Mona

 Em va agradar moltíssim Projecció, la mostra de l'artista libanesa de família palestina i exiliada a Londres des de 1975, Mona Hatoum, que vaig poder veure a la Fundació Miró. La seva primera exposició monogràfica a Barcelona. Una dona compromesa, artística i políticament.

                                                   Suspended, 2011.

 Un conjunt d'instal.lacions, fotografies, escultures que ens porten al seu món. Un art poètic i polític.

A Suspended 35 gronxadors tallats amb mapes de diferents ciutats del món (em va divertir molt identificar-les!) ens fan pensar en la inestabilitat i fragilitat del món, dels seus habitants i les seves migracions.El desequilibri i la precarietat però també les ganes de viure, de gronxar-nos lliurement.

                                                          Web, 2006.

Aquesta obra em va encantar. Una fina i etèria xarxa de boles de cristall penjant del sostre. Preciosa.I molt suggerent com tota la seva obra.

                                                      Cube (9 x 9 x 9), 2008.

La simetria del seu cub contrasta amb el filferro usat creant una sensació de dolor, de crit. Optical art amb tots els seus efectes visuals. I és que Mona Hatoum usa diferents materials, vidre, sorra, terra, filferro...per transmetre millor la seva idea. Per fer-nos arribar també la sensació.

  

                                              Hanging Garden, 2008.

La barricada orgànica instal.lada al pati de la Fundació.Art que va mutant mentre les llavors van creixent en els sacs. Obra doncs vinculada al Land Art i que ens fa pensar en tots els conflictes del planeta. 

                                                     Turbulence, 2012.

Aquesta obra va ser feta expressament per a aquesta exposició. Una catifa de bales de cristall, caniques, plena de reflexes i de nou d'inestabilitat, de turbulències però d'una gran bellesa. Esplèndida Mona Hatoum.

lectures

Lectures d'estiu. Aquest estiu l'he passat llegint, nedant i poca cosa més. Però han sigut unes lectures que m'han agradat molt.

casa

La casa que vull. La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin... Aquest preciós poema de Salvat-Papasseit l'he tingut en la ment mentre he viscut, relaxada, feliç i totalment desconnectada de tot, en una casa com la que voldria, algun dia.
I és que a vegades les coses surten molt bé i per algunes misterioses connexions els desitjos es compleixen. A l'abril de 2011 passejant per l'illa vem veure aquesta casa (tancada això sí!) i ens va agradar moltíssim. Vem pensar que era la casa que volíem. Encara no sé com, vaig acabar descobrint que era possible llogar-la , i gràcies a un feeling molt màgic amb la propietària hi vem acabar arribant.
Quina preciositat de casa! Una casa molt antiga, rehabilitada amb molt respecte, amb un "jardí" molt formenterenc i una vista esplèndida, el far, el mar...un lloc especial. Molt solitari. Calma absoluta.
Quin luxe esmorzar, dinar, fer els deures aquí...I llàstima que no pugui transmetre l'olor. L'olor del meu racó de món preferit.
Els meus coixins estimats. Moltes estones de meditació, de lectura. Alçant els ulls per veure el paisatge esplèndid.

La biga budista. Aquestes magnífiques bigues velles de savina recuperades com a prestatges. Aquesta fins i tot amb el record dels temps hippies, fascinants aquí a La Mola.

La petita terrasseta de la part oest.

Tot, absolutament tot, coïncidia amb els nostres gustos. Un feeling brutal!

La bellesa de les coses senzilles.

Va ser un enamorament apassionat. I unes vacances esplèndides!

El camí fins a casa.

La veritat és que encara estic enyorada. La tornada aquest any ha sigut com una bufetada a la realitat.

Les nostres companyes de casa. Hi tornarem. Ara ja ens hem trobat...

pendents

Ja ha arribat agost. I m'han quedat moltes coses per comentar...com Poppea de Gauthier Dance i Dance Company Theaterhaus de Stuttgart, un espectacle sublim, al nivell de Pina Bausch o Sasha Waltz que vaig poder veure al Mercat de les Flors, o El Gran Teatro del Mundo dirigit per Calixto Bieito, intens, espectacular i molt potent o una fascinant Senyoreta Júlia, el clàssic de Strindberg renovat per la cara per Patrick Marber, amb un duet molt morbós Manrique/Genebat. I sobretot ha quedat pendent molt cinema...des de Cairo time, molt femenina i delicada, Madrid, 1987,l'última de David Trueba que em cau molt bé i no em perdo mai els seus articles de El País,This must be the place, amb un Sean Penn clavat al cantant de The Cure, El exótico hotel Marigold, amb totes les velles glòries angleses, Martha,Marcy May, Marlene, una perla indie, Ellas amb una meravellosa Juliette Binoche, Profesor Lazhar, tendra i emotiva, Marley, tres hores intenses de Bob Marley que em va fer caure el mite, em va semblar un impresentable masclista, Elefante blanco, magnífic Darín i magnífica pel.lícula, i El Skylab deliciosa comèdia de Julie Delpy sempre més interessant...Moltes coses pendents que mereixien un mínim comentari...Però ja és agost, ja no sóc a la ciutat i no penso tornar-hi fins l'11 de setembre al vespre. Vull carregar-me de sol, d'amor i d'energia positiva que la necessito!

complicité

Els darrers 21 anys he vist molt teatre. És una de les meves passions. Per tant, moltes obres, moltes companyies, molts muntatges...Que després de tant temps encara em sorprenguin, em meravellin i m'exaltin em sembla un petit miracle. I ho afirmo The Master and Margarita, portada a escena pel grup anglès Complicité dirigit per Simon McBurney, és la millor representació teatral que he vist fins ara, en tota la meva vida. I amb diferència. Absolutament al.lucinant. Visualment fascinant, una suggerent escenografia, uns efectes visuals que ens endinsen en una espiral de llum, coreografia, música, vídeo...Àgil, molt àgil, tres hores d'espectacle que passen volant. Un silenci respectuós, increïble ningú tossia-els efectes de la fascinació són màgics!-.

Cal dir que el text ajuda molt. El mestre i Margarida de Mikhail Bulgakov és una novel.la boníssima. L'estic llegint i gaudint aquests dies. Fa 9 anys, al Grec de 2003, vaig poder veure-la per primera vegada al Lliure de Gràcia dirigida per Xicu Masó i Pep Tosar i ja em va agradar molt.
Ara Complicité ha sigut una autèntica revelació. Em va fer pensar que encara ens falta molt, molta educació, molta cultura, molts més recursos per poder estar en aquesta alçada. Les obres que he vist fins ara que m'havien entusiasmat, Incendis, Hedda Gabler, La nostra classe, 2666 de Rigola...em semblen ara molt lluny encara d'això: l'espectacle intens, total.
Em sembla que mai a la vida havia començat a aplaudir ja dreta, de fet vaig ser la primera de la meva fila, vaig pràcticament saltar per poder expressar mínimament la gran emoció que sentia. Encara hi ha vida. Encara ha d'arribar el millor.

antoinette

Fa uns quants mesos vaig veure una pel.lícula que em va agradar moltíssim, Les adieux à la reine (Adiós a la Reina) de Benoît Jacquot. Basada en el llibre de Chantal Thomas guanyador del premi Femina.

L'enamorament de la lectora, esplèndida Léa Seydoux, Versailles, el debat intern d'aquesta noia entre la seva fascinació per la reina i el poble ple d'ira i revolucionari al qual pertany.

Diane Kruger és una meravellosa Marie Antoinette enamorada de la noble Gabrielle de Polignac. I és que en aquesta pel.lícula es tracta a fons el tema del lesbianisme de la reina, cotilleo morbós de l'època, es van publicar un munt de pamflets-abans de la revolució-sobre les tendències sexuals de Marie Antoinette i les seves presumptes amants.
Tot això em va portar a tornar a veure Marie Antoinette de Sofia Coppola, que malgrat totes les crítiques rebudes, a mi sempre m'ha agradat. Sí, molt esteticista, però molt interessant. I Kirsten Dunst també em va semblar una Marie Antoinette extraordinària (les dues actrius amb sang germànica com la reina que era austríaca!).

La lectura de la Coppola però incidia en l'adolescència d'una noia casada per conveniència amb el futur rei de França. Això ho va interpretar amb música rock, afegint unes Converse en el vestidor de la reina, amb una estètica pop...massa postmoderna per molts crítics que no van aprovar la seva interpretació del personatge històric.

Però a mi em va quedar la història de les Converse i sempre que me les poso hi penso! Les roses del meu aniversari, les Converse, lectura per l'estiu...em sento una Marie Antoinette!

cyrano

Cyrano de Bergerac a la Biblioteca de Catalunya, un espai preciós com ja he comentat diverses vegades i que afavoreix qualsevol obra que s'hi representi. Un altre triomf d'Oriol Broggi amb un Pere Arquillué brutal, immens, grandiós en un paper que és una autèntica delícia per qualsevol actor. Això sí, tot i la seva originalitat, a mi em va recordar el Cyrano de Depardieu. Em va entusiasmar l'escenografia de Max Glaenzel (esplèndida com quasi totes les que fa) amb la presència de la lluna, imponent,com un element clau en aquest muntatge.

Em va agradar moltíssim la música, en especial el moment coral en què els actors canten suaument l'himne gascó d'Occitània...sublim! Vull remarcar també a Marta Betriu que em va semblar una Rosaura amb molta força i l'esplèndida traducció/versió de Xavier Bru de Sala. Un però...jo no acabo de trobar la fascinació que desperta a tanta gent l'obra d'Edmond Rostand. No m'apassionen la cavalleria, els mosqueters, les aventures d'espadatxins...i per això no em va arribar a emocionar. I això que està basada en un personatge real! I que jo el 1985 vaig anar a Bergerac i em vaig fer una foto davant l'estàtua del Cyrano...a veure si la trobo!

goya

La maja vestida, 1802-1805.

Vaig aprofitar que la Maja vestida de Goya és a Barcelona, de visita, per anar a contemplar-la i admirar-la. Sí, es veritat, prefereixo la Maja desnuda però aquesta vegada, potser sense la seva rival, em va semblar meravellosa. Goya, llums i ombres és una fantàstica exposició que ha permès contemplar a la meva ciutat una selecció d'obres del genial pintor procedents del Museo del Prado.
El para-sol, 1777.

Hi havia alguns dels seus quadres més coneguts i és sempre un immens plaer poder veure'ls de nou. A mi Goya m'agrada moltíssim, és un pintor que he treballat a fons i sempre hi trobo coses sorprenents. Goya va pintar, als seus inicis, 54 cartons per a tapissos a la Real Fábrica. La visió intimista i despreocupada de la dona del Para-sol és la d'una aristòcrata en el marc d'una natura idíl.lica, típica en el rococó. Aquesta complaença s'anirà transformant en crítica en els darrers cartons.

La duquessa d'Alba i la beata, 1795.

Goya ve tenir una relació molt especial amb la duquessa d'Alba, famosa a l'època per la seva bellesa i extravagància. Goya va entrar en la intimitat del palau dels Alba i ens va regalar algunes escenes quotidianes com aquesta on la criada, molt religiosa, és espantada per la duquessa.
El pelele, 1791.

Forma part dels cartons per a tapissos. Aquest era un joc, mantejar un ninot, que es feia sobretot per Carnaval i també en excursions al camp. En aquest cas s'ha parlat del control de la dona sobre l'home, particularment de la reina Maria Luisa de Parma dominant el rei Carles IV, un ninot, un pelele.

Autoretrat, 1815.

Impressionant el seu Autoretrat als 69 anys on trobem un Goya proper, contemporani de les seves pintures negres, realitzat en uns anys difícils, amb la Restauració absolutista, on es va perseguir a liberals i afrancesats. Goya es va aïllar en una casa a la riba dreta del Manzanares. Es sent vell i desenganyat pels esdeveniments polítics. Pintarà amb predomini del color negre, matisat només per ocres i terrosos, representant la crònica negra d'Espanya i l'obscuritat del subconscient col.lectiu i personal. El que pintaria avui en dia.

habitació

L'habitació blava ( The blue room) és la versió que David Hare ha fet per adaptar al nostre temps La Ronda d'Arthur Schnitzler. El relat d'un seguit de trobades entre diferents personatges, encadenades una darrera l'altra fins que en l'última escena retrobem el primer personatge tancant el cercle.

Em va agradar molt la proposta de Norbert Martínez i David Selvas, els directors. Selvas aquesta temporada ja m'havia entusiasmat amb la seva Hedda Gabler. Només 4 actors-tot i que el text de Hare era per a 2- interpreten els diversos personatges, taxista, polític, la seva dona, el fill de la seva amiga, una au-pair, una model, un gentleman, una actriu...que es troben en diferents habitacions-que no deixa de ser la mateixa-.

Schnitzler creia que la seva Ronda no es podria representar mai per obscena. La societat no estava preparada ni disposada a veure el que feia cada dia. Avui en dia aquesta Habitació blava no ens escandalitza. El sexe és el fil conductor però és sobretot l'excusa per amagar les pors, les insatisfaccions, les obsessions, els silencis...Un muntatge brillant.

I aprofito per dir que em va agradar molt Schubertnacles humits del meu admirat Carles Santos! El seu homenatge a Franz Schubert, que tot i morir amb només 31 anys va deixar una extensa i brillant obra musical. Transgressor com sempre, molts espectadors no van entendre la seva proposta final amb la Simfonia Inacabada (el títol n'era la clau!) i marxaven del teatre, molt enfadats, pensant que Santos ens prenia el pèl! La veritat és que tornava a encertar, a 70 anys segueix provocant i entusiasmant!

gomis

Fa més d'una setmana, aprofitant que voltava per Montjuïc, vaig anar a la Fundació Miró a veure l'exposició de Joaquim Gomis, de la mirada obliqua a la narració visual. Una mostra d'unes 200 fotografies d'un dels fotògrafs pioners en la utilització d'un nou llenguatge fotogràfic.
Nascut el 1902 a Barcelona va formar part des de jove dels moviments avantguardistes. Soci fundador d'ADLAN (Amics De L'Art Nou) amb el galerista Joan Prats i Josep Lluís Sert.

Els fotoscops són uns fotollibres on va desenvolupar una visió particular entre el llenguatge cinematogràfic i el de fotoreportatge. Hi projecta la seva mirada particular. Aquesta fotografia forma part de la magnífica sèrie sobre el cos femení.

Joaquim Gomis, amic de Miró, va ser el primer president de la Fundació Miró de Barcelona.
Extraordinari el seu fotoscop Atmosfera Miró. Em va semblar fascinant també el de la sèrie Ibiza, fuerte y luminosa i Artesanía, on intenta rescatar amb la càmara un món artesanal que va desapareixent, de la qual forma part la fotografia de les espardenyes que em sembla preciosa.