Amèrica

Mar de fons. Edward Hopper, 1939

Fa una setmana vaig pujar a Montjuïc, en plena efervescència americana, per veure l'exposició de la Fundació Miró, Modernitat americana. Obres de la Corcoran Gallery of Art.

Típica exposició que m'agrada, poques obres, una selecció de la Corcoran Gallery-el primer museu d'art privat de Washington-, bons artistes i un petit recorregut per la història de l'art nord-americà del segle XX. I de totes les obres em quedo amb aquesta de Hopper que em va semblar increïble. De sobte veies el quadre de lluny, per una lluminositat esplèndida, em vaig quedar atrapada contemplant-lo una bona estona. Ja m'agradava Hopper i Mar de fons em va reafirmar. L'artista té una gran capacitat per transmetre una sensació d'aïllament, "com una meditació sobre la condició humana" em deien a través dels "walkmans" informatius. Doncs em vaig quedar meditant...

1914

La dutxa dels soldats. Ernst Ludwig Kirchner, 1915

La Maite m'ha portat de Madrid el catàleg d'una exposició que m'hagués encantat veure, 1914 La Vanguardia y la Gran Guerra. Aquests últims dies l'he estat llegint i entre tots els impactes que he rebut, em quedo amb aquesta pintura de Kirchner per tota la càrrega premonitòria que hi podem veure, com una anticipació del terror nazi. I és que a primer cop d'ull podem pensar en les càmeres de gas dels camps d'extermini de la Segona Guerra Mundial. Kirchner va pintar simplement uns soldats dutxant-se mentre un d'ells posa llenya en una caldera. Un home uniformat vigila el grup i segons el catàleg l'artista va voler personificar la por en les figures dels soldats. Em sembla una pintura genial i colpidora, els nazis però no van pensar igual i va ser incautada i classificada com tantes altres d'art degenerat.

coral

Si algun dia us diguessin que han matat a la Mort,

no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet.

Serà un pare. Serà un pare o una mare.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput.

Aquests versos ens colpeixen moltíssim a en S i a mi i sortim emocionadíssims del Lliure.

rodtxenko

Llibres, 1925

Vaig acabar l'any anant a la Pedrera a veure l'exposició de Rodtxenko, una de les principals figures de l'avantguarda del segle XX. Era un recorregut de totes les facetes de l'artista i de totes les etapes de la seva trajectòria vital i creativa. Pintura, dibuix, construccions, fotografia, disseny...però personalment em quedo amb els seus fotomuntatges i els seus treballs amb Maiakovski que van donar gran quantitat de cartells, anuncis en color, plafons publicitaris, il.lustracions a diaris i revistes...Maiakovski escrivia els versos plens d'humor per a la publicitat que il.lustrava Rodtxenko.

gao xingjian

Fa unes setmanes vaig anar a veure les obres que Gao Xingjian exposava paral.lelament a la Fundació Cercle de Lectors i a la galeria Senda sota el nom de Després del diluvi.

Em va sorprendre moltíssim que tot un premi Nobel de Literatura es consideri abans pintor que escriptor. Fill d'un banquer i d'una actriu, educat en un ambient culte i liberal, Gao Xingjian representa a la perfecció un contemporani "artista del Renaixement": pintor, escriptor, poeta, cineasta, fotògraf, director de teatre, compositor.

La seva obra pictòrica que em va sorprendre gratament, es troba entre Orient i Occident, entre l'abstracció i la figuració, personalíssima. I la majoria de les seves obres en tinta xina sobre tela i paper d'arròs em van semblar exquisides.

mucha 2

Gauguin tocant l'harmònium a l'estudi de Mucha de la Rue de la Grande Chaumière, París, 1895.

Però la meva gran sorpresa ha estat descobrir que Mucha també va ser un gran fotògraf. Va fer servir la fotografia com a eina de composició i té tot un seguit de fotos dels seus viatges pels països eslaus que són una meravella, m'han entusiasmat.

Aquesta fotografia és de quan vivia a París i compartia estudi amb Gauguin. Mucha va comprar un harmònium i va aprendre a tocar-lo, i després una càmara fotogràfica i va començar a fer retrats, d'amics i de models.

mucha

Cartell per a Gismonda, 1894.

L'exposició d'Alphonse Mucha que fan al Caixafòrum és molt, molt interessant. Presenta totes les facetes de l'art de Mucha a partir de quatre grans temes fonamentals, Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat i a partir d'aquí, ens trobem envoltats de sensualitat, elegància, seducció...

Aquest cartell que es veu bastant malament (ho sento!) m'ha agradat molt. És un dels cartells que va fer per la companyia de l'actriu Sarah Bernhardt i que van ser decisius en el desenvolupament de l'Art Nouveau. El 1894 el destí va canviar per a Mucha. Treballava a la impremta Lemercier i el dia de Sant Esteve va arribar el gerent esverat perquè li acabaven de demanar un cartell urgent per al Théâtre de la Renaissance de Sarah Bernhardt. Havia d'estar enllestit l'1 de gener, tots els artistes eren fora. Mucha es va oferir i va fer aquesta creació. El gerent es va horroritzar, estava conveçut que seria rebutjat però el va enviar al teatre i a Sarah Bernhardt li va encantar!Així pot canviar la vida.

tolstoi

Lev Nikolàievitx Tolstoi.

He anat al Romea a veure Sonata a Kreutzer una obra sorprenent. Música i text s'entrellacen contínuament en una harmonia fascinant. La sonata és una peça preciosa de Beethoven (ja fa anys que estic totalment rendida a la música clàssica) que va inspirar un llibre de Tolstoi que porta el mateix títol. A partir d'aquest llibre i d'un altre que es diu La fuga de Tolstoi, Quim Lecina crea aquesta obra original. Tolstoi ens explica com als 82 anys va decidir fugir de la seva casa, de la seva dona. Es despulla per a nosaltres. Com el so de la música de la Sonata a Kreutzer el va acompanyar tota la vida, especialment durant la fugida.

Però el que m'ha encantat han sigut unes paraules de Tolstoi recollides en el programa, "...per viure honradament és necessari rompre's, confondre's, lluitar, equivocar-se, començar i abandonar, i començar de nou i de nou abandonar, lluitar eternament i patir privacions, La tranquil.litat és una baixesa moral...". Les necessitava.

ginevra

Ginevra d'Este. Pisanello, 1433

M'agrada aquesta pintura de Pisanello, em sembla tan delicada. A més darrera hi ha la història de la malaurada Ginevra d'Este que va morir enverinada pel seu marit que era un condottiero de la família Malatesta de Rímini. Segons alguns estudis degut a les infidelitats d'ella. Aquesta pintura segurament va ser encarregada pel seu pare després de la mort de Ginevra, doncs està repleta de símbols mortuoris, la papallona símbol de l'ànima que ha deixat el seu cos, les milfulles, flors mortuòries representades. Damunt el vestit una branca de ginebró per poder identificar-la, Ginevra: Un homenatge a totes les dones maltractades.

margarit

Joan Margarit ha guanyat el Premio Nacional de Poesía amb el seu preciós llibre Casa de Misericòrdia. M'ha fet molta il.lusió perquè m'encanta la poesia d'aquest home, tan propera, tan senzilla. Farà ja més de deu anys que vaig comprar el meu primer llibre seu i des d'aleshores he anat seguint tot el que ha anat publicant. Però sempre retorno a un poema seu que m'encanta i que ha estat clau en molts moments de la meva vida, es diu Horaris nocturns:

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.

Em travessen el front els llums de finestrelles

estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.

L'estona de silenci em deixa un llum vermell,

la nota a un pentagrama de cables i vies

obscures i lluents. Estic dormint amb tu

i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.
Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.

Potser l'últim encert és -abraçat a tu-

deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.