Onada

 

M’ha agradat la Nouvelle Vague de Richard Linklater, el seu homenatge a aquella revolució artística i a Godard que ens va portar la modernitat. Sí, d’acord, m’agrada més À bout de souffle, més rupturista, lleugera, flueix millor. Jo la vaig tornar a veure uns dies abans d’anar a la pel.lícula del Linklater. Hi ha gent que ho fa després. A mi m’ha servit de molt, per reconèixer moments concrets, diàlegs, situacions, llocs. De fet, al tornar a casa, vaig mirar-ne, de nou, algunes escenes. 

Nouvelle Vague també és estèticament preciosa en el seu blanc i negre. I un cant a París, a l’amistat, a la bellesa i la veritat per damunt dels diners. A copiar o fer la revolució! Hi són tots, el món dels Cahiers du Cinéma, Truffaut, Chabrol, Rohmer, Rivette, la Gréco, Bresson, Rossellini, Varda…

I la música, la Nouvelle Vague de Richard Antony, el Come prima amb la veu de Dalida, Sacha Distel i el seu Scoubidou…i els cafès de Montparnasse, la camiseta del New York Herald Tribune, el vestidet de ratlles, els posters de Picasso. Un món que a mi, em fascina. Uns actors increïblement semblants als vertaders protagonistes, això sí, Guillaume Marbeck és més guapo que Godard.

I Wagner com una altra onada, poderosa i magnífica. Vem anar al Liceu a veure Tristan und Isolde amb la meravellosa Lise Davidsen que debutava en el rol d’Isolda, i va entusiasmar a tothom. Va ser el meu primer Wagner i vaig entendre perquè desperta tantes passions, és una música que embolcalla, que arrossega a cantants, públic, músics. Vaig poder veure, de nou, la directora d’orquestra Susanna Mälkki, tan emotiva i alhora plena de força. Va ser un espectacle extraordinari. Jo havia llegit els dies anteriors el Romanç de Tristany i Isolda de Joseph Bédier, que va adaptar i completar els fragments dels antics romans tristanians del segle XII, en la traducció de Riba, i m’ho vaig passar molt bé amb aquesta lectura. La versió de Wagner em va semblar molt més simplificada però em va fer gràcia llegir en el llibret, que mentre gestava l’òpera mantenia una relació amb l’esposa d’un seu mecenes i això va inspirar la relació adúltera de Tristany i Isolda.

Demà marxem els dos a Madrid, deixant el nostre pis com a biblioteca estudiantil, a passar el cap de setmana ple d’art, exposicions i teatre, dubto que passegem gaire doncs el pronòstic del temps és pèssim.

La foto és la Zoey Deutch com a Jean Seberg (vaig pensar molt en la seva dramàtica vida, fa uns anys vaig llegir S. ou l’espérance de vie del seu fill, Alexandre Diego Gary, sobre la vida dels seus pares que em va impactar) i Guillaume Marbeck com a Jean-Luc Godard a Nouvelle Vague de Richard Linklater, 2025.

26

 26. He començat aquest any, violent i difícil, de manera efervescent. Camus, Miró, Jarmusch. Tinc l’agenda plena de teatre, art, música…però aquests dies hi he pensat i vull ser més conscient, viure-ho de manera més espaiada i tranquil.la.

Vaig passar el cap d’any a casa, en calma, tête-à-tête (la filla ja fa els seus propis plans), acabant de llegir Orgull i prejudici, per celebrar el 250è aniversari de la Jane Austen. Em va tenir ben enganxada a la lectura. 

El dia 1, vaig anar a veure L’étranger, la versió que n’ha fet François Ozon. Volia començar l’any amb Camus, escriptor adorat, tan elegant, intel.ligent i seductor. No cal dir que el llibre és molt millor, és una obra meravellosa i per això cal ser valent per fer-ne una pel.lícula. Ozon és molt fidel a Camus. Benjamin Voisin és un magnífic Meursault. També m’ha agradat la Marie de Rebecca Marner. I l’esplèndida fotografia en blanc i negre. I com el director remarca amb sutilesa l’amoralitat, la impassibilitat, l’apatia, la justícia i la llibertat. I Killing an arab de The Cure! 

Miró i els Estats Units ha sigut la meva primera exposició de l’any. Finalment, una expo temporal de la Fundació Miro que m’ha agradat molt (alguna m’havia semblat molt fluixa).

Començar el 26 amb totes les precioses Constellations de Miró, reproduccions això sí, que sempre m’han emocionat, perquè les va començar a Varengeville-sur-mer, a la costa normanda, fugint del París ocupat. Perquè són el fruit del trauma de la Guerra Civil, dels nazis que avancen per Europa. Són el meu Miró preferit, que pinta escoltant Bach i mirant les estrelles del cel d’un món destrossat. Em va semblar també fascinant poder veure The seasons de Lee Krasner. Vaig recordar com m’havia agradat aquesta dona a la pel.lícula Pollock d’Ed Harris. Per cert, gran errada del traductor del darrer llibre de la Patti Smith, El pa dels àngels, en un moment parla de l’estudi de Pollock i Krasner, i ell (el traductor) la masculinitza amb un “en” Lee Krasner. No s’ha pres la molèstia de buscar qui era, cosa que m’ha molestat profundament, doncs precisament, en aquesta exposició, es pot veure la lluita de les dones artistes del moment per defensar el seu art.

Father Mother Sister Brother de Jim Jarmusch. Amb una estructura episòdica, típica del seu cinema. La família, les relacions entre pares i fills. A New Jersey, Dublin i París. Un meravellós Tom Waits, una gran Charlotte Rampling. I Cate Blanchett i Vicky Krieps, actrius preferides. I la sutilesa, i la melangia, i el temps que passa i els silencis…

La fotografia és Albert Camus aux Deux Magots retratat per René Saint-Paul, 1945.