23 de gener 2012

dones

Pina de Wim Wenders.

Des de l'inici de curs he vist tres pel.lícules on les dones són les grans protagonistes.
Pina de Wim Wenders, meravellós documental sobre la gran Pina Bausch de qui ja he confessat en diverses ocasions la meva admiració més absoluta. Em va encantar. Molt emocionant. D'una bellesa exultant. Malgrat la mort de la coreògrafa mentre preparaven la pel.lícula, Wenders va decidir tirar endavant el projecte amb molt respecte, com un homenatge que és un cant a la dansa, a la passió de tota una vida. I l'altra gran protagonista del film, diria que és Wuppertal, la ciutat de Pina, escenari fantàstic on el director situa diverses coreografies. Em va agradar tant que ni em van molestar les ulleres de 3D. Fins i tot em va semblar que la tercera dimensió donava molta força als moviments!


Wim Wenders i Pina Bausch.

Una fotografia malauradament irrepetible, però Pina batega amb força en tota la pel.lícula de Wenders. Sense quasi aparèixer hi és present en cada instant. Danseu, danseu o estareu perduts...(Pina Bausch).


Benito Zambrano amb Inma Cuesta i María León

La voz dormida de Benito Zambrano no va rebre gaires bones crítiques però en canvi tinc la sensació que va agradar al públic. A la nostra sessió, una qualsevol, fins i tot va rebre càlids aplaudiments. Això sí, els crítics deien que només per les interpretacions femenines ja valia la pena anar a veure la pel.lícula. Immenses Inma Cuesta i María León, guanyadora de la Concha de Plata al Festival de San Sebastián i estic convençuda que també rebrà el Goya a millor actriu revelació. Però és que fan posar la pell de gallina. A mi La voz dormida em va agradar com la majoria de pel.lícules de la guerra civil i penso que Zambrano té tot el dret a recrear uns dolents molt dolents i uns bons molt bons. És la seva pel.lícula i la seva visió. De fet el llibre que l'inspira és la història de dones represaliades, republicanes, roges i de com van patir a mans dels guanyadors. Fa plorar moltíssim, amb el Sergi ens en vam fer un tip!




I després de veure la pel.lícula em vaig comprar i llegir el llibre que és millor! Dulce Chacón, que malauradament va morir als 49 anys, era filla d'una família benestant, de dretes, dels nacionals. El seu pare durant la dictadura va ser alcalde de Zafra-poble preciós per cert, on vaig anar fa un parell d'estius en el nostre petit viatge a Extremadura-. El seu llibre és un cant a les dones víctimes de la repressió franquista dels anys 40. Perquè per Dulce Chacón "hemos oído la versión de los vencedores, ahora tenemos que oír a los vencidos".


Stella de Sylvie Verheyde.

A finals de setembre o inicis d'octubre, no ho recordo amb certesa, vaig veure una pel.lícula deliciosa, Stella de Sylvie Verheyde. Autobiogràfica, és una part de la infantesa de la directora als anys 70 i com la cultura que va trobar en una companya d'escola la va redimir, cosa inusual de dir en els nostres dies! Plena de sensibilitat, de tendresa, de veritat. Té un punt de drama, un punt de pel.lícula iniciàtica i és realment bona. Ah! i amb Benjamin Biolay fent de pare garrulo...