Shakespeare

 Quina preciositat, Hamnet, la pel.lícula de Chloé Zhao. Plena d’emoció, de delicadesa, de gran sensibilitat. I sí, ho diré, el llibre de Maggie O’Farrell, és encara millor, però Zhao ens fa fer un viatge íntim al nostre dolor, a les nostres emocions, a la nostra espiritualitat. Recrea l’època amb una gran bellesa, potser massa? Quin Shakespeare tan guapo i sexy és Paul Mescal! Que allunyat del Retrat Chandos!

Meravellosa la Jessie Buckley interpretant Agnès, aquesta dona avançada, mig bruixa, connectada a fons amb la Natura. Em deixa acompanyar-la en el seu dolor, un dolor que flota en tot moment, però que ens portarà a l’Art com a cura, com a esperança en un futur. 

I vaig pensar molt en la pel.lícula del Kenneth Branagh, All is true (que aquí es va dir L’últim acte), on ell feia de Shakespeare, molt semblant al del retrat, i on també s’explicava, de manera molt més real, les relacions amb la seva família, les seves filles, les conseqüències de la mort de Hamnet, la seva dona, interpretada per una gran Judi Dench, que era vuit anys més gran que ell. Vaig tornar a mirar- la, en aquests dies tan shakespearians. 

Una batalla tras otra de Paul Thomas Anderson, ha sigut la gran pel.lícula de 2025, i per molts crítics, la millor. Finalment la vem veure al cine. Em va semblar molt brillant, i es mereix tots els premis, perquè malgrat la seva violència revolucionària, és un cant als moviments radicals nord-americans dels anys 60, traspassats a l’actualitat. És provocadora, ràpida, furiosa. I sobretot, és un atac a la realitat actual, fastigosa i depriment. I el Di Caprio em va agradar molt, tan vulnerable i divertit, tan Lebowski! I Sean Penn, i Benicio del Toro i Viva la revolución!

He anat veient coses, però que m’hagi agradat molt, Com vaig aprendre a conduir de Paula Vogel a la Sala Beckett, dirigida per Marilia Samper. Una obra que va guanyar el Pulitzer i que m’ha colpit molt. El drama dels abusos, l’abús disfressat d’afecte, un text dur, però alhora ple de lleugeresa i humor. La Mireia Aixalà, esplèndida, com Ivan Benet i tota la resta, brillants, cantant, tocant, emocionant. També és un viatge emocional, compromès i intel.ligent.

La foto és el Retrat Chandos, suposat retrat de William Shakespeare, atribuït a John Taylor, 1600-1610.

Diari madrileny

No ens va ploure i vem poder passejar.

Divendres: per culpa dels retards per la lentitud en què circulava l’AVE, no vaig arribar al teatre. Únic moment de pluja, aiguaneu i molt fred.

Dissabte: caminant, vem anar fins al Museo del Prado per veure l’exposició de Juan Muñoz. Sí, el marit de Cristina Iglesias, de qui, fa pocs mesos, vaig veure la magnífica retrospectiva a La Pedrera. Esplèndid recorregut per l’obra de qui va ser un gran escultor. Les seves figures enigmàtiques, els seus referents, els seus diàlegs amb Velázquez, molt emocionant la seva obra davant Las Meninas. 

Warhol, Pollock y otros espacios americanos al Thyssen. Com una continuació de l’exposició de la Miró. Hi vaig veure el millor Warhol, per a mi, quan fascinat per Pollock, dubtava entre l’estil expressionista i el pop. Pollocks intensos, vaig retrobar obra de la Lee Krasner i la Helen Frankenthaler. I les precioses fotografies de Sol LeWitt i un Rothko meravellós. Ens vem passar molta estona mirant les pel.lícules de 16 mm, en blanc i negre i sense so, que Warhol va fer entre el 1964 i el 1966 a Bob Dylan, Lou Reed, Susan Sontag, Nico, Dalí, Duchamp, Edie Sedgwick entre d’altres.

Al vespre vaig anar al preciós Teatro Español de la Plaza Santa Ana a veure Luces de Bohemia de Valle-Inclán, dirigida per Eduardo Vasco. La temporada passada va esgotar totes les entrades, i vaig aprofitar la reposició. Em va encantar, fins ara la millor versió que he vist de l’obra. A més, poder veure-la a Madrid, a dues passes del callejón del Gato, on a inicis del segle XX, un comerciant havia col.locat uns miralls deformants, i on passen els protagonistes de Luces de Bohemia i expliquen les bases del esperpento. 

Diumenge: Maruja Mallo, máscara y compás al Reina Sofía. Meravellosa retrospectiva, motiu del viatge. Em va fascinar. Mallo, la gran artista de la generació del 27, de la tradició i l’avantguarda. La festa de les seves Verbenas, plenes de la vitalitat i la creativitat del poble, les seves Estampas, els seus viatges a París on contacta amb els surrealistes, el seu compromís amb la República, l’exili, les seves investigacions, les Natures vives, les Cabezas on barreja les races, els gèneres, els regnes. I la seva absoluta modernitat. Mallo va ser una de les Sinsombrero. Ella i Margarita Manso, acompanyades de Dalí i Lorca, es van treure el barret, una tarda dels anys 20, a la Puerta del Sol de Madrid. Una actitud transgressora, per alliberar les idees. Les van apedregar i insultar. 

Robert Capa. Icons. Vem enganxar l’últim dia de l’exposició al Círculo de Bellas Artes. Una gran retrospectiva dedicada al fotògraf. Moltes fotografies, objectes personals, publicacions originals. Molt interessant i colpidora. La part de la Guerra Civil, a tope de gent, amb la polèmica Mort del milicià, i la revista Life al costat, amb el reportatge. Les poques fotografies, impactants, que es van salvar del Desembarcament de Normandia, l’emoció del seu últim reportatge, i potser, la última fotografia a la guerra d’Indoxina.

I tornar a casa. I vaig anar a veure, al Liceu, Balkan Erotic Epic de la Marina Abramović. Un cant d’amor als Balcans, als seus rituals espirituals, a l’erotisme. Dansa, música, mòbils segrestats, em sembla bé, també ho va fer Bob Dylan, però una durada excessiva. Si enlloc de tres hores, sense parar, hagués fet el mateix amb una hora i mitja, m’hagués agradat més. I a mi, les durades llargues no m’espanten gens, però aquí eren repeticions excessives, que acabaven sent monòtones. Això sí, veure-la al final, ballar un moment, en un hivern blanc, amb els cants de la seva infància, va ser molt bonic. I agraïment a una altra transgressora. 

La fotografia de la gran Maruja Mallo, intervinguda per ella, vestida d’algues a la platja de El Tabo, a Xile, el 1945. 

Onada

 

M’ha agradat la Nouvelle Vague de Richard Linklater, el seu homenatge a aquella revolució artística i a Godard que ens va portar la modernitat. Sí, d’acord, m’agrada més À bout de souffle, més rupturista, lleugera, flueix millor. Jo la vaig tornar a veure uns dies abans d’anar a la pel.lícula del Linklater. Hi ha gent que ho fa després. A mi m’ha servit de molt, per reconèixer moments concrets, diàlegs, situacions, llocs. De fet, al tornar a casa, vaig mirar-ne, de nou, algunes escenes. 

Nouvelle Vague també és estèticament preciosa en el seu blanc i negre. I un cant a París, a l’amistat, a la bellesa i la veritat per damunt dels diners. A copiar o fer la revolució! Hi són tots, el món dels Cahiers du Cinéma, Truffaut, Chabrol, Rohmer, Rivette, la Gréco, Bresson, Rossellini, Varda…

I la música, la Nouvelle Vague de Richard Antony, el Come prima amb la veu de Dalida, Sacha Distel i el seu Scoubidou…i els cafès de Montparnasse, la camiseta del New York Herald Tribune, el vestidet de ratlles, els posters de Picasso. Un món que a mi, em fascina. Uns actors increïblement semblants als vertaders protagonistes, això sí, Guillaume Marbeck és més guapo que Godard.

I Wagner com una altra onada, poderosa i magnífica. Vem anar al Liceu a veure Tristan und Isolde amb la meravellosa Lise Davidsen que debutava en el rol d’Isolda, i va entusiasmar a tothom. Va ser el meu primer Wagner i vaig entendre perquè desperta tantes passions, és una música que embolcalla, que arrossega a cantants, públic, músics. Vaig poder veure, de nou, la directora d’orquestra Susanna Mälkki, tan emotiva i alhora plena de força. Va ser un espectacle extraordinari. Jo havia llegit els dies anteriors el Romanç de Tristany i Isolda de Joseph Bédier, que va adaptar i completar els fragments dels antics romans tristanians del segle XII, en la traducció de Riba, i m’ho vaig passar molt bé amb aquesta lectura. La versió de Wagner em va semblar molt més simplificada però em va fer gràcia llegir en el llibret, que mentre gestava l’òpera mantenia una relació amb l’esposa d’un seu mecenes i això va inspirar la relació adúltera de Tristany i Isolda.

Demà marxem els dos a Madrid, deixant el nostre pis com a biblioteca estudiantil, a passar el cap de setmana ple d’art, exposicions i teatre, dubto que passegem gaire doncs el pronòstic del temps és pèssim.

La foto és la Zoey Deutch com a Jean Seberg (vaig pensar molt en la seva dramàtica vida, fa uns anys vaig llegir S. ou l’espérance de vie del seu fill, Alexandre Diego Gary, sobre la vida dels seus pares que em va impactar) i Guillaume Marbeck com a Jean-Luc Godard a Nouvelle Vague de Richard Linklater, 2025.

26

 26. He començat aquest any, violent i difícil, de manera efervescent. Camus, Miró, Jarmusch. Tinc l’agenda plena de teatre, art, música…però aquests dies hi he pensat i vull ser més conscient, viure-ho de manera més espaiada i tranquil.la.

Vaig passar el cap d’any a casa, en calma, tête-à-tête (la filla ja fa els seus propis plans), acabant de llegir Orgull i prejudici, per celebrar el 250è aniversari de la Jane Austen. Em va tenir ben enganxada a la lectura. 

El dia 1, vaig anar a veure L’étranger, la versió que n’ha fet François Ozon. Volia començar l’any amb Camus, escriptor adorat, tan elegant, intel.ligent i seductor. No cal dir que el llibre és molt millor, és una obra meravellosa i per això cal ser valent per fer-ne una pel.lícula. Ozon és molt fidel a Camus. Benjamin Voisin és un magnífic Meursault. També m’ha agradat la Marie de Rebecca Marner. I l’esplèndida fotografia en blanc i negre. I com el director remarca amb sutilesa l’amoralitat, la impassibilitat, l’apatia, la justícia i la llibertat. I Killing an arab de The Cure! 

Miró i els Estats Units ha sigut la meva primera exposició de l’any. Finalment, una expo temporal de la Fundació Miro que m’ha agradat molt (alguna m’havia semblat molt fluixa).

Començar el 26 amb totes les precioses Constellations de Miró, reproduccions això sí, que sempre m’han emocionat, perquè les va començar a Varengeville-sur-mer, a la costa normanda, fugint del París ocupat. Perquè són el fruit del trauma de la Guerra Civil, dels nazis que avancen per Europa. Són el meu Miró preferit, que pinta escoltant Bach i mirant les estrelles del cel d’un món destrossat. Em va semblar també fascinant poder veure The seasons de Lee Krasner. Vaig recordar com m’havia agradat aquesta dona a la pel.lícula Pollock d’Ed Harris. Per cert, gran errada del traductor del darrer llibre de la Patti Smith, El pa dels àngels, en un moment parla de l’estudi de Pollock i Krasner, i ell (el traductor) la masculinitza amb un “en” Lee Krasner. No s’ha pres la molèstia de buscar qui era, cosa que m’ha molestat profundament, doncs precisament, en aquesta exposició, es pot veure la lluita de les dones artistes del moment per defensar el seu art.

Father Mother Sister Brother de Jim Jarmusch. Amb una estructura episòdica, típica del seu cinema. La família, les relacions entre pares i fills. A New Jersey, Dublin i París. Un meravellós Tom Waits, una gran Charlotte Rampling. I Cate Blanchett i Vicky Krieps, actrius preferides. I la sutilesa, i la melangia, i el temps que passa i els silencis…

La fotografia és Albert Camus aux Deux Magots retratat per René Saint-Paul, 1945.