13 d’abril 2010

ouka leele

A working class heroine, 1985.

Em declaro fan absoluta de l'Ouka Leele. Tinc un feeling molt especial amb aquesta artista.
Vaig anar al Centre d'Art Tecla Sala a veure Inèdita, la primera gran exposició d'Ouka Leele a Catalunya, on s'exposava una selecció de la seva obra més íntima i essencial.
Fotografies en blanc i negre, com aquest autoretrat de 1985, fotografia digital, o fins i tot amb mòbil, tota l'exposició és un viatge al seu interior més profund.

Espiral de solidaridad, 2007.
"En la oscuridad está la luz, y en la luz la belleza", "Hay que creer para ver, no ver para creer"
són frases que ens deixa l'artista, una de les creadores de la movida i una dona plena de sensibilitat. Per cert, és mare d'una sola filla, Maria, com jo (sempre tendeixo a reafirmar-me en els artistes que admiro!) amb qui té una relació intensa.

El principito, 2007.

Les seves conegudes fotos pintades segueixen en plena actualitat. Un gran sentit escenogràfic i pictòric i la seva particularíssima visió de la humanitat. Una artista única, sorprenent, que adoro.
Això sí, estic indignadíssima. Per quin motiu aquí no s'ha estrenat el documental La mirada de Ouka Leele de Rafael Gordon, estrenat a Madrid el mes de desembre, nominat fins i tot als Goya i totalment oblidat a Barcelona?