04 de juny 2014

amadeo

Aquests dies d'aires republicans he vist una pel.lícula fascinant, innovadora i diferent. Stella cadente de Lluís Miñarro. Un film absolutament creatiu, lliure i pictòric, hi ha nombroses referències artístiques, Courbet, Goya, Nolde…El breu regnat d'Amadeo de Savoia, un rei republicà, que volia modernitzar Espanya, educant-la per sobre de tot, i que es troba un país que el repudia, que és tràgic i negre com les seves pintures, i que l'aïlla en el seu palau. Stella cadente és la solitud i la Bellesa. És una pel.lícula totalment visual, amb poc diàleg i moltes sensacions. Vanguardista, és brutal la música pop francesa que l'acompanya, en moments absurds fascinants.
 Àlex Brendemühl fa una interpretación espléndida d'Amadeo, hi posa l'ànima, un treball sublim. També em va agradar molt la guapíssima Bárbara Lennie i tota la resta d'actors. Fa temps que res em sorprenia tant com aquesta pel.lícula.
Informe per a una acadèmia, un text molt interessant de Kafka, un conte amarg i captivador sobre la vida del simi que es converteix en humà i triomfa en el món de l'espectacle. La metamorfosi inversa. Un monòleg dirigit per Xavier Ricart i Ivan Benet interpretat magistralment per aquest darrer. En alguns moments vaig arribar a veure el simi que hi ha en ell. Un espectacle molt emotiu amb un regust amarg, de tristesa que em va captivar.
Els micos són massa bons perquè l'home pugui venir d'ells. (Friedrich Nietzsche).
Temps de peònies, flors que m'encanten i de bona música. M.B., 2014
I a Informe per a una acadèmia sona la música de Sílvia Pérez-Cruz, fascinant com sempre, amb la seva veu embriagadora. M'encanta aquesta dona i escoltar els seus discs, per cert recomano Granada el seu darrer treball amb Raül Fernández Miró, banda sonora d'aquesta primavera a casa.
El joc de l'amor i de l'atzar dirigida per Josep Maria Flotats al TNC. Tenia ganes de veure una nova obra de Flotats al Nacional, tenia uns grans records d'Àngels a Amèrica i La Gavina. Però em feia una mica de por el món de Marivaux. Amors, enganys i desenganys, conflictes de classe…però aquesta vegada em va sorprendre gratament. La comèdia, la lleugeresa, malgrat aquests trons que ens anuncien la futura revolució francesa. Les actuacions, esplèndida Mar Ulldemolins, la criada plena de gràcia, l'escenografia com un quadre de Watteau, delicada, lluminosa, el vestuari de Franca Squarciapino, dona multipremiada en la seva vida professional, fins i tot el Plaisir d'amour que sona,
Això sí malgrat que Ordoñez digui que Marivaux podria ser el megatataravi de Rohmer, em quedo amb Rohmer!
I un parell de pel.lícules que vaig veure ja fa algunes setmanes. El gran cuaderno de János Szász basada en el llibre de l'hongaresa Ágota Kristof. Llibre que em va commoure i que encara és més bèstia que la pel.lícula, que per cert, em va agradar, és una versió molt fidel, amb una estètica brillant i una recreació dels horrors de la guerra, de la pèrdua de la innocència, de la crueltat, brutals. Jo vaig llegir Claus y Lucas que comprèn El gran cuaderno i dues obres més lligades entre elles.
Tu voz entre otras mil, el documental de Paloma Concejero sobre Antonio Vega, que malgrat que sembla ser que a la família de l'artista no ha agradat gens, a mi m'ha semblat molt respectuós i un documental magnífic. Els moments lluminosos, la música, la joventut, l'astronomia, la intel.ligència, la sensibilitat d'una persona, i els moments foscos, el món de l'heroïna i tota la seva obscuritat, les depressions, la tristesa…I molta melangia, d'un temps passat que no tornarà.