar moltíssim, en moltes imatges d'aquest documental replet de moments hipnòtics, els seus concerts, entrevistes, testimonis familiars, els seus germans, el seu món obtús i repressiu de Texas d'on va fugir cap a una California més lliure, com ella. Em va fer pensar en Amy, el documental d'Asif Kapadia que vaig veure l'estiu passat, un documental més creatiu i elaborat, però jo em quedo amb la Janis Joplin, pionera, i descomunalment més autèntica que l'Amy Winehouse.

Escolto el seu disc pòstum Pearl, que va vendre moltíssim, va tenir mala sort fins i tot en això!, un disc extraordinari on batega tota la dolçor agressiva, la solitud que la va acabar enfonsant i aquesta veu estripada, personalíssima, magnètica i calidíssima que ens acompanyarà sempre. Immortal Janis.

 A bigger splash, David Hockney, 1967.

El pintor pop britànic, David Hockney va fer aquesta obra A bigger splash, on representava el moment exacte en què un cos, que no veiem, s'ha submergit en una piscina, creant un esquitx que trenca la quietud de l'aigua i del moment. A bigger splash és el títol original, aquí Cegados por el sol, de la darrera pel.lícula de Luca Guadagnino, que ja em va captivar amb Io sono l'amore. Amb aquest splash m'ha meravellat, pel.lícula que ja afegeixo a les de la meva vida…I és que una illa del Mediterrani, preciosa, inquietant, brutal Pantelleria!, Rolling Stones, un Mehari, la Swinton vestida de Dior, una casa preciosa, uns personatges excèntrics, divertits, artistes, tanta bellesa…a mi em fascina! Però a més, és una gran pel.lícula, remake molt lliure de La piscina de Jacques Deray.

I Tilda Swinton, actriu preferida que adoro, magnètica, impressionant rock star muda, en un thriller de pulsions, desigs, gelosies, passions…totes les complexitats de les relacions humanes. I amb Ralph Fiennes, altre ídol, pletòric, passat de voltes, tan diferent als seus altres personatges, però tan autèntic. I Guadagnino ens fa picades d'ullet a Bertolucci, qui no recorda la seva preciosa Stealing beauty homenatjada en la pel.lícula, o la meravellosa Viaggio in Italia (aquí Te querré siempre) de Rossellini.

Un splash intens, perturbador, que m'ha atrapat completament. Fascinant.

Karl Ove Knausgard, fotografia de Christian Als.

I ha sigut també una setmana Knausgard. Vaig llegir que ara al maig sortirà publicat el quart volum de la seva personalíssima obra, La meva lluita, i com que encara em faltava llegir el tercer volum, m'ha acompanyat durant la setmana. Els seus records en l'illa de la seva infantesa, per a mi, el millor dels tres que porto llegits. La veritat és que cada llibre seu m'agrada més que el precedent, i aquest tercer és el que més m'ha captivat. M'agrada aquest autor i gaudeixo amb la seva escriptura, malgrat que a vegades sento jo el pudor que ell no sent, em remou aquest obrir-se en canal.

Per cert, aquests dies estic llegint sobre Walter Benjamin i m'ha sorprès descobrir que quan tenia 20 anys va escriure una novel.la La mort del pare, casualitat?

miss coixet & feminismes

 Isabel Coixet fotografiada per Jordi Azategui.

El 2015 va ser un any Coixet, es van estrenar dues pel.lícules de la directora i les dues em van agradar molt. Jo connecto amb l'Univers Coixet. Tant Aprendiendo a conducir com Nadie quiere la noche, les dues rodades en anglès, les dues molt femenines, la primera molt més lluminosa i positiva, la segona una història de supervivència inspirada en personatges reals, em van fascinar. Impressionant Juliette Binoche en aquest cant a la Natura imponent, cruel, en el seu viatge iniciàtic, en la seva relació tortuosa amb l'esquimal, en aquesta civilitazió versus barbàrie o l'ètica barbàrie versus la hipocresia de la civiltzació. Tot sota la mirada femenina de la Coixet. 

Enterrament d'Emiliy Wilding Davison, 14 de juny de 1913. 

I en aquests moments tan cinèfils, he vist tota una sèrie de pel.lícules on els personatges femenins bateguen amb força. Sufragistas de Sarah Gavron, la història de les suffragettes, la branca de les sufragistes partidàries de la violència enfront de les pacifistes. Una magnífica lliçó d'història sobre les dones compromeses que van lluitar, i molt!, per la igualtat. La presa de consciència, les pèssimes condicions laborals d'unes dones explotades, la lluita feminista…Una excel.lent ambientació, una emotiva Carey Mulligan…i la immolació d'Emily Wilding per la causa, i el seu emocionant enterrament perfectament recreat. Vaig trobar a faltar però, que en els crèdits finals quan s'enumera diversos països i l'any que van aconseguir el sufragi femení, citessin Espanya, doncs va ser dels primers països europeus, en la constitució de l'any 1931, tot i que van votar per primer cop el 1933.

 Mia madre de Nanni Moretti, un emotiu i bell relat sobre la pèrdua de la mare del director italià, que aquí es reserva un personatge secundari i Margherita Buy és el seu alter ego. Una pel.lícula molt personal, molt íntima, homenatge a la seva pròpia mare que va morir mentre ell filmava Habemus papam. Moretti ja havia parlat sobre la mort en La stanza del figlio, molt més tràgica i dolorosa, la mort d'un fill és incomparable a la mort de la mare, que sempre pensem que per lògica haurem de viure, malgrat que sabem que la vida és il.lògica!. Tot i això, el moment de pèrdua , amb lògica o sense, malgrat ser esperat, és dolorós i Moretti amb la seva barreja d'humor i gravetat ens ho fa sentir molt bé. 

Preciosa la darrera escena, quan ell recorda la mare, la visualitza i li pregunta: "Mamma a che stai pensando?" " A domani."

Sensualíssima Carol de Todd Haynes, inspirada en l'obra autobiogràfica de Patricia Highsmith. Preciosa història d'amor, tota feta d'esguards, suggeriments, en uns anys 50 conservadors, elegants i difícils per dues dones. Un enamorament intens, unes ganes de gaudir de la llibertat en una societat repressora. Magnífiques Cate Blanchett i Rooney Mara, la bellesa i la fragilitat. 

 Nahid d'Ida Panahandeh, pel.lícula iraniana d'una dona dirigida per una dona. Una dona separada, en situació precària econòmicament, independent malgrat la difícil situació de la dona a Iran, envoltada de prejudicis familiars, en un país on la legislació ve marcada per la religió masclista. Em va semblar molt interessant, m'agraden les pel.lícules iranianes que ens arriben, em va encantar també Taxi Teheran de Jafar Panahi que vaig veure ja fa uns mesos, un estudi sociolègic sobre la societat iraniana, esplèndid.

 I malgrat les dures crítiques rebudes, a mi em va agradar La chica danesa de Tom Hooper. Molt esteticista, d'una bellesa exagerada però que em va fer gaudir de l'ambientació, del vestuari, de la llum…D'acord, la pel.lícula no aprofundeix gens sobre el comportament d' Einar Wegener, el primer transexual que es va operar el 1931, sobre la comprensió de la seva dona Gerda, esplèndida Alicia Vikander!, també em va convèncer Eddie Redmayne en un paper brutal. 

Einar Wegener/ Lili Elbe

I de fet em va interessar tant que vaig comprar-me el llibre de David Ebershoff que ha reeditat Anagrama. I sí, el llibre és molt millor, va molt més enllà en la construcció de la identitat, en les relacions personals, l'estic llegint aquests dies i m'ha captivat.

I acabo amb Miss Huppert, motor de El amor es más fuerte que las bombas de Joachim Trier, sí parent de Lars von Trier!, director que em va fascinar amb Oslo, 31 de agosto. Aquest és el seu tercer film i m'ha semblat un meravellós i estimulant drama sobre la incomunicació familiar i els records sobre la mare/dona morta, una famosa fotògrafa de guerra, molt present. Fragments d'una vida quotidiana, de l'aïllament, de la vida, del què som, del què volem ser, del com ens veuen. Del suïcidi, tema recurrent en Trier, de la reconstrucció dels records i el pas del temps. De com ens enfrontem amb el propi passat. Magnífica, poètica. Acabo així aquest repàs cinematogràfic, la propera parlaré de teatre.

güzellik

 Si el diccionari no m'enganya, güzellik és bellesa en turc. Istanbul va ser la trobada entre Jordi Savall i Mal Pelo, al Mercat de les Flors. Entre la música i la dansa, entre la música culta d'època otomana i la popular armènia, sefardita i turca. Un dels espectacles més bells que he vist mai, malgrat el concert de tos d'alguns espectadors!, amb els ballarins de Mal Pelo fascinant-me, dansant la música que a pocs metres interpretaven Savall i 4 músics més. Bellesa en majúscules, com Istanbul, per a mi, una de les ciutats més belles del món.

 I La belleza és la meva cançó preferida d'Aute. Una cançó brutal que no em canso d'escoltar. Vem voler anar al Palau de la Música, a veure el concert antològic del cantautor, que ens ha acompanyat sempre, aprofitant que revisava (tots! el concert va durar tres hores!) els seus grans èxits. Emotiu, intens,  amb les seves lletres que són poemes, sempre penso que és el nostre Cohen proper, i amb la seva veu intacta. També ens va mostrar l'Aute pintor, abans de cantar, se'ns va passar la preciosa pel.lícula animada que ha fet, Vincent y el giraluna. Una meravella, com el seu comiat, cantant a capella Al alba enmig d'un silenci absolut. 

 I lluminosa, vital, positiva, plena d'energia El gran día, la pel.lícula de Pascal Plisson (sí, el de la preciosa Camino a la escuela!). Un altre documental que vaig anar a veure amb la meva filla, sobre la lliuta de 4 nens/nois de cultures molt diferents, per aconseguir el seus somnis, per poder canviar la seva vida. Nens que no ho tenen fàcil, però que amb la seva constància i el seu treball es senten prou forts per intentar´ho. Encantadora, un shoot de positivisme!, que sempre em convé.

I la bellesa d'un gran text, La piedra oscura d'Alberto Conejero, dirigida per Pablo Messiez al Lliure. Una obra que va triomfar a Madrid, la temporada passada, i que em va deixar sense alè. Una joia, el text, les interpretacions que aconsegueixen fer plorar, l'escenografia amb un so de mar de fons, constant…I Lorca, present com mai, en la seva història amb Rafael Rodríguez Rapún, a qui sembla que va dedicar els seus  colpidors Sonetos del amor oscuro. Un cant a la memòria històrica, a no oblidar, a l'apropament de dues visions antagòniques d'entendre la vida, a la importància d'escoltar a tothom, al desig final Nadie puede desaparecer del todo, ¿verdad?. 

crueltat

 M'inquieta trobar tanta bellesa en la crueltat, en imatges o situacions cruels. Quina meravella el Macbeth de Justin Kurzel! Magnífica adaptació d'un dels meus clàssics preferits de Shakespeare. Abans de veure la pel.lícula vaig pensar, que valent atrevir-se a fer-ne una nova versió després d'Orson Welles, Kurosawa i Polanski. Sort que ho ha fet. Absolutament preciosa, amb una fotografia excepcional, la llum, el color, sentint totes les sensacions possibles. Quina bellesa en les batalles ralentitzades, plenes de crueltat i de plasticitat. I Michael Fassbender, un Macbeth místic i terrenal, poderós i fràgil. I Marion Cotillard, esplèndida Lady Macbeth, quin gran personatge ens va deixar Shakespeare! I les bruixes, en les brumes del paisatge, marcant el destí. Impressionant.

 Brutal i plena de crueltat, El hijo de Saúl, òpera prima de László Nemes, premi del Jurat de Cannes. Un cop de puny a l'estómac. Duríssima aquesta nova mirada a l'holocaust, que em va fer pensar que La llista de Schindler semblava light. Trepidant l'ús del format quadrat, asfixiant, introduïnt-nos dins d'Auschwitz, en el més profund i més cruel dels camps de concentració. Sense poder escapar-nos. Atrapats com l'home protagonista, víctima i botxí, un presoner encarregat de conduir els altres presoners a les càmares de gas i després als crematoris. Un treball increïble de l'actor Géza Röhrig. I la recerca d'una moral, d'un sentit a la vida dins la inhumanitat.

Ejecución con niño, Andrzej Wróblewski, 1949.

I El hijo de Saúl em va fer pensar en Wróblewski, un artista que vaig poder veure el passat novembre a Madrid (sí! hi vaig retornar, com havia promès). Malgrat que l'excusa del viatge d'un dia era la retrospectiva de Munch, em va fascinar aquesta de l'artista polonès Andrzej Wróblewski, la primera que es fa fora del seu país. Verso/ Reverso al Retiro, al Palacio Velázquez, que forma part del Museu Reina Sofía. 

Wróblewski, un dels grans artistes polonesos del segle XX, que va morir amb només 29 anys en un accident de muntanya. Les seves pintures a doble cara, per motius econòmics, oscil.laven entre l'abstracció i la figuració. Wróblewski també va pintar l'horror de l'ocupació nazi, i em va impactar molt. Convençut que l'art pot canviar el món, com jo. El món i la seva crueltat.

muses

 Aquest 16, que espero sigui molt cinematogràfic, l'inicio amb La Academia de las musas de José Luis Guerín, director fascinant i molt personal. Aquesta Acadèmia m'interessava molt, doncs el protagonista, el professor de Filologia Italiana Raffaele Pinto, va ser professor meu a l'Institut Italià de Cultura, a finals dels 80. És difícil de definir aquesta pel.lícula, documental però també ficció, però a mi m'ha agradat molt. Repleta de reflexions sobre l'amor, el paper de les muses en la creació, Dante (segueix sent la gran passió de Pinto!), la poesia. Però també la gelosia, els sentiments…Em va commoure la interpretació de la dona del professor, Rosa Delor Muns, per a mi, la millor de tots, i la seva discussió sobre com ordenar la biblioteca. Tota aquesta obra cinematogràfica és com una poesia, la composició dels primers plans, els reflexes en els vidres…Una meravella, molt particular.

 Les muses, Maurice Denis, 1893.

I finalment vaig anar a veure El triomf del color, l'exposició que inaugurava la nova Fundació Mapfre de Barcelona a la Casa Garriga i Nogués. Va ser com un déjà vu, doncs recordava molt bé alguns dels quadres, que havia pogut veure al Quai d'Orsay i al Musée de l'Orangerie de París. Malgrat la gentada que hi havia, i les trobades molt agradables, l'exposició valia molt la pena, doncs les pintures presents eren obres molt importants, Van Gogh, Gauguin, Seurat, Cézanne, Toulouse-Lautrec…Destaco la sala dels Nabis, on hi havia aquestes muses de Maurice Denis, modernitzant el bosc sagrat que en la mitologia les acollia i amb el rostre de la seva dona.

Profil de femme, Aristide Maillol, 1890.

Una de les obres que no recordava i que em va agradar molt, va ser aquest perfil de dona de Maillol. He d'anar, ja!, a Banyuls a veure el seu museu.

De l'exposició, el millor, va ser anar veient com el color es va convertir en el camí per arribar de l'Impressionisme a les Avantguardes. El color que va anar envaint el dibuix fins al seu triomf absolut.

De fet, per a mi, el millor arriba a partir dels fauves!

I seran les muses que ajudaran a Oriol Pla, absolutament immens, a composar aquest Ragazzo que ens trasbalsa i emociona? Ragazzo al Teatre Eòlia, escrita i dirigida per Lali Alvárez, narra les darreres hores de Carlo Giuliani, el noi assassinat a Gènova, el 2001, sota les bales dels carabinieri. Recordo que quan van passar els fets, jo era a Itàlia i vaig poder veure la gran commoció, la multitud de debats que va ocasionar aquesta tràgica mort. Ragazzo és una passada, un text boníssim, una actuació sublim, extenuant, vibrant, potentíssima. Plena de passió, plena de talent.

I sí, les muses segueixen acompanyant Sidi Larbi Cherkaoui. Vaig anar a veure Fractus V, l'última proposta del coreògraf al Mercat de les Flors. Una peça inspirada en textos de Noam Chomsky que denuncien la manipulació en la informació. Brutal, plena de màgia, especialment la música en viu interpretada per joves músics, japonès, coreà, indi…Músiques orientals lligant meravellosament amb la dansa de ballarins de nacionalitats i identitats diverses. Muses sublims!

bowie & gay

 David Bowie pintat per l'artista Lita Cabellut, 2013.

Aquest 16 ha començat de manera convulsa, fastiguejada amb la política catalana i sorpresa amb la mort de David Bowie. Bowie, un dels artistes de la banda sonora de la nostra vida, un altre referent que marxa. I aquesta sensació d'anar veient el propi món desaparèixer, de ser conscient que això ja comença a anar molt de pressa i que el final és sempre més proper.

  Cesc Gay fotografiat per Bernabé Cordón.

 Per sort, teatralment he iniciat l'any amb una esplèndida comèdia escrita i dirigida per Cesc Gay. Els veïns de dalt que em va fer riure moltíssim, malgrat el punt d'amargor, de la dificultat de les relacions de parella, tema molt present en l'obra de Cesc Gay. Plena de ritme, amb uns personatges masculins més treballats, esplèndids Pere Arquillué i Jordi Rico!. Gay, ja era un director de cinema que m'agradava molt, En la ciudad i Ficció són dues pel.lícules seves que adoro, i el seu debut en el món del teatre m'ha semblat molt interessant. Espero que hi continuï.

Simultàniament en els cinemes es pot veure l'última pel.lícula de Cesc Gay, Truman. La vaig veure els últims dies de tardor. Crec que Truman serà la guanyadora dels Goya d'enguany, tot i que a mi em tira més la plasticitat de La novia, però reconec que l'obra de Gay és més rodona. De nou, personatges masculins molt interessants, immensos Darín i Cámara en una pel.lícula deliciosa. Una reflexió sobre la mort, sobre la malaltia però que malgrat la causticitat que sempre trobo en Gay, aquí respira optimisme. Un cant a l'amistat, un guió magnífic, replet d'humor intel.ligent, de gran sensibilitat sobre les relacions humanes. I, de manera valenta, un record sobre la nostra pròpia mort.

Bowie, Angie & Zowie. Fotografia de Ron Burton, London 1971.

M'encanta aquesta foto de Bowie! Per tot l'art que hi veig. L'art de viure la vida en la bellesa, com un vol. Sense pors, sense convencions. Per tot el que aquesta gent ens va aportar. I perquè encara avui ens fan falta molts Bowies, en aquests moments de grisor, mediocritat, insolidaritat. Espero que arribin temps més glams! 

setze

Boulevard Saint-Germain, maig 68. Fotografia de Manuel Bidermanas.

Feliç, cultural i rebel 2016!

lorca & miró

 Quina meravella La novia de Paula Ortiz! Ja em va agradar molt la seva òpera prima, De tu ventana a la mía, però la seva lliure adaptació de Bodas de sangre de Lorca m'ha entusiasmat. Tota la bellesa de l'obra del poeta en una pel.lícula impactant visualment. Absolutament preciosa.Rodada entre Andalusia, Aragó i la Capadòcia turca, per demostrar que Lorca funciona en qualsevol racó d'un país mediterrani, en uns paisatges amb un paper simbòlic molt potent. Jo he vist el cortijo d'Almería on van passar els fets que van inspirar a l'autor i el veia, el sentia respirar en tota la pel.lícula.

Meravellosa Inma Cuesta (Goya sí o sí!) i esplèndids tota la resta d'actors. I la música, del japonès Shigeru Umebayashi, creant ell també sublimitat, La Tarara cantada per la núvia, una cançó que adoro que va popularitzar el mateix Lorca, i la pell de gallina en l'escena crucial al so de Pequeño vals vienés, el Take this waltz de Cohen. I totes les figures simbòliques lorquianes, el cavall simbolitzant la potència viril, la lluna presagiant la mort, el ganivet, la sang, les flors de tarongina a la corona de núvia…I el destí, cruel, on ens arrossega la passió, la passió del sexe, de la sang, dels amors impossibles… Immortal Lorca. 

I el Lorca més difícil, poètic, surrealista i enigmàtic a El público dirigida per Àlex Rigola al TNC. Com que sóc molt fan de l'autor, ja sé que m'he de deixar portar per les paraules, per la bellesa del text.  El poeta cerca les seves arrels més profundes, una nova teatralitat per sobre del teatre superficial. I aquí s'atreveix amb la pròpia sexualitat, els cavalls, aquests cossos que Rigola ens presenta nus. M'ha agradat el muntatge i l'escenografia, imponent, de Max Glaenzel. I sobretot els actors, destacant Irene Escolar, Nao Albet i Pep Tosar. De nou, tots els temes lorquians, la vida, la mort, l'amor, les avantguardes…I molta bellesa tenebrosa, en contraposició amb la lluminositat que feria a La novia.

I he pujat a La Fundació Miró a veure l'exposició Miró i l'objecte, la primera mostra íntegrament dedicada a l'objecte en la producció de Joan Miró. Força interessant. Miró va reunir als seus diferents tallers tota mena d'objectes populars i d'origen natural. Amb el temps l'objecte va esdevenir important per a l'artista i va obrir-li noves perspectives en el seu plantejament de la pintura.

L'exposició mostra aquesta transformació de Miró, des d'una primera etapa en què senzills estris del món quotidià apareixen representats en la tela fins a la incorporació de l'objecte físic mitjançant l'ús del collage. Ell mateix ho va definir com un assassinat de la pintura. Lorca i Miró, artistes, surrealistes en un moment de la seva trajectòria,  immensos.

tragèdies gregues

 Tragèdies gregues al Lliure. Vaig anar a la Marató de clàssics que va oferir el Teatre Lliure el cap de setmana dels ponts. Jo ja n'havia vist un, a Madrid, la primavera passada i em va entusiasmar. Així que quan vaig saber que, per sort!, vindrien a Barcelona les propostes del Teatro de la Ciudad que van arrassar a Madrid a La Abadía, vaig córrer a comprar les entrades. Una meravella. M'encanten els clàssics i la seva visió que segueix sent eterna, el retrat de la humanitat, ahir i avui.

Vaig començar amb Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco. Emocionant, imaginativa, intensa, amb una Carmen Machi immensa, una Creonte femenina, molt potent. Esplèndida coreografia i il.luminació. 

Creont i Antígona. Oncle i neboda. Una noia enfrontada a la màxima representació de l'Estat. Tots dos tenen raó…Tots dos es pensen que la tenen. Tots dos, obcecats en els seus propis discursos. Sords a cada extrem… Han passat més de 2000 anys i seguim igual.

 Edipo Rey de Sòfocles versionada i dirigida per Alfredo Sanzol.
El meu primer pensament va ser Barroc, la pintura barroca. Una taula, amb una il.luminació que entrava en diagonal, com Caravaggio. I els actors asseguts, tot el protagonisme recau en el text, una joia, la tragèdia bategant com mai. Les premonicions, el destí, Èdip exaltat, nerviós, incrèdul…fantàstic Juan Antonio Lumbreras. Una obra plena de ritme malgrat la seva mise en scène estàtica. Esplèndida.

Medea de Sèneca, Eurípides i altres versionada i dirigida per Andrés Lima. Vaig repetir Medea, doncs m'havia fascinat el passat mes de maig. A més, em semblava un privilegi poder veure els tres clàssics. Ja ho vaig explicar aleshores, una Medea (quin personatge tan intens, increïble i meravellós que ha de ser per una actriu!) fascinant. Aitana Sánchez-Gijón poderosa com mai, valenta i plena de força en una interpretació que ha de deixar-la extenuada, física i mentalment. Un muntatge bellíssim, quina meravella  Joana Gomila, amb el seu contrabaix, cantant i maleïnt l'amor i el desig que ha esquinçat l'ànima de Medea i la portarà a cometre el pitjor crim possible.
Vaig gaudir moltíssim amb les tres obres, amb la seva, encara!, contemporaneïtat, amb les passions mediterrànies tan vigents.