diccionari

Quan anava a l'institut, vaig tenir un professor boníssim de Literatura castellana que sempre ens parlava de Santa María Moliner, així anomenava a l'autora del Diccionario de Uso del Español, que sempre ens recomanava. Vaig pensar en ell, fa unes setmanes quan vaig anar a veure l'esplèndida obra El diccionario de Manuel Calzada Pérez, dirigida per José Carlos Plaza i interpretada per una immensa Vicky Peña, en un paper d'aquells que fan història.

 

 Un homenatge a una dona molt interessant. Una bibliotecària que va crear, tota sola, un diccionari, el diccionari. Una dona oberta, culta, tolerant, que va haver de viure uns temps molt durs, sòrdids, de foscor, repressió, que va superar amb la passió pel seu treball, la seva obra, el seu diccionari. Tota una vida de fitxes, d'amor a la llengua, a les paraules...Una mare de família que cosia una pila de mitjons mentre creava.I assistim, alhora, al seu gran drama, una arterioesclerosi cerebral que li va fer perdre les paraules, la llengua, la vida.

I la passió del meu professor per la seva Santa particular em va quedar tan gravada que quan vaig marxar de casa, crec que una de les primeres coses que em vaig comprar va ser el Diccionario de Uso del Español de María Moliner. Jo sóc molt usuària dels diccionaris i aquest m'ha fet molt servei.

Després de veure l'obra al Romea encara m'emociona més la dedicatòria que l'autora va escriure A mi marido y a nuestros hijos les dedico esta obra terminada en restitución de la atención que por ella les he robado.

tristesa

 Dies de tristesa. L'hivern sempre em dóna dies de tristor.I potser aquest estat anímic m'ha portat a dones suïcides i a obres fascinants. Ja fa uns mesos em va colpir el llibre de Delphine de Vigan, Res no s'oposa a la nit però m'ha impactat molt més el magnífic documental Un'ora sola ti vorrei d'Alina Marazzi. Quan només tenia set anys, la mare d'Alina, Liseli, filla del gran editor Ulrico Hoepli es va suïcidar amb només 33 anys.

 Liseli era una dona guapíssima, de l'alta burgesia de Milà, d'una família molt culta.Casada amb un professor d'antropologia a qui estimava, mare de dos fills. El seu suïcidi, degut a una greu depressió, va ser motiu de gran vergonya per la família, un tema del qual no es parlava mai.

Quan l'Alina va ser gran, va voler mirar les pel.lícules que havia filmat el seu avi des dels anys 20. En algunes hi havia anotat una L, era on sortia la Liseli, i es va produir un retrobament, la filla va descobrir qui havia sigut la seva mare. A través d'aquestes pel.lícules, dels diaris de Liseli, de les postals que escrivia als seus fills mentre era en clíniques psiquiàtriques, l'Alina Marazzi fa un preciós documental, molt emotiu, on ens explica la història de la seva família.D'una família molt benestant, però fràgil. Un retrat molt íntim, molt profund. Colpidor.

 Com diu la directora, retorna la dignitat a la seva mare, al seu record. A la seva malaltia que a l'època es tractava de manera pèssima, de fet pels seus pares eren capricis de dona...A través dels diaris descobrim una Liseli Hoepli molt interessant, lúcida, fascinant, que va patir moltíssim per no trobar el seu lloc en el món, cosa que m'ha fet reflexionar i espantar una mica doncs m'he reconegut en moltes de les coses que va escriure. Un documental inoblidable.

I potser aquestes reflexions m'han fet rellegir La campana de vidre de Sylvia Plath. Un llibre que recordava m'havia agradat, però que ara m'ha semblat extraordinari. Sylvia Plath que també es va suïcidar molt jove, als 31, amb dos fills. Perfeccionista al màxim, autora d'uns poemes esplèndids que llegeixo en el recull Sóc vertical, editats i traduïts per Montserrat Abelló. Una vida turmentada i el seu afany per poder viure plenament com a dona, mare i poeta.

I de la Plath a Anne Sexton i a llegir Com ella, el recull de poemes escollits, també traduïts per Montserrat Abelló que em fascinen. Anne que es va suïcidar amb 46 anys, també mare de dues filles, amb una vida marcada per les depressions. Brillant, valenta, sensual, original, amiga de Sylvia Plath a qui escriu un poema en la seva mort, una mort que havia de ser seva com va dir al seu psiquiatra.

Peter Gabriel li va dedicar la cançó Mercy Street a partir d'un poema pòstum seu.

I malgrat el meu moment fosc, d'angoixa i incertesa, he gaudit amb totes elles.

amour

 

M'ha agradat molt Amour la darrera pel.lícula de Michael Haneke, més i tot que la Cinta blanca que em va fascinar. De nou un film molt dur, però molt tendre i emotiu. Humanitza a Haneke com vaig llegir en una crítica. La dignitat, la sensibilitat d'una parella davant la crueltat de la vida, de la vellesa.

Uns actors magnífics, especialment Jean-Louis Trintignant a l'alçada de Rouge de Kieslowski on estava espectacular, i magnífica també Emmanuelle Riva, en un paper molt difícil. Un treball impecable en un cant a l'amor pur, el de veritat, el de per sempre.

gavina

 Divendres vaig anar a veure Los hijos se han dormido, una magnífica versió de La gavina de Txékhov, dirigida i versionada per Daniel Veronese. Em va entusiasmar. Uns actors mediàtics, conegudíssims per les sèries de televisió, que em van sorprendre molt pel seu altíssim nivell interpretatiu.

 El text meravellós de Txékhov, ple de bellesa, impregnat de melangia, de desengany, de frustació, es presenta en aquesta versió més concentrat, ple de ritme, de vivacitat. 

Recordava l'obra doncs el 1997 la vaig veure dirigida per Flotats al TNC. Íntegra. Però potser aquesta versió m'ha impactat més. Per lleugera, trepidant, austera...

I mentre jo era al seu Lliure, moria la immensa Anna Lizaran deixant-nos commocionats a tots els amants del teatre. He tingut la sort de veure-la en multitud de papers, però la vull recordar especialment en Quartet de Heiner Müller, dirigida per Ariel García Valdés, en tête à tête amb Lluís Homar, al teatre Lliure de Gràcia, el 1993. Jo tenia vint-i-pocs anys i per a mi va significar una revelació, una explosió d'emocions, el meu enamorament teatral. Li estic molt agraïda.I m'agrada en aquesta foto perquè penso que ens diu, lliure i forta...Apa, aquí us quedeu! 

bicicleta

Començo el 2013 amb una obra d'art feta a casa! La nostra filla demanava per reis una bicicleta més gran. El seu pare i jo volíem que fos tipus holandesa, de passeig, doncs nosaltres on més pedalem és a la ciutat, i a més estèticament ens semblen molt més maques. No us podeu imaginar la dificultat de trobar una bicicleta així, per nens, a Barcelona. Totes eren mountain bikes. I via internet totes per gent adulta! Finalment vem trobar-ne una, molt xula, però com que no ens acabaven d'agradar els dibuixos que portava vem decidir customitzar-la. I com que el Sergi és un artista, va arrencar totes les pegatines i per fer-me contenta va crear aquesta meravella amb washi-tape...Jo havia tret la idea de pinterest però no m'imaginava que seria tan laboriós...Aquí hi ha hores de feina...però la il.lusió s'ho val! I a mi em sembla una obra d'art! (Cliqueu sobre la foto per poder veure-la millor)

babette

 Aquest any que acaba he vist molt cinema, que espero comentar aviat, i vull recomanar una joia del cinema nòrdic, El festín de Babette de Gabriel Axel, una pel.lícula de 1987 que s'ha reposat al cinema i que m'ha meravellat. Els colors, en una fotografia màgica, que ens transporten a Jutlàndia, Mozart, les interpretacions esplèndides, tot un festí dels sentits, de l'estètica...

I Dreyer, el gran cineasta danès, present en la recerca de la senzillesa. De la puresa visual. El festín de Babette és un cant a l'espiritualitat luterana i també al goig de viure, als plaers culinaris, sensuals de la francesa Babette. És una pel.lícula preciosa.

 Jo havia llegit el llibre abans de veure la pel.lícula i m'ha semblat una adaptació excel.lent. El conte d' Isak Dinesen (sí, la Karen Blixen de Memòries d'Africa!) que va escriure per una revista femenina americana és deliciós. Com l'edició catalana de El cercle de Viena amb una pintura de Hammershoi, el gran pintor danès, a la portada. Un record potser a la magnífica exposició que es va fer el 2007 al CCCB sobre Hammershoi i Dreyer, i amb El festí de Babette flotant segurament en l'atmosfera.

I ja que vaig començar el 2012 amb una dona fascinant, la Loulou de la Falaise, l'acabo amb una altra dona elegantíssima i magnètica, Karen Blixen o Isak Dinesen, un dels seus seudònims, l'autora de 

El festí de Babette.

teatre

 Sí, malgrat els preus brutals encara vaig al teatre! I he vist coses fascinants com Juicio a una zorra, una obra extraordinària escrita i dirigida per Miguel del Arco. Un monòleg al.lucinant de Carmen Machi, en una de les millors interpretacions que he vist mai en un escenari, representant Helena de Troia, una de les dones més vilipendiades de la història. Electritzant, dominant totalment l'escena sobre els seus altíssims talons, lúcida, sublim, Art en majúscules. Una autèntica passada.

També em va agradar molt Els missatgers no arriben mai de Biel Mesquida dirigida per Rosa Novell. Tres actrius, la Novell, Pepa López i Anna Ycobalzeta, que es preparen per representar tres personatges de tragèdia clàssica, tres personatges secundaris, Clitemnestra, Enona i Ismene. Un text magnífic de Biel Mesquida, tres monòlegs que relaten la tragèdia viscuda per cada una d'elles.

 Magnífica la Clitemnestra de Rosa Novell, amb una preciosa olivera com a companya de les tres dones en les seves respectives representacions. Totes tres intenses, emocionants, colpidores...

I tanta tragèdia clàssica, que m'apassiona, em va portar a veure de nou la Medea de Pasolini interpretada per la gran Maria Callas. Una interpretació molt personal de la tragèdia d'Eurípides, absolutament poètica.

 Per cert, la gran Margarita Xirgú també va representar Medea a Mérida el 1934. Aquesta foto és la tapa de la meva llibreta de La civilització grega, un curs que estic seguint. Grècia a la meva vida actual, el cercle es tanca.

Però he vist també altres obres sense temàtica clàssica com Oleanna de David Mamet dirigida per David Selvas que em va encantar. Una peça contemporània, plena de tensió, molt intensa.El poder, la moral, el sistema educatiu...una obra molt intel.ligent amb una magnífica versió de Cristina Genebat.

Un duel entre Ramon Madaula, meravellosa interpretació del professor, i Carlota Olcina que manté el repte amb força.

I ja fa una mica més de temps vaig veure La Bête de David Hirson dirigida per Sergi Belbel amb una preciosa escenografia de Max Glaenzel. Una obra en vers, esplèndida traducció de Joan Sellent, és l'última de Belbel com a director del TNC. I s'acomiada amb una peça que parla de teatre dins del teatre. Teatre comercial versus teatre culte i elitista, una petita delícia que em va fer riure.

Jordi Bosch és La Bête i ho és realment. Va substituir Anna Lizaran i en només quinze dies va ser capàs d'aprendre's un paper que comença amb mitja hora de monòleg, hilarant i passadíssim de voltes. Chapeau! Vull remarcar també l'extraordinari paper que fa Jordi Boixaderas com a Elomire (anagrama de Molière), el dramaturg defensor de la qualitat.

marion

 Dissabte passat vaig anar a l'Auditori amb la meva germana a veure la Marion Cotillard que interpretava amb l'OBC l'oratori Joana d'Arc a la foguera d'Arthur Honneger amb llibret del poeta Paul Claudel.Va ser un espectacle molt emocionant, apoteòsic fins i tot.

 La Marion que és molt menuda físicament i que sembla joveníssima, vaig pensar que havien escollit una Édith Piaf idònia-de fet va guanyar un oscar merescudíssim-, és una Joana plantada a la foguera esperant la flama final. La seva interpretació va ser magnífica, vibrant, molt intensa. Des de la nostra tercera fila, situades just al seu davant (quina sort d'entrades!), podíem veure tots els registres de l'emoció en el seu rostre, les llàgrimes que li relliscaven, la concentració, la desesperació...

Increïblement meravellós.

El 1954 Ingrid Bergman va fer el mateix paper en la representació de l'oratori de Honneger, que es va estrenar al Liceu de Barcelona, dirigida per Roberto Rossellini. Uns anys abans, el 1948, havia interpretat a Joana d'Arc a la famosa pel.lícula de Victor Fleming i que m'ha fet associar sempre a la donzella d'Orléans amb la cara d'Ingrid Bergman.Potser a partir d'ara pensaré en la Marion Cotillard!

cos

Fotografia de Lluís Bover                                  

Brutal i meravellosa l'exposició que vaig veure fa uns quinze dies a la Fundació Tàpies Caps, braços, cames, cos. Centrada en els darrers tretze anys de treball d'Antoni Tàpies, un artista immens, i on el cos és l'objecte central, el protagonista.

                                         Fotografia de Lluís Bover.

Em va encantar la disposició d'algunes obres penjades al mig de la sala, com s'aprecia en aquestes fotografies, permetent una experiència sensorial de l'objecte, del cos.

                                     Fotografia de Lluís Bover.

 Tota una reflexió sobre la condició humana d'un Tàpies ja vell, però ple de força, de potència, que crea a partir de diferents materials, sorra, palla, roba...i diferents tècniques, collages, assemblatges, traç gestual, frottages...amb tota la seva simbologia personal i mística.

Un Tàpies ple de vida que crea cossos plens de vida, amb una sexualitat molt forta. Un artista que envelleix, limitat pel cos i els sentits-especialment la vista-, però amb un immens desig de treballar, de crear, de viure.

(...) Haureu vist que hi ha quadres on es veu, de vegades ambiguament, un braç, una mà, una aixella; fins i tot he buscat indrets que la gent no considera nobles del cos amb la intenció de demostrar que totes les parts del cos humà, fins les considerades com les més brutes, són tan respectables com les altres.
Antoni Tàpies, La realitat com a art, Barcelona: Laertes, 1982.

blancanieves

 M'ha agradat molt Blancanieves de Pablo Berger. Molt més que The artist, que em va avorrir bastant. Aquesta pel.lícula muda, en canvi, m'ha semblat una experiència estètica impactant. Un viatge als anys 20 d'Andalusia recreats esplèndidament. Amb una Maribel Verdú com a madrastra, pèrfida, cruel, elegant, expressiva i fascinant.

Emocionant, creativa al màxim, plena de sensacions i d'emocions. Brillant com sempre Ángela Molina, a qui adoro, amb una banda sonora excel.lent amb música d'Alfonso de Vilallonga i un parell de cançons esplèndides interpretades per Sílvia Pérez Cruz (a qui dec una entrada des de fa anys!).

La Blancanieves nena és interpretada magistralment per Sofía Oria i els seus ulls immensos i una vida plena de tristesa i tragèdia.

I Macarena García, que se'n va endur el premi a la millor actriu al Festival de San Sebastián. Hipnòtica, nostàlgica, alegre i trista. Com diu Berger El cine como ceremonia y experiencia catártica.

Imatges, música i una pel.lícula molt, molt especial.