charlotte

 

 M'encanta la Charlotte Gainsbourg. De sempre. Em sembla una actriu fascinant. I m'agrada Lars von Trier tot i anar sempre a veure les seves pel.lícules amb una certa incertesa. Tenia dubtes sobre on em portaria amb Nymphomaniac, la seva darrera obra. Em van entusiasmar Melancholia, Dogville, Breaking the waves, Dancer in the dark…però a Antichrist no el vaig poder seguir, malgrat que considero que té un dels millors inicis que he vist mai en una pel.lícula, però em vaig perdre entre mutilacions, sang i horror. Però ara em reafirmo, malgrat la seva misogínia, és un director apassionant. I Nymphomaniac part. 1 m'ha agradat, i molt. La bellesa de les imatges, les emocions, és una pel.lícula molt emocional, de ferides, de solituds. I amb la Gainsbourg, hipnòtica com sempre, tot i que en aquesta primera part la seva presència és escassa, increïble Stacy Martin fent el seu paper de jove, de fet és la gran protagonista en aquest primer volum, la Charlotte ho serà del segon. I Nymphomaniac és molt més que sexe, és música, és literatura, és art…Bach, Poe, Uma Thurman fent un paper colpidor…Sentiments i sensacions.

                                Fotografia d'Andrew Birkin, 1971.

I per Nadal em van regalar aquest preciós llibre de fotografies, Jane & Serge d'Andrew Birkin (sí, el germà de Jane) sobre els mítics pares de la Charlotte. I aquesta fotografia em provoca una especial tendresa doncs s'hi veu ella de molt petita amb la seva germana gran Kate Barry (filla de Jane i del compositor John Barry, el de Memòries d'Àfrica entre d'altres). Kate Barry, una gran fotògrafa que va morir el passat desembre i penso en el gran dolor de Charlotte a qui estava molt unida. Aquest dolor que sap expressar tan bé.

catorze

               Anita Pallenberg i el seu fill Marlon, fotografiada (crec) per Dominique Tarlé, estiu 1971.

1. Salut. 2. Amor. 3. Feina. 4. Lectura. 5. Cultura. 6. Bellesa. 7. Lanzarote. 8. Formentera. 9. Cadaqués i l'exili. 10. Pilates ( i que pugui tornar a fer ioga amb C!). 11. Lleugeresa. 12. Revolució.

Aquests són els meus desigs/ propòsits personals per les campanades d'aquesta nit. Un any que començarà a casa meva a ritme de Chez Keith et Anita, una cançó de l'últim (i molt bo) disc de Carla Bruni que a la Maria i a mi ens encanta. Perquè se'ns encomani la joia, la bellesa, la llibertat, l'esprit d'aquell estiu del 71 que la mítica Anita Pallenberg i els Rolling Stones van passar al sud de França i que reflecteix la lletra que cantarem per començar el catorze. Bon any! 

rosa

Acabo l'any malalta i griposa però aquest desembre he vist alguns espectacles fascinants com La rosa tatuada de Tennessee Williams i dirigida per Carlota Subirós al TNC. En pocs anys he vist tres muntatges de l'autor, La gata sobre teulada de zinc calenta dirigida per Àlex Rigola, Un tranvía llamado deseo per Mario Gas i aquesta. Tots tres em van semblar molt interessants i em van agradar, però em quedo amb aquesta Rosa tatuada. Immensa Clara Segura, palpitant, vessant desig i sensualitat, plena de dubtes i repressions, i sí recorda a la Magnani, a la Loren, explosiva, meravellosa. I sempre més, quan senti Sexual Healing de Marvin Gaye recordaré aquesta obra, poètica i un gran cant a la vida.

I malgrat no ser gaire amant dels musicals no em vaig voler perdre Goodbye Barcelona al teatre del Raval. Per la temàtica, els Brigadistes internacionals que van venir a lluitar per la República espanyola, per la utopia, per l'emoció…una obra estrenada a Londres, i amb èxit, i que aquí ha hagut de ser financiada amb petites aportacions privades (així va el país!), bones veus, bones representacions i molta emotivitat...

Blue Jasmine de Woody Allen em va encantar. De nou un Allen en plena forma amb una Cate Blanchett magistral. Serà una de les millors de la seva filmografia. Una sàtira actual de la condició humana. Els trepes, hipòcrites, garrulos, la nostra societat retratada en una comèdia esplèndida d'un director molt inspirat.

camille

 Camille Claudel. Vint-i-cinc anys després de la pel.lícula de Bruno Nuytten, amb una inoblidable Isabelle Adjani mostrant tota la passió i la força de l'escultora amant de Rodin. Una pel.lícula que em va marcar molt en aquell moment, estudiant d'art, molt interessada en les dones artistes i que em va encantar. Retorno al cinema Zumzeig i a Camille Claudel, ara interpretada per la gran Juliette Binoche i dirigida per Bruno Dumont i centrada en un any, el 1915, quan l'escultora ja és una dona de 50 anys tancada al manicomi de Montdevergues.

 Esplèndida Juliette Binoche interpretant una Camille abandonada, rendida, incapaç de retornar a la creació, a l'escultura que l'hauria pogut salvar. La claustrofòbia, la tensió, la ràbia, la soledat intensa…

Meravellosa la fotografia hivernal, grisa, crua en algunes situacions, i tot és tan real…Dumont no  recorre a actors per representar als altres interns, ho fan persones amb discapacitats psíquiques reals, marcant clarament la diferència amb Camille que malgrat totes les seves inestabilitats no estava boja.

Fascinant pel.lícula, molt diferent de la primera. Millor, més autèntica, amb una Binoche sublim, tot i que Adjani potser s'assemblava més físicament a Camille...

 I he fet molta vida al Lliure. Ivan i els gossos de Pau Carrió, un espectacle que em vaig perdre la temporada passada i que, per sort, he pogut recuperar. M'ha agradat moltíssim. Brutal Pol López en un intens monòleg escrit per Hattie Naylor. Una joia, plena d'emocions, de puresa, de dolor, de pànic, de molta bellesa, l'escena d'ell corrent amb un tros de plàstic, ell i els seus gossos, em va semblar veure la llibertat personificada. I em va fer gràcia llegir que Marcos Ordóñez parlava de Pol López com un actor lunar, quan jo en molts moments de l'obra vaig pensar sembla d'un altre planeta...

 El policía de las ratas de Roberto Bolaño i dirigida per Àlex Rigola. Em va agradar també aquesta proposta d'un conte de Bolaño, trist, miserable, el món de les rates, mediocres, grises, on els artistes són l'única esperança d'aquest món de masses controlades i idiotitzades. Continguts i desesperançats Joan Carreras i Andreu Benito, fantàstics en el seu paper. I em va agradar la sobrietat de l'escenografia. I els moments poètics que vaig trobar en el text.

I també he anat al Lliure amb la meva filla a veure Moby Dick que ens va entusiasmar. Un espectacle molt especial, recorrent unes 30 persones, la majoria nens, el teatre, fent el nostre particular viatge a la recerca de la balena blanca. Dirigida per Juan Carlos Martel Bayod i amb una espai escènic dissenyat per Frederic Amat que em va meravellar.

 I una decepció. No em va agradar Tots volem el millor per a ella de Mar Coll. En tenia moltes ganes doncs em va encantar Tres dies amb la família però no m'ha arribat, m'ha avorrit molt. Malgrat la magnífica interpretació de Nora Navas, però no entenc cap on porta la pel.lícula, no entenc com ens vol explicar una història que em sembla molt interessant i que donaria per molt. Per què fer-ne una pel.lícula absurda? Per què la resta de personatges estan tan desdibuixats? Potser no sóc prou llesta, ni tinc el sentit de l'humor que cal...

I el passat 20 de novembre vaig anar a l'homenatge que es va fer a l'escriptora Isabel Núñez a l'Ateneu, un any després de la seva mort. Va ser molt emotiu i em va semblar preciós. Les paraules del fill, del cineasta i íntim amic Jose Luis Guerín, de Itziar González recordant-nos la Isabel més passional i activista, de Fernando Valls que va publicar un dels seus llibres, d'Elena Vilallonga que ens va ensenyar una filmació personal que havia fet a l'escriptora…Admiro molt l'obra d'Isabel Núñez, els seus llibres, els seus escrits, les seves crítiques, les seves traduccions, el seu pensament, la seva lluita. Segueix sent un referent per a mi.

adèle

La vie d'Adèle d'Abdellatif Kechiche és una obra mestra. Palma d'or a Cannes, llarguíssima, tres hores fascinants seguint la vida d'Adèle, immensa Adèle Exarchopoulos present en tots els plans, preciosa, sensualíssima, en el seu patiment, en el seu plaer, en la seva fam, en la seva manera de respirar, de llegir, de viure...I brutal també Léa Seydoux que la guiarà cap a una nova vida, cap a l'Amor, cap a la maduresa...I nosaltres com a voyeurs, espies de la seva intimitat, bategant amb la seva passió.

Crec que és una pel.lícula que marcarà un abans i un després. A mi em va bouleverser com diuen els francesos, em va atrapar completament, em va meravellar. Això sí, malgrat tots els malgrats. Penso que és massa present la visió masculina del director en les escenes sexuals, massa llargues, massa explícites i massa crues, i no ho dic perquè m'escandilitzessin, al contrari, però hi veig massa pulsió masculina.

 A més, degut al meu entusiasme vaig córrer a comprar-me el còmic Le bleu est une couleur chaude, El azul es un color cálido en la versió castellana, de Julie Maroh l'obra que va inspirar, i molt, la pel.lícula. 

Hi ha moltíssimes escenes extretes exactament del llibre, que aquí sí té una visió molt més femenina, tot i acabar sent una altra història amb un final tràgic. La pel.lícula en canvi segueix endavant i fins i tot se'ns parla d'una hipotètica continuació en els crèdits finals, quan veiem que hem vist el Chapitre 1 et 2. Tinc ganes de seguir amb la vida de l'Adèle, però alhora dubto que pugui ser una altra pel.lícula com aquesta. Tan sublim.

I aquesta tardor havia vist dues altres pel.lícules franceses, que m'havien agradat, i força, però que ara en comparació a La vie d'Adèle em semblen molt senzilles. Au cul du loup, aquí Una casa en Córcega de Pierre Duculot és molt breu, no arriba als 90 minuts, molt senzilla, però una sorpresa molt agradable. Una reflexió sobre la nostra societat, plena de sensibilitat, tot un replantajament vital, cal simplificar la vida, en aquests moments de crisi i confusió. Hem de cercar l'essència. Paisatges de Còrsega esplèndids, no cal dir-ho, i interpretacions reals i autèntiques.

 Thérèse D. de Claude Miller, la seva darrera pel.lícula doncs va morir poc després, és una adaptació de la novel.la de François Mauriac, que em va agradar. Preciosa i cuidadíssima visualment, amb unes grans interpretacions, esplèndida Audrey Tatou, demostrant tota la fredor i manca de sentiments d'una dona asfixiada per una societat burgesa reaccionària. Un petit plaer.

I de l'opressió de Thérèse retorno a la llibertat d'Adèle...Vaig trobar una sessió de fotos que em va encantar, per desgràcia no he aconseguit trobar l'autor, però ha sabut captar tota l'explosió de bellesa de les dues protagonistes. Malgrat també el patiment que va suposar per elles el rodatge. Léa Seydoux ha afirmat que mai més tornarà a treballar amb Abdellatif Kechiche. Jo només agraeixo als tres, director i actrius, el coratge d'haver fet aquesta pel.lícula, és un regal meravellós, dels que et marquen la vida.

il.lusions

 Potser sí que encara sóc il.lusa, però malauradament ja no ho sóc tant. No sé a quin punt vaig perdre la il.lusió intensa de viure que tenen els protagonistes de la magnífica pel.lícula Los ilusos de Jonás Trueba que em va entusiasmar. Per la bellesa del blanc i negre, si mai hagués de filmar ho faria en blanc i negre, per la bellesa de la joventut i les seves ganes de fer cinema, d'enamorar-se, de ser amics, de viure. La passió de viure en una pel.lícula diferent, experimental, que vaig poder veure al nou cinema Zumzeig que penso seguir visitant.

 I finalment vaig retornar al teatre, al TNC a veure Terra de ningú de Harold Pinter. Una obra difícil, críptica, però abandonant-nos a la força de les paraules, de la seva sonoritat, de gaudir de l'incomprensible, ens retornava un muntatge esplèndid. Grans interpretacions per un text que em va fer pensar en el teatre de l'Absurd, en Sartre i el seu infern que són els altres, aquí aquesta terra de ningú. 

I per sort vaig decidir anar-hi el dia que Antoni Marí, el meu professor preferit a la universitat, i de llarg!, feia un breu col.loqui després de l'obra, tranquil.litzant-nos a tots quan va explicar que aquesta obra admetia tantes lectures com espectadors. Em va fer molta il.lusió tornar a sentir els seus sol.liloquis, plens de sentit. Sempre és un plaer immens sentir-lo.

I també és un plaer immens llegir-lo. Aquests són els tres darrers llibres que he llegit d'ell. Esplèndids. 

Una altra il.lusió va ser anar al Tantarantana a veure la meva admirada Marta Carrasco. B-Flowers un espectacle ple de bellesa, de Salvat-Papasseit, d'ironia, de gran creativitat, de plasticitat, d'emocions. I de pors i prejudicis, de crueltat...Poètic, intens, una petita meravella.

quartet

                            The spirit of 45, Ken Loach.

La setmana passada vem aprofitar que la nostra filla era de colònies per sortir entre setmana. Com abans. Abans de ser pares sempre sortíem entre setmana, teatre, cine...quasi mai en cap de setmana, pel plaer de la tranquil.litat, de la poca gent. I vaig gaudir moltíssim. El espíritu del 45 és un documental de Ken Loach sobre la il.lusió de canvi que es va viure a Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria del partit laborista i la derrota de Churchill. Tot el que es va aconseguir, socialment, i que anys després Margaret Thatcher esborraria sense pietat. La lectura de Loach no és gens imparcial, de fet algunes persones van abandonar la sala, però jo combrego totalment amb les seves idees i per tant em va semblar un documental boníssim i absolutament necessari en els nostres tristos i convulsos dies actuals.

 A més acabava de llegir un llibre esplèndid Un paraíso inalcanzable de John Mortimer, un retrat de la vida anglesa des del final de la Segona Guerra Mundial fins al Thatcherisme.

                   A late quartet, Yaron Zilberman.

I una pel.lícula meravellosa, El último concierto, plena de sensibilitat i de delicadesa. Plena de Beethoven i el seu late quartet, l'Opus 131, un dels darrers. Interpretacions sublims, cuidadíssimes, d'una gran naturalitat. I la vida, la música, la gelosia, la malaltia, la vellesa, l'amor. Una gran pel.lícula, absolutament deliciosa.

 I el plaer d'anar a sopar un dijous, a Pepa Tomate abans d'anar al cinema. Vem menjar molt bé, poquet, però a mi que m'agrada sopar lleuger ja em va estar bé.

       Alice Munro a la seva cuina a Clinton, Ontario. Ian Willms, New York Times.

I contenta pel Nobel a l'Alice Munro. Només he llegit dos llibres seus, Estimada vida i Demasiada felicidad, i els dos em van encantar. Espero que amb el Nobel es reediti Escapada que fa anys que cerco. I llegir-la. M'encanta en aquesta fotografia del NY Times, guapíssima i chic al màxim.

paradies

 La meva rentrée cinematogràfica ha començat amb la trilogia paradisíaca del director austríac Ulrich Seidl. He seguit l'ordre establert, tot i que es poden veure de manera totalment independent. Paradies Liebe (Amor), Paradies Glaube (Fe), Paradies Hoffnung (Esperança). Tres interessantíssimes pel.lícules  sobre la frustració, sòrdides, molt crues, fins i tot incòmodes. Un retrat obscè de la nostra societat. Provocadores i estimulants. La mare que cerca l'amor en la prostitució masculina en unes vacances a Kènia, la seva germana una fanàtica catòlica fundamentalista que passa les seves vacances flagel.lant-se i evangelitzant els seus conciutadans i la filla, obesa, en un campament dietètic. Tota la decadència del nostre món.

I una pel.lícula fascinant Perder la razón de Joachim Lafosse amb una protagonista Émilie Dequenne en estat de gràcia, sublim. De la felicitat absoluta a l'abisme, com vaig llegir en alguna crítica. De la joia al dolor més brutal. Un drama que m'ha frapat intensament. 

I aquest setembre també he vist La mejor oferta de Giuseppe Tornatore, interessant i misteriosa tot i que bastant previsible. I Mud de Jeff Nichols que m'ha agradat força tot i trobar-la misògina, és una pel.lícula molt masculina.

I la rentrée teatral m'ha portat a dos espectacles castellans, fantàstics, que acaben amb el públic dret aplaudint intensament. Un trozo invisible de este mundo de Juan Diego Botto dirigit per Sergio Peris-Mencheta. Cinc monòlegs colpidors, brutals, durs, que emocionen. Teatre intens, compromès amb un Botto fràgil, molt prim, seductor i aterrador, i Astrid Jones immensa amb una veu i una història que ens ofeguen en el dolor. 

Siglo de oro, siglo de ahora (Folía) de Ron Lalá és l'altra cara de la moneda al Poliorama. Divertidíssima. Un text brillantíssim, escrit en vers. Guanyadora d'un premi Max, m'ha sorprès la gran creativitat, l'energia, la música interpretada brillantment, la comicitat, un humor intel.ligent que equipara el Barroc amb els nostres dies i problemes, una sorpresa que m'ha entusiasmat.

pasolini

                 
            Pasolini a la tomba d'Antonio Gramsci.

Abans de marxar de vacances vaig anar al CCCB a veure la magnífica exposició sobre Pasolini. Pasolini a qui sempre he admirat moltíssim, de fet tinc quasi totes les seves pel.lícules en Dvd a casa, els seus escrits i els seus poemes. Una figura clau del pensament del segle XX. L'exposició es basa en els anys que va viure a Roma i segueix la seva extraordinària trajectòria vital. A través de Roma entrem en el seu món, ple d'amistat amb personalitats excepcionals com Alberto Moravia, Elsa Morante, Dacia Maraini..., amor, literatura, sexe, art, política, cinema...Les seves opinions que segueixo trobant actualíssimes, com l'abús de poder, la manipulació dels mitjans de comunicació (a Catalunya vergonyosos), la societat de consum...lúcid i brillant Pasolini fa una premonició del que ara vivim.

I veí i gran amic de Pasolini va ser Bertolucci, un dels meus directors de cinema preferits. vaig anar a veure la seva darrera, potser l'última?, pel.lícula Io e te basada en el llibre de Niccolò Ammaniti que vaig llegir fa un parell d'anys. Un bon llibre i una bona pel.lícula. De nou un Bertolucci intimista, fascinant, en un film ple de tendresa, en espais tancats recordant els seus Soñadores i El último tango en París. Bertolucci que ara, malalt, viu en una cadira de rodes, però que jo espero tingui forces per seguir rodant. 

precipici

 Viure en un precipici. Aïllats dins l'illa. En un lloc absolutament meravellós.

 I desconnectar. De tot. Hores passades llegint a la terrassa. Sentint només el mar.

 La caseta amagada. Camaleònica. Com tres fugitius ocults en ella.

 Això sí, inaccessible. Sort del Mehari que arribava fins aquí, després d'un camí tortuós i complicat, però solitari i magnífic.

 Relax, pau, tranquil.litat. Esmorzars i dinars aquí, a la terrassa, envoltats de sargantanes. Dins i fora la casa. Companyes de vacances.

 I tres llibres meravellosos, La hija del este de Clara Usón, Estimada vida d'Alice Munro i Limónov d'Emmanuel Carrère. Fascinants.

La vista des de la dutxa africana, els pins que ens embolcallaven i ens dónaven intimitat, i el mar. I l'olor que m'acompanyarà tot l'hivern. L'olor de l'illa, que inspirava a glopades mentre en dutxava.

La caseta era molt petita, justeta pels tres. Però el precipici on era ens abocava a la Bellesa, l'absoluta. La bellesa que cura i dóna forces per tot l'any.