28 de febrer 2014

mouawad

Encara estic meravellada per l'emoció que vaig sentir ahir veient Seuls de Wajdi Mouawad al Lliure.
Sí, jo vaig ser de les poques (!) persones que es va aixecar per aplaudir, típic de les estrenes, tot i que els aplaudiments van ser vibrants i intensos. Però al sortir vaig sentir comentaris de decepció…No ho puc entendre i encara hi dóno voltes. Per a mi Seuls és una immensa obra d'art, del principi a la fi. És una reflexió brutal sobre la vida. És un muntatge que juga en una altra lliga i que ens aboca a la pròpia petitesa. No és fàcil veure obres així, i que consti, només cal llegir el blog, que jo tendeixo a ser molt entusiasta i valorar molt positivament la creació d'aquí, la que m'envolta. Però Mouawad és poesia pura.   
Un altre nivell. Pell de gallina. Text poètic, també cal dir que el francès juga a favor meu, i imatges impactants, tot d'una gran bellesa, bellesa en el dolor, en l'exili, en la nostàlgia pels cels blaus del Mediterrani, en el record d'aquell jardí de la infantesa, en l'àrab…
M'hagués agradat anar-hi un altre dia, ja no suporto les nits d'estrena, els egos dels artistes que no s'asseuen ni a la de tres, les personalitats que detesto, em reafirmo en la idea que vull passar pel món de puntetes i anar-me'n sense fer soroll.
Wajdi Mouawad ens va obrir els ulls, ens va col.locar a tots al nostre lloc, hi ha persones dotades, per escriure, per interpretar, per plasmar els sentiments. Ell sí que ha arribat a ser l'estel fugaç que volia ser de petit.
I per cert, aquests dies m'estic llegint el seu llibre Ànima i,de moment, m'està agradant moltíssim.

1 comentari:

núria alemany ha dit...

jo també em vaig aixecar a aplaudir, em va colpir molt més del que m'esperava, encara se m'eriça la pell