K.

 

Vaig acabar de llegir Anna Karènina dos dies abans d’anar al TNC, a veure la versió que n’ha fet la Carme Portaceli. El llibre és una meravella. El vaig llegir quan tenia 25 anys, i ara, potser encara l’he gaudit més. 

És difícil posar en escena un llibre tan immens. Tot i que, sincerament, m’esperava que la versió teatral fos millor, em va agradar. Sobretot per les interpretacions, destacant l’Ariadna Gil, que em va encantar. Quina Karènina tan esplèndida, ben copsada, personal i intensa que fa. Em va semblar un encert enfocar el muntatge en les tres relacions amoroses, tan diferents, de l’obra de Tolstoi, però no vaig entendre perquè no es posa més èmfasi en el rebuig que pateix la protagonista per part de la societat russa que la jutja. 

Que maca m’ha semblat Temps compartit (Hors du temps en original, títol millor, doncs narra aquest estar fora del temps en pandèmia) d’Olivier Assayas, un director preferit!. El temps de la quarentena, suspès, tranquil, fora del temps, sí. Les obsessions, les pors, però també la felicitat, l’Art, quina il.lusió quan parla de l’enciclopèdia El Universo de las Formas dirigida per Malraux, que tots els estudiants d’Història de l’Art hem admirat i consultat, en algun moment. 

I m’ha dolgut molt la mort de la Marisa Paredes, a qui vaig poder veure, per última vegada, al Grec passat. Dona admirada, pel compromís, per l’elegància, per la lluita, per la llibertat i com actriu. Vaig recordar, quan als anys 90, va fer Tacones lejanos d’Almodóvar, a la facultat, amb un grup d’amigues ens vem posicionar, unes preferien la Victoria Abril, vestida de Chanel i altres la Marisa Paredes, d’Armani. Jo era del team Marisa, per sempre.

La fotografia de la Marisa Paredes és de Diego Ramadés.

Llum

 La dona que m’escolta m’ho diu cada vegada: escriu. Has d’escriure. Ara que vaig deixant la foscor, 

la profunditat, i sembla que, finalment, vaig cap a la llum, ho he de fer, en petites pinzellades.

Vaig veure la Sophie Auster, al Jamboree, la nit després que Trump guanyés les eleccions. La Sophie estava trasbalsada, i va dir que era un vespre per emborratxar-se i voltar pels carrers, destruïda, però que era millor, i més productiu, estar cantant en companyia. Va fer un concert preciós, en aquella petita sala, en petit comité. Té una veu fascinant. Vaig pensar que era un privilegi poder veure-la, tan propera, explicant-nos, deleitant-nos. Vaig xerrar una mica amb la noia alemanya, encantadora, que seia al meu costat. Va ser una nit màgica, en un món, que semblava enfonsar-se, però nosaltres resistíem amb la bellesa i la música de la Sophie Auster.

Al teatre Akadèmia, he vist Pura passió, l’adaptació del llibre de l’Annie Ernaux, que vaig llegir aquest estiu. Tenia molta curiositat per saber com es podia representar la dissecció d’una història d’amor, d’una obsessió. Lucia del Greco, la directora, ho aconsegueix amb una proposta radical, efectiva, de gran bellesa. La Cristina Plazas està esplèndida, sòbria, continguda. Molt fidel al llibre.

Hi ha un fil que uneix diverses pel.lícules que he anat a veure. El viatge emocional d’acompanyar algú a la mort, a Los destellos de la Pilar Palomero i a The room next door, la primera pel.li en anglès del Pedro Almodóvar. Lluminoses.

I la depressió, la maternitat, l’angoixa, en El baño del diablo de Veronika Franz i Severin Fiala, i Salve Maria de Mar Coll. Obscures.

Les quatre m’han agradat molt. 

La foto és la gran Gena Rowlands a A woman under the influence de John Cassavetes, 1974.

Quan va morir aquest estiu, vaig pensar molt en aquest personatge, en la seva inestabilitat emocional, en la seva magnífica actuació. Tot i que jo em quedo amb la seva interpretació a Another Woman de Woody Allen.

Jane

Vaig veure la Jane Birkin al concert que va fer al Teatre Grec, l'estiu de 2022. Vaig pressentir que no la tornaria a veure, que era la darrera vegada. Però no podia imaginar que moriria menys d'un any després. Va ser un concert molt bonic, ple de nostàlgia però també de confidències, d'obrir-se en canal explicant la mort de la seva filla Kate. El seu gran dolor. La Jane ja estava molt fràgil. Caminava amb dificultat i va cantar/actuar dreta, però sempre amb una mà recolzada en un tamboret. Cercava la seguretat per al seu cos dèbil. La seva mort em va entristir. La bellesa que marxa del món, en un moment on és més necessària que mai, enmig de tant d'odi, mort, destrucció i prepotència.

 Pocs dies abans, havia mort Milan Kundera, el meu etern candidat al Nobel, que m'havia regalat tanta felicitat lectora. El meu món, el segle XX, va desapareixent cada vegada més ràpidament.

 Aquest curs cultural l'he començat amb Txaikovski i crec que l'acabaré, també, amb ell. Vaig veure la seva òpera Eugeni Onegin, que va obrir la nova temporada del Liceu. A part de la música meravellosa, a mi em va agradar el muntatge tan nòrdic, tan estil Hammershoi. Els dies anteriors m'havia llegit el llibre de Puixkin, fascinant, traduït en vers per Arnau Barios.

 També vaig tenir l'oportunitat de veure Antony & Cleopatra de John Adams, dirigida per ell mateix. És un privilegi veure el propi creador dirigir la seva obra. A mi sí que em va agradar la identificació del poder romà amb el feixisme italià dels anys 20/30 del segle XX. El poder i la seducció en una òpera contemporània. 

I vaig tornar al teatre, al TNC a veure La Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda, dirigida per Carlota Subirós. Obra que he llegit un munt de vegades, rellegida feia pocs mesos, per parlar-ne amb la meva filla doncs era lectura de la selectivitat. I al Lliure, La nostra ciutat de Thorton Wilder, dirigida per Ferran Utzet. Dues obres que em van agradar molt perquè tota bona reflexió sobre el pas del temps m'interessa des de que era una nena petita. La vida que passa, la vida de la Natàlia/Colometa i la vida dels habitants de Grover's Corners.

 I la vida dels protagonistes de Love, love, love de Mike Bartlett dirigida per Julio Manrique, també és un viatge en el temps. Un viatge amarg en el desengany de les utopies. Les tres obres em van captivar.

 I tinc moltes cites amb l'art properament. Per començar, he vist a La Pedrera la magnífica retrospectiva d'Antonio López. Un meravellós reflexe de la vida, la vida quotidiana, de les coses senzilles, dels interiors domèstics, dels seus paisatges, de la figura humana que l'apassiona. De l'amor a la seva dona, la també pintora María Moreno, companya de vida que va morir fa uns anys. Tota l'atmosfera del pintor de Tomelloso flotant en l'edifici de Gaudí. Una meravella.

 La foto és la Jane Birkin retratada per la seva filla Kate Barry.

Seguir

He de ser més constant. Ho sé. És una fi de curs vertiginosa, que em fa estar en tensió. Ja fa dos mesos que vaig anar a Madrid, aquesta vegada amb acompanyant, per veure les meravelloses exposicions de Freud i Carrington.

La retrospectiva de Lucian Freud, un dels meus pintors preferits, em va entusiasmar. Des dels seus inicis, on retrata la tensió en la vida de la gent dels difícils i cruels primers anys 40, passant pels seus magnífics anys 60, plens de la seva intimitat, família, amants, amics. I el poder, retratat com al Renaixement, amb els protagonistes asseguts amb actituds introspectives. I el seu estudi, escenari i tema de la seva pintura com la plasticitat de la carn, del cos nu, del pas del temps.

No em podia perdre la primera retrospectiva al país dedicada a Leonora Carrington. Tot el seu món surrealista, fantàstic ple de màgia i rebel.lia. Una artista espiritual, lliure, amb una vida, en certs moments molt dura. Recordava el magnífic llibre que li va dedicar Elena Poniatowska, que vaig llegir l'estiu del 2011, i que em va colpir. L'exposició feia tot un recorregut per la seva vida i obra, el seu feminisme, amor a la Natura, els seus alter ego com a animals, cavall especialment, o arbres...Magnífica.

I una sortida en família, tots tres, a Salamanca, la preciosa ciutat, com una Florència ibèrica, amb una llum que reflecteix els tons daurats de la pedra de Villalba. Va ser un plaer recórrer els seus carrers, pensar en la Carmen Martín Gaite, filla de la ciutat, gran escriptora, al tren em vaig llegir Entre visillos, que encara no havia llegit, que em va encantar. Percebre a tot arreu la Universitat, el seu batec, tota Salamanca gira al seu voltant. I sentir La Internacional a tot volum, era l'1 de maig, a la preciosa plaça Mayor. I al tornar, mirant des del tren els camps de Castilla, vaig pensar en Machado i en els Comuneros del segle XVI, que van lluitar en aquelles terres per un món més just.

I aquí he anat al teatre. He vist El temps i els Conway de J.B.Priestsley dirigida per Àngel LLàcer al TNC, que he trobat esplèndida. El pas del temps, un tema obsessiu per a mi, i com modifica la vida de les persones. L'amor, els somnis, les frustracions. Una escenografia genial i la felicitat perduda.

I encara he trobat millor Les amistats perilloses al Lliure dirigida per Carol López. Quina meravella la interpretació de Mònica López, una marquesa de Merteuil, tan sutilment maquiavèlica, tan potent, hipnotitzadora. He trobat molt brillant l'escenografia i el vestuari, i el moment L.O.V.E. de Sinatra, i Mima Riera, una Madame de Tourvel que commou en la seva preciosa dansa de bogeria ultratjada. I sobretot el final, explosiu.

I una pel.lícula, La mujer de Tchaikosvky de Kirill Serebrennikov, la història d'Antonina Miliukova i la seva passió pel compositor, una relació tortuosa i tòxica, on ella no va poder acceptar, de cap manera, el rebuig d'ell a causa de la seva homosexualitat. Tota la pel.lícula, immensa i molt bella, és a través dels ulls d'ella.

La foto és de David Dawson del 2011. Una fotografia de l'estudi de Lucian Freud a Kensington, Londres, just després de la mort de l'artista. Em va impactar,les seves botes, testimoni de la seva vida, que em van recordar aquelles que va pintar Van Gogh. Tota la presència d'una absència en una foto.

Model

Em va impactar molt visitar l'exposició d'Antonio López a La Model. Les seves obres, algunes plenes de delicadesa, tancades en sòrdides cel.les, on encara s'hi respira patiment i dolor, em va colpir. Després vem poder veure la interpretació de Winterreise, el viatge d'hivern de Schubert, en una galeria de l'antiga presó. L'univers poètic de López, en una creació digital de Bárbara Lluch, acompanyava la música, l'esplèndid baríton Benjamin Appl, com un pres enfollit, i el pianista James Baillieu. Va ser un espectacle replet de bellesa en un entorn miserable. El dia abans vaig anar a la breu xerrada que va fer el pintor al foyer del Liceu. Antonio López, proper, humil, savi, ens va explicar com li havia agradat instal.lar la seva obra a La Model. Hi trobava la sensació de temple, de sacre, en un lloc, on ens va dir, tots hi haguéssim pogut anar a raure, en algun moment de la vida.

La mateixa setmana vaig veure Roger Waters, cinc anys després del seu darrer concert a Barcelona. Em va soprendre la seva força, l'any que celebrarà els seus vuitanta anys!, i la vigència de la seva música, molt present en la meva vida. Malgrat els seus sermons eterns, justificant les seves opcions polítiques i ideològiques (no m'entusiasma que em diguin què he de pensar), vaig gaudir molt d'un espectacle brillant, potent, amb un comiat original que em va encantar.

I un parell de pel.lícules que he vist al cinema, Emily de Frances O'Connor que fa un retrat, amb força ficció, de la vida imaginada d'Emily Brontë, l'autora de Cims borrascosos (ganes de rellegir-lo!) que m'ha agradat molt. Plena de bellesa, d'emoció, de passió de viure, amb una Emma Mackey sublim.

Crónica de un amor efímero d'Emmanuel Mouret, de qui ja m'havia sorprès molt gratament Las cosas que decimos, las cosas que hacemos. Ens explica la relació amorosa especial entre un home casat i una mare soltera. Viure l'amor com una aventura, sense certeses, sense futur, només el plaer d'estar junts. Una comèdia lleugera, sutil, amb bones interpretacions i moltes paraules, plena de diàlegs, que a mi és una cosa que m'encanta, escoltar en el cinema!. I a ritme de La javanaise de Gainsbourg...

La foto d'Antonio López és d'Ale Megale.

Dives

 

Vaig anar, molt encuriosida, a veure la Marina Abramović al Liceu. Hi presentava 7 deaths of Maria Callas. La primera part em va agradar molt, ella estirada, com morta en un llit, mentre diverses cantants anaven interpretant les àries més conegudes de la Callas. Alhora vèiem projeccions, on ella i Willem Dafoe, representaven 7 morts tràgiques, més o menys poètiques. 

La segona part no em va agradar, la vaig trobar banal i sense aportar res. Només el moment en què ella, més diva que mai, transformada en la Callas, amb un vestit daurat, lluent com el sol, ens va saludar.

I una diva és la Cate Blanchett, esplèndida a Tár, la pel.lícula de Todd Field que m’ha entusiasmat. Ella és la directora d’orquestra, enigmàtica, dèspota i poderosa. La deixeble de Bernstein que abusa del poder.

La bellesa i el dolor, el documental de Laura Poitras, també m’ha semblat magnífic. Aquí la diva és la fotògrafa i activista Nan Goldin. Jo em pensava que narrava la seva lluita contra l’empresa farmacèutica de la família Sackler, responsables de l’epidèmia més gran d’opiacis als Estats Units. (Vull llegir el llibre L’imperi del dolor de Patrick Radden Keefe!). Però gran part del documental és la història personal de la Nan Goldin, la fugida dels seus pares, les drogues, la prostitució, tota aquesta vida intensa reflectida en la seva fotografia. Hi és tota la seva potència vital.

La fotografia és Self Portrait writing in my diary. Boston, 1989 de Nan Goldin.

Miller

 Volia parlar de Picasso però m’he anat trobant amb Arthur Miller. Fa algunes setmanes vaig veure al Lliure la seva magnífica obra Tots eren fills meus. Em va entusiasmar el muntatge que n’ha fet David Selvas, amb el Jordi Bosch i l’Emma Vilarasau absolutament esplèndids, com tota la resta d’actors. 

Vaig pensar que el text de Miller seguia vigent, com un gran clàssic, sempre d’actualitat. Que difícil és assumir les conseqüències dels nostres actes. Al desembre vaig acabar de llegir Blonde, el llibre de la Joyce Carol Oates sobre la vida de Marilyn Monroe. Em va agradar, malgrat les mil pàgines que t’acaben saturant de diva, drames i plors. Però el període Miller, és el que més em va agradar, la història d’amor entre l’intel.lectual investigat pel Comité d’Activitats Antiamericanes i la star. Ell després es casaria amb la fotògrafa Inge Morath, amb qui tindria la seva filla, Rebecca Miller, autora de Les vides privades de Pippa Lee, un llibre que em va agradar molt. La Rebecca és la dona del Daniel Day-Lewis.

També em va sorprendre i agradar molt Bovary al TNC. Em feia una mica de respecte, doncs Madame Bovary és un gran llibre, amb un francès plaent, i aquest muntatge és en neerlandès. Però aquesta versió de Michael de Cook, dirigida per la Carme Portaceli, presenta una Bovary tan potent, combativa, forta en la seva recerca de la felicitat, tan sorprenent… Com que havia rellegit el llibre just abans d’anar-hi, vaig poder gaudir molt.

A la fotografia d’Inge Morath de 1962, Arthur Miller i la seva filla Rebecca.

Lorca, sempre

 Les dues últimes obres que he vist al teatre són amb Lorca. Com a autor o com a protagonista. Yerma, al Lliure i Una noche sin luna al TNC. Dues obres immenses, colpidores, emotives. Yerma, escrita pel poeta i dirigida per Juan Carlos Martel, amb una preciosa i artística escenografia de Frederic Amat, un espai de cendres, erm i fosc, i la música de Refree que ens endinsa en aquest món rural, de cançons de bressol, de dones que renten al riu, de la força i la tragèdia. Tota la meravella lorquiana. 

Una noche sin luna, escrita i interpretada per Juan Diego Botto, i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, que va aconseguir cada vespre una standing ovation, amb el seu Lorca sensible, proper, que retorna al món dels vius, per explicar-nos la seva vida i la seva mort. Va ser afusellat una nit sense lluna ( sí, és veritat, ho vaig comprovar al calendari llunàtic, la lluna nova d’agost de 1936). Un monòleg, teatralment excepcional, sobre la importància de la memòria, de la llibertat artística,  commovedora al màxim.

La foto és de la gran Vivienne Westwood, que va morir ahir, retratada per David Dangley el 1976. Una dona que m’ha inspirat. Creadora revolucionària i autora d’un dels mantres que intento seguir: compra poc, bo i que duri.

Que el nou any ens porti allò que ens sembla impossible, amb molta salut i poesia.

escapar

Els astres em van dir que havia d'escriure. Tornant amb el tren cap a casa, vaig pensar que sí, que ho faria, que reprendria aquest vell blog. Però els dies i els mesos van passar, i els viatges, i les ganes de fer altres coses, i la meva mandra crònica. Fins avui, que he tornat a obrir aquesta pàgina abandonada.

 Potser la meva novetat, és la meva passió creixent per anar a veure òpera. De petita volia ser cantant d'òpera,em fascinava que la gent es comuniqués cantant. El juny passat vaig tornar a veure'n una, després de quasi trenta anys, La flauta màgica de Mozart, dirigida per Dudamel. 

 Va ser un gran coup de foudre, i aquesta tardor he anat a veure Il trovatore de Verdi amb la direcció escènica d'Àlex Ollé, que molt originalment situa l'acció a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Em va agradar molt i em va portar en molts moments a La luna de Bertolucci, una de les meves pel.lícules preferides (soc una fan acèrrima de Bertolucci!), quan la seva protagonista, que és una famosa cantant d'òpera interpreta precisament Il trovatore de Verdi. 

 També he vist Il Trittico de Puccini, tres petites joies, Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi, que giren al voltant de la mort, i amb una dona, Susanna Mälkki, dirigint l'orquestra. 

A Gianni Schicchi s'interpreta la famosa ària O mio babbino caro, que sempre m'ha semblat preciosa i m'ha recordat Una habitació amb vistes, doncs formava part de la seva banda sonora. M'adono que relaciono molt l'òpera amb el cinema...De fet, al tornar de veure-la, em vaig llegir el llibre de E.M.Forster que és una delícia. 

 Aquest retorn a l'òpera també ha vingut impulsat per la dificultat que tinc per aconseguir entrades per anar a concerts de rock o pop. No suporto haver d'estar hores connectada, per aconseguir o no, entrades. Acabem cansant-nos i crispant-nos. Per tant, com que ni Springsteen, que de totes maneres ja he vist diverses vegades, ni Coldplay, que em feia gràcia però no ho vaig aconseguir, m'he decantat per anar al Liceu.

 Sí que vaig anar però, fa un mes, a veure The Cure, per recordar els meus moments dark de joventut.

 I per acabar aquesta pinzellada d'avui, el cinema, que malgrat la mandra, m'obligo a anar-hi, perquè no vull que desapareguin les sales de cine. Últimament, estic molt fascinada per la Vicky Krieps, una actriu meravellosa. La vaig veure a l'estiu a La isla de Bergman de la Mia Hansen-Love, de qui soc seguidora fidel, i fa uns dies a Abrázame fuerte de Mathieu Amalric, una pel.lícula que m'ha tocat molt, sobre una mare que s'escapa de casa i el seu viatge, físic i mental, barrejat amb la vida del marit i fills abandonats. El dolor de l'absència, feta imatges. I la Vicky Krieps, també és una Sissí a La emperatriz rebelde en estat de gràcia, immensa. Per a mi, aquesta actriu ho omple tot. I si els astres em guien, seguiré.

 

 La foto és del rodatge de La Luna, amb l'esplèndida Jill Clayburgh i Bernardo Bertolucci, crec que a les Termes de Caracalla de Roma, on acaba la pel.lícula amb ella cantant Verdi. És de la 20th Century-Fox Film, però no indica l'autor.

Quarantena

 

Bette Davis i Joan Crawford, últims anys 60.

Estic en quarantena, sense haver tingut encara el covid, per contacte familiar, i com la gran Bette Davis, tot el dia amb bastonets al nas. M’he rigut llegint les darreres entrades del meu blog abandonat. Com podia ser tan il.lusa? Ara ja no crec que aquesta pandèmia canvïi res, tot i que a mi, m’ha donat una paciència que m’ ha sorprès, o potser és l’edat?

El dia de cap d’any em vaig desitjar salut i viatges, ja tinc tan interioritzada la situació que ni hi vaig pensar, en una possible fi. Això que em recordo, en una sala de cinema, a finals del 20, emmascarada, veient Dear Werner, el preciós documental de Pablo Maqueda que resseguia el camí que havia fet Werner Herzog el 1974, caminant de Munich a París, en un acte de fe per evitar la mort de la seva amiga Lotte Eisner, greument malalta. Vaig sortir pensant que em posaria a caminar, fins a París o Cadis o Berlín, si amb això s’acabés el covid per sempre.

Tinc la sort del teatre, la lectura i el cinema, jo no he deixat d’anar-hi, perquè no vull que tanquin les sales. Fa poc hi vaig poder veure Petite maman, una pel.lícula meravellosa de Céline Sciamma ( sí, la de Retrato de una mujer en llamas), descomunal en la seva senzillesa, i vaig pensar que tot el que havia sentit, hagués sigut diferent i menor, si l’hagués vist a casa.