Arbres i cels de Madrid. Em fascinen. En aquest cap de setmana de celebracions passat en aquesta ciutat que m'agrada, i molt!, en vaig gaudir intensament. Passejades pels parcs madrilenys, sota aquests arbres immensos, majestuosos, protectors, altíssims, que formaven autèntics passadissos per on passàvem, meravellats, oxigenats, feliços, per tot aquest verd i aquest blau del cel, lluminós, elèctric, intens...
Les deux frères, Pablo Picasso, 1906.
I malgrat que aquesta escapada estava prevista per fer coses diferents, la magnífica oferta artística que sol oferir Madrid ens va portar a veure les exposicions al voltant de les obres del Kunstmuseum Basel, en obres actualment, i amb part del seu fons exposat a la ciutat. La primera, els 10 Picassos al Prado, simbòlic retorn de l'artista al museu que va dirigir honoràriament de 1936 a 1939. Una meravella. Picasso ple de força, enfrontat a les grans obres del Renaixement i el Barroc a la Galeria central. I dels 10, aquests Dos germans que em van commoure. Bellesa absoluta. L'etapa rosa, l'adolescència, els tons, el dibuix, l'estiu.
Senecio, Paul Klee, 1922.
I al Reina Sofía, Fuego blanco, la col.lecció moderna del Kunstmuseum Basel. Obres importants, cubistes, expressionistes, abstractes…totes les avantguardes en un recorregut fascinant.
I Paul Klee, un dels punts forts de la pinacoteca, amb la seva pintura espontània, honesta, independitzant-se del moviments establerts.
Homme et femme, Emil Nolde, 1918.
Coleccionismo y Modernidad, també al Reina Sofía. Dues importants col.leccions d'art de la primera modernitat que ara formen part del Kunstmuseum Basel. A la col.lecció Im Obersteg destaca el color, l'expressionisme, em va encantar.
Buveuse d'absinthe, Pablo Picasso, 1901.
Magnífic aquest Picasso, també de la col.lecció Im Obersteg, la bevedora d'absenta. L'etapa blava, la tristesa, la solitud, la misèria. Picasso estimadíssim pels ciutadans de Basilea. Em va sorprendre i emocionar que el 1967, el propietari d'un dels Picasso que vaig veure, volia vendre´l i la ciutat va organitzar una col.lecta perquè el museu pogués adquirir-la. Picasso sorprès per aquest gest cívic (i culte!) va donar quatre obres més a la ciutat.
Medea. Teatro de La Abadía. Fotografia de Luis Castilla.
Però aquesta vegada, el millor de la fugida madrilenya, va ser Medea al Teatro de la Abadía. Impressionant l'obra, basada en Séneca, i dirigida pel gran Andrés Lima, que ja em va entusiasmar amb Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, però aquí m'ha flipat. Muntatge històric, amb una Aitana Sánchez-Gijón sublim, immensa, en un paper difícil, molt físic, extraordinària en la seva fúria, en la seva bogeria, en la seva tristesa, en la seva ment perduda. Pell de gallina. Emocions transmeses des d'una mise en scène bellíssima per la seva plasticitat, per la seva nuesa, per la música. Magnífics també els tres altres actors, només quatre persones a escena, entre elles el mateix Lima.
Art, bellesa, una ciutat que espera amb il.lusió i efervescència el canvi ( Madrid se merece a Manuela!), serà difícil, però espero que ho aconsegueixin, per poder tornar aviat, més contenta, a veure els seus arbres i els seus cels.
2 comentaris:
Al llegir els teus comentaris me’n han agafat unes ganes boges d’anar a Madrid, i me’n hi vaig el Octubre. M’ha alegrat que t’agradi Madrid perquè a mi també em fascina. Per a mi te un ‘duende’ que es molt difícil d’explicar. Però... pensant-ho be, totes les ciutats tenen el seu encant. Gracies per compartir amb nosaltres les teves experiències. Quan vinc a Barcelona (visc a Londres) , el primer que faig es llegir-te de cap a peus. Salut!
Oh, quina il.lusió que em fa el teu comentari! Moltes gràcies. Madrid és fascinant, una ciutat molt "autèntica", sense artificis. Gaudeix-la molt a l'octubre. I sí, t'ho de dir, quina sort poder viure a Londres, ciutat meravellosa, plena de vida, intensa, verda...Esplèndida! A mi també m'encanten les ciutats. Gràcies, de nou.
Publica un comentari a l'entrada