ball

Fa una setmana vaig anar a veure El Ball al TNC. Esplèndida. Al mateix matí, em vaig llegir la novel.leta de l'Irène Némirovski que em va encantar. Però la interpretació que n'ha fet el Sergi Belbel transformant el duel literari en combat escènic em va semblar immillorable com la idea d'enfrontar una gran actriu, Anna Lizaran, amb una gran ballerina, Sol Picó. L'escenografia a més és genial, de Max Glaenzel. Tot plegat, un muntatge boníssim.

Iglesias

La Pianista.

Dissabte vaig veure la preciosa exposició de Gregori Iglesias, Sense silenci a l'espai VolArt de la Fundació Vila Casas. Com sempre a última hora. Em va encantar.Vaig patir un d'aquests meus enamoraments sobtats per un artista.

Sense títol (de la sèrie Metros).

Vaig veure dues vegades el vídeo on ell ens parla de la seva vida, de les seves passions, de la seva feina.Em va semblar un home ple de sensibiltat, feminitat en un cos fort, gran. La seva vida de clochard a París, dormint als carrers i la seva vida actual al bell mig de la natura a les Borges Blanques.

Sense títol.

I la magnífica sèrie de Biblioteques. I el seu rol de pare amantíssim que deixa que els seus fills pintin en els seus quadres. Generositat desbordant. I la seva màxima vital..."jo només vull que els meus fills siguin feliços, que visquin molts anys, feliços." La comparteixo plenament, no cal res més.

Bussejadora i pop. Katsushika Hokusai, 1814.

Després del meu entusiasme Iglesias, em queda ja molt lluny l'exposició del Museu Picasso Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa, que vaig veure fa un mes. Em va fer molta gràcia l'advertència, abans d'entrar, que era d'alt contingut eròtic. La veritat és que el muntatge és molt bonic, ple de sensualitat però no em va arribar a emocionar ni a colpir. S'hi poden veure els gravats eròtics japonesos que van pertànyer a Picasso i que el van inspirar (Picasso realment beu de totes les fonts possibles).

Le maquereau. Picasso, 1902.

De tota manera és una exposició que val la pena, doncs el diàleg que s'estableix entre l'estampa eròtica japonesa (n'hi ha de boníssimes i molt pornogràfiques!) i Picasso és interessant.

espriu

Ahir vaig anar al TNC a veure El jardí dels cinc arbres, un espectacle de Joan Ollé sobre textos narratius i poètics de Salvador Espriu. Em va semblar una meravella. Poètic, màgic, ple de sensacions, amb un regust de melangia per un món que ja no existeix. "I seguint el curs de les hores del dia passen per l'escenari la gent de Sinera". I podem imaginar el jardí dels cinc arbres, com ell anomenava el petit pati de la casa dels seus primers estiueigs a Arenys, Sinera, la seva única pàtria ideal i perduda, la infància. Jo també crec en aquesta única pàtria que vaig viure amb els meus germans en un altre temps.

diaghilev

El 1909 Serguei Diaghilev va fundar els famosos Ballets russos que van revolucionar el segle XX.
Creatius, moderns, volien elevar el ballet a la categoria d'art. Es va envoltar de gran artistes plàstics i de magnífics compositors que van col.laborar amb els seus ballets, Picasso, Cocteau, Satie, Matisse, Falla, Debussy....a més de magnífics ballarins i coreògrafs com Nijinsky, Anna Pavlova...

A més de ser una de les grans personalitats de l'art del segle XX sense ser cap creador però sí un magnífic mecenes,promotor excepcional i va ser amant del gran i adorat Nijinsky. Aquest any es commemora el centenari dels Ballets Russos de Diaghilev i avui he anat al TNC a veure l'espectacle In the spirit of Diaghilev. Per a aquest esdeveniment Sadler's Wells de Londres ha encarregat quatre peces noves a quatre grans coreògrafs perquè facin quatre aproximacions a l'esperit i als ideals dels ballets russos, una aproximació a l'ideal de Diaghilev.

El primer ha estat Wayne Mc Gregor amb Dyad 1909. Inspirat per una expedició al Pol Sud que Shackleton va fer el mateix 1909, any de fundació dels ballets homenatjats. Boníssim. Amb moltíssima força. Des del meu seient a la fila 4 sentia l'alè dels ballerins i tota la seva potència.

Russell Maliphant presenta After Light Part 1. Una autèntica meravella. Pell de gallina, nus a la gola, una emoció intensa. Reinterpreta a Nijinsky dansant les Gnossiennes de Satie, que ja m'emocionen i m'encanten per si soles. Tremenda ovació al fantàstic ballarí que sol en escena és capàs de transmetre'ns totes les sensacions.

Sidi Larbi Cherkaoui ens deleita amb Faun amb la música de Prélude à l'après-midi d'un faune de Débussy. Un duet que també s'inspira en el poema de Mallarmé, la música de Débussy i en la coreografia que en va fer Nijinsky. Preciós. Són unes interpretacions lliures molt interessants.

L'última i la més transgressora. Eternal Damnation to Sancho and Sanchez de Javier de Frutos. Basada en els dibuixos que Cocteau va dissenyar per als Ballets Russos inspirats en la Valse de Maurice Ravel. La més teatralitzada i radical. No agrada a tothom i em fa pensar que és el millor homenatge a uns ballets que també van ser incompresos per cert públic al ser tan moderns. Jo he gaudit moltíssim amb l'espectacle.

I aquí tenim al gran Vaslav Nijinsky caracteritzat de Faune. Era el 1912 i va coreografiar L'après-midi d'un faune de Mallarmé amb música de Débussy. La sensualitat de la música, la sexualitat de Nijinsky, les malles cenyidíssimes i els seus moviments plens d'erotisme van escandalitzar al París de l'època. El gran amor de Nijinsky amb Diaghilev va acabar fatal. El 1917 en una gira per Amèrica, Nijinsky es va casar a Buenos Aires amb una mediocre ballarina polonesa. Segons molts escrits per rentar la seva imatge d'homosexual. Diaghilev boig de ràbia pel que considerava una traïció el va despatxar de mala manera. No el va perdonar mai. El 1929 Diaghilev que havia acumulat grans èxits però cap fortuna va morir a Venècia, com a bon romàntic, en la misèria absoluta. La seva amiga Coco Chanel va pagar el seu enterrament.

El 1950 va morir en un hospici de Londres Nijinsky que patia esquizofrènia i que no havia tornat a ballar mai més.

I aquest és un retrat preciós d'Olga Koklova, ballarina dels Ballets Russos i l'única dona que es va casar amb Picasso. El va conèixer quan aquest col.laborà amb Diaghilev. Va ser la mare del seu primer fill, Paulo, i també va acabar patint per amor...

petit indi

Preciosa l'última pel.lícula de Marc Recha. Potser la més lleugera de totes. Com sempre en la seva filmografia hi ha una melangia, un crit a la innocència perduda, al paradís perdut. Crec que és important saber que Recha va viure una part de la seva infància en una comuna hippie, com va explicar l'Àlex Gorina un dia que parlava d'ell en un programa seu del 33. Em va semblar un fet primordial per entendre gran part del seu cinema. El que m'ha flipat de la pel.lícula és que aconsegueix trobar una bellesa esclatant en un lloc, Vallbona-afores de Barcelona-que quan hi passes amb cotxe et sembla d'una lletjor insultant. I com sempre la natura, la bondat, la innocència que perdem i apareix el pitjor de nosaltres, el món dels adults, fals i cruel.

secret

Recomano a tothom El secreto de sus ojos, l'última pel.lícula de Juan José Campanella. Quan va acabar ens vem mirar i vem dir..."peliculón"! D'acord, potser és un pèl llarga, però aquest drama replet de sentit de l'humor protagonitzat per un idealista que creia en la justícia i que, enamorat, deixa perdre el tren de la seva vida, t'arriba a l'ànima. Esplèndid Ricardo Darín i tots els altres, sense excepció. I la corrupció, la dictadura argentina de retruc, l'amistat, l'amor, el temps que passa i la vida que cal omplir de sentit...

mandra

La Paresse, Félix Vallotton, 1895.

El meu gran defecte. I empitjoro amb l'edat.

urtain

Brutal. Un cop de puny a l'estómac. Un nus a la gola. I un teatre rendit, emocionat. Hem anat al Romea a veure Urtain, l'obra de Juan Cavestany dirigida per Andrés Lima. És una coproducció dels Animalario a qui vam admirar amb el seu Marat/Sade farà un parell d'anys i del Centro Dramático Nacional. No ens deceben, al contari, sortim extasiats. Ens ha colpit moltíssim la història d'un perdedor, d'un home que esdevé una joguina trencada, la riota de tothom...Un home que va ser símbol de l'Espanya casposa de quan vaig néixer i que acaba oblidat, sol. I em desperta una tendresa i una pena terribles. I Roberto Álamo fa el miracle, és Urtain. Feia temps que no veia un treball d'actor tan impressionant com aquest. Desperta tantíssimes sensacions, et sacseja, t'implica, t'emociona. Feia temps que no veia una obra així que m'arribés a l'ànima. Al final de l'espectacle en els aplaudiments el Roberto Álamo abandona l'Urtain, i t'adones que és una persona diferent, i ens demana que si ens ha agradat ho diguem, fem córrer el boca/orella. Li faig cas i ho penjo aquí. M'ha encantat i m'ha reafirmat que sempre, sempre preferiré als perdedors amb totes les seves misèries que als triomfadors i al món glamurós que cada vegada em sembla més fastigós amb tot l'egocentrisme que els envolta. Els perdedors a la fi tenen a uns actors tan bons com els d'Animalario representant una obra esplèndida.

Hipàtia

Hipatia a l'Escola d'Atenes de Rafael.1510,1511.

M'ha encantat Agora d'Alejandro Amenábar. M'ha emocionat profundament la història basada en la vida d'Hipàtia, una dona extraordinària, lliure i intel.ligent. Amb la seva mort es va posar fi a l'ensenyament platònic a l'imperi romà. L'Església i els fanatismes van triomfar i va començar un període d'obscurantisme. Amenábar, a través de la vida d'Hipàtia, denuncia la intol.lerància i fa una recreació de la vida a Alexandria en el segle IV molt interessant. En un món tan masclista Hipàtia no ha tingut el reconeixement merescut, espero que ara gràcies a la pel.lícula se li faci justícia.

non solum

No em pensava que Non Solum, que interpreta Sergi López, fos tan surrealista. Molt divertida, l'actor es multiplica dalt de l'escenari en molts altres per interpretar-nos un monòleg absurd però alhora tan real. I l'actor, una bèstia escènica, capàs d'estar sol en escena durant 1 hora i 40 minuts aproximadament, brillant, sense decaure ni un segon. Una passada.