anna

Aquest juliol he fet un curs sobre el Diari de l'Anna Frank. M'ho he passat molt bé a classe, llegint-lo, comentant-lo i descobrint que és un dels grans llibres de la literatura malgrat els molts prejudicis que arrossega. Aquest any l'Anna Frank hauria fet 80 anys i el dia 11 de maig de 1944 va fer una reflexió sobre com seria ella als 80 anys. Malauradament tots sabem que va morir amb 15 anys deixant-nos un dietari increïble, ple de vida.

Tot i la seva precocitat, la seva obra és d'una gran maduresa, i ens deixa el testimoni d'una època plena de dolor, però també és plena de moments divertits i poètics, m'encanta les ganes de viure que desprèn..."Els dos hem mirat el cel blau, el castanyer sense fulles amb les seves branques plenes de gotetes resplendents, les gavines i altres ocells que quan volen sobre els nostres caps semblen d'argent, i tot això ens ha commogut i ens ha encongit tant el cor que no podíem ni parlar"(23 de febrer de 1944)
Per cert fa poc volien talar el castanyer(malalt) que veia l'Anna des del seu amagatall a la casa del darrera. Gràcies a la pressió dels veïns i internacional s'ha salvat. Té fins i tot una web que va inaugurar l'Emma Thompson http://www.annefranktree.com/
LLegiu o rellegiu el Diari, jo l'he descobert amb uns altres ulls (ara que a més tenim la versió íntegra, amb els retrets a la seva mare i els passatges de sexualitat que havien estat censurats), i és molt emocionant a més d'un plaer literari.

hamlet

Brutal el Hamlet d'Oriol Broggi. Més que recomanable, imprescindible. Era el meu tercer Hamlet. El primer fa deu anys (ja!), Grec 99, Lluís Homar. El segon, Grec del 2006, Eduard Fernández dirigit per Lluís Pasqual i aquest, sense cap dubte, el millor i de llarg. El Julio Manrique commou, està esplèndid, insuperable. La resta d'actors totalment a l'alçada. La Biblioteca de Catalunya, un tresor, una preciosa sala gòtica, tot plegat forma un conjunt extraordinari, pur teatre. I la música...Pau Riba, Tom Waits, Mozart, Beethoven... Actual, modern, jugant amb les paraules i creant bromes, tal com Shakespeare entenia el teatre, com un joc. Entusiasma, de veritat.

eonnagata

No estic gens d'acord amb certes crítiques que vaig llegir sobre aquest espectacle. Personalment em va semblar boníssim. El trio format per Sylvie Guillem, Robert Lepage i Russell Maliphant emociona. Tot i ser un espectacle de dansa, té força de teatre, i ens explica la fascinant història del Cavaller d'Éon, el primer espia que va utilitzar el transvestisme. Lluís XVI el va acabar castigant prohibint-li vestir-se d'home i ningú sabia al final si era home o dona.

L'onnagata és una tècnica procedent del teatre Kabuki que permet als actors representar papers femenins. I a partir d'aquí tota una creació d'una gran bellesa estètica gràcies especialment al vestuari del gran Alexander McQueen. I tot un record per Middlesex!

savall

Fa una setmana vem tornar a pujar al Grec a veure un concert preciós de Jordi Savall del qual sóc molt fan. La seva música m'acompanya sempre que estudio i vist que a aquest pas seré una estudiant eterna, la banda sonora de la meva vida tindrà molt de la seva música.

En aquest concert presentava Mare nostrum, músiques d'orient i occident al voltant del mar Mediterrani, per tant una música molt propera i en paraules d'Amin Maalouf (que adoro!) "a l'emoció estètica s'hi ajunta un sentiment encara més intens, aquell que et fa sentir partícep, com per art d'encantament, d'una humanitat reconciliada". Va ser una nit màgica.

farrah

Feia dies que volia escriure el meu petit homenatge al meu ídol de la infantesa, la Farrah Fawcett que va morir fa uns quants dies. Vaig ser una de les moltíssimes nenes fans dels "Ángeles de Charlie" i ella era la meva preferida. Sempre escollia el seu paper quan jugàvem a imitar les famoses detectius. Em semblava guapíssima, moderníssima, de gran volia ser com ella...Aquí em teniu l'estiu del 79 disfressada de Farrah (sort que a l'època era rossa!) amb aquest vestit tan "setentero" que em van fer per l'ocasió i imitant-la...estava totalment obsessionada! M'ha entristit molt la seva mort i amb ella se'n va part de la meva infància, ja molt llunyana!...

purgatorio

De la trilogia de Castellucci em quedo amb el Purgatorio. Feia temps que una obra de teatre no m'impactava tantíssim. És brutal. El Purgatori és el vertader infern, crec que és una de les obres més dures que he vist mai. M'ha trasbalsat profundament alhora que he pensat que feia temps que no veia una cosa "diferent" en el món teatral com he vist avui.

En canvi la performance de Paradiso, m'ha semblat totalment prescindible i una mica "timo" la veritat.

inferno

Potser aquesta és una de les imatges més boniques de l'Inferno que Romeo Castellucci va presentar al Grec. Els nens jugant en el seu món, presents també en un infern que acull a tothom, vells, joves, nens...i nosaltres el públic. Un espectacle molt visual, de molta plasticitat, difícil de relacionar amb l'obra de Dante, però que t'arrossega...Diumenge la continuació, el Purgatorio i el Paradiso.

pina bausch

Ha mort Pina Bausch d'un càncer fulminant i m'he quedat totalment commoguda. Vaig tenir la immensa sort de veure-la ballar el passat setembre al Liceu i es va quedar per sempre amb mi. Una dona fascinant, de les que no es poden oblidar, elegantíssima amb una àurea de misteri... Enamorava. Em sap molt greu no poder tornar-la a veure mai més i pensar que la meva filla que m'esperava fora del Liceu no podrà veure-la ballar mai, tot i que li vaig prometre que l'aniríem a veure quan fos més gran...