ballets

Serge Lifar i Alexandra Danilova a Appolon musagete, 1928.

Tots els amants de la dansa podem gaudir d'una magnífica exposició al Caixafòrum sobre Els Ballets russos de Diaghilev. Ara fa cent anys que aquest rus ambiciós i de gran personalitat va crear els Ballets russos, que van revolucionar el món artístic a inicis del segle XX.
Vestuaris, cartells, fotografies, maquetes, programes, documentals...tot ens ajuda a reviure l'esprit Diaghilev, que va renovar el llenguatge visual, la coreografia i l'escenografia, i el llenguatge musical. Va reduir la dansa al cos humà com a mitjà per expressar històries i emocions.

Vestuari per Le train bleu. Chanel, 1924.

Coco Chanel, gran amiga de Diaghilev, va col.laborar amb els seus ballets dissenyant diversos vestuaris. Aquest em va encantar, tot i tenir quasi 90 anys el trobo ultra chic, moderníssim.
Diaghilev vivia en habitacions d'hotel, com la Mademoiselle, però va fer de la companyia una gran família.

La Molinera, Picasso, El sombrero de tres picos, 1920.

Els Ballets Russos es van refugiar a Espanya entre el 1914 i el 1918, durant la Primera Guerra Mundial. Van actuar a Madrid i Barcelona i van fer una gira pel país. Van retornar diverses vegades durant la dècada dels 20. Sert, Gris, Miró o sobretot Picasso, van col.laborar amb Diaghilev, dissenyant decorats i vestuari. També Falla que amb el seu El sombrero de tres picos va captivar el públic europeu.

Sortint de l'exposició em vaig comprar aquest llibre El aire de Chanel de Paul Morand, un recull de les converses entre l'escriptor i la dissenyadora, on ella explica gran part de la seva vida. Escrit com un monòleg dels records de Chanel. Molt interessant, llàstima que per a ella "los catalanes nunca mantienen buenas relaciones con el gobierno de Madrid, sea el que sea." Va clissar a la majoria del país. Mademoiselle dixit.

olors

Preciosa l'escenografia de Max Glaenzel per Una vella, coneguda olor l'obra de Benet i Jornet que dirigeix Sergi Belbel al TNC. Una obra que té quasi 50 anys, que fa olor de patis, de sabó, de Raval, de penúries, de xafardeigs i somnis...Brillants actuacions (m'encanta com sempre Mercè Arànega) d'un món de dones fortes que educaven de manera masclista als fills i que m'ha fet pensar en el neorealisme italià.

tintin

Fa una setmana vem anar tots tres, la petita família, a veure el Tintin de Spielberg. Jo, amb molts dubtes, sóc una entusiasta dels àlbums de Tintin- durant molt temps amb el Sergi jugàvem a examinar-nos mútuament sobre el món del personatge d'Hergé-, i tenia por de sentir una gran decepció. Doncs malgrat l'evident americanització de la història, em va agradar força. I això que és una adaptació totalment lliure de El secret de l'Unicorn que Spielberg barreja amb El cranc de les pinces d'or i amb escenes sorgides de la seva fantasia, que recorden clarament a Indiana Jones. Però és una pel.lícula espectacular, feta amb molt respecte pel personatge! A la nostra sessió, completament infantil, es va acabar amb un gran aplaudiment!

Això sí, no li perdono que no surti el meu personatge preferit, el Professor Tornassol que precisament apareix per primera vegada a El tresor de Rackham el Roig, la segona part de
El secret de l'Unicorn també present en algunes escenes de la pel.lícula!

lucrecia

Marcos Ordóñez, en un article recomanant amb entusiasme La violación de Lucrecia, calificava a Núria Espert de pantera. Ho trobo encertadíssim. Contemplant l'obra jo només pensava en la paraula elàstica. Grandiosa Núria Espert. L'havia vista en altres ocasions però mai tan immensa, tan continguda i alhora tan entregada. I a la seva edat...aguantar tot el pes de l'obra, representar tots els papers, dominar l'escena amb agilitat...és un autèntic regal. Tota la força de Shakespeare en una actriu en estat de gràcia.

devorar

Autoretrat amb paleta, 1906. Picasso.

Picasso va arribar a París amb 19 anys i amb ganes de devorar la ciutat. Devorar París. Picasso 1900-1907, és l'exposició que vaig poder contemplar i gaudir al Museu Picasso, on es mostrava l'evolució de l'artista des de 1900, any de la seva arribada a la capital francesa que li va provocar un autèntic coup de foudre, on va descobrir un munt d'artistes fins als anys 1907-1908 en què es va situar al capdavant de l'avantguarda parisenca.
Una bona ocasió per poder contemplar aquest magnífic autoretrat que forma part de la col.lecció del Museum of Art de Philadelphia.

Le Moulin de la Galette, 1900. Picasso.

La seva primera obra a París. El món nocturn, de llums artificials, l'enllumenat de les ciutats fruit de la revolució industrial. Aquest París tan modern per un espanyol que ve d'un país a anys llum! L'amor lèsbic a primera fila, trencant les normes del decòrum. L'homosexualitat era el gran tabú de la burgesia. Picasso va trencar amb tots els prejudicis.

La mort de Casagemas, 1901. Picasso.

El 1901, Casagemas, pintor, íntim amic de Picasso es va suicidar per amor. Aquest fet el va trasbalsar profundament i va comportar l'inici de l'etapa blava en la seva pintura. Una etapa de revolta contra l'academicisme, bohèmia, trista, plena de pobresa però alhora espiritual, el blau de l'espai mental, poètic...Una etapa fascinant.

El 1904 es va instal.lar al Bateau-Lavoir, al 13, rue Ravignan. Lloc de residència de nombrosos artistes i escriptors.Max Jacob li va donar aquest nom perquè la seva estructura de fusta recordava els vaixells amarrats a la riba del Sena que s'empraven per fer la bugada. Aquí es van exposar per primera vegada les Demoiselles d'Avignon. I la llegenda Picasso va arrencar amb força.
Un petit tast d'una exposició de joventut bategant amb intensitat!

somewhere

Somewhere de Sofia Coppola és una pel.lícula de sensacions que va guanyar el Lleó d'Or al Festival de Venècia de l'any passat. Em va agradar molt perquè el món estètic de la Coppola em fascina. És una directora que mou passions i odis, i jo estic en el grup dels que troben que fa un cinema personalíssim, molt interessant. Molt pausat, molt visual, amb poc diàleg, em va recordar a Lost in traslation, en aquest cas la filla sacsejarà la vida banal, avorrida, i totalment buida del pare-actor famós de Hollywood-. Però d'una manera molt subtil.

M'agrada tant el món estètic d'aquesta dona que per a mi és la millor núvia que he vist mai. Es va casar en un poblet del sud d'Itàlia, amb Thomas Mars, el cantant de Phoenix, i pare de les seves filles, amb un vestit d'Azzedine Alaïa que em flipa. Es pot ser més chic?

belle époque

La Sargantain,1907. Ramon Casas.

Em va agradar molt l'exposició de Retrats de la Belle Époque al Caixaforum. A través de diversos retrats es podia percebre el curs de la història. Des d'un estat d'ànim inicial, triomfal i confiat- primers anys després de la guerra francoprussiana caracteritzats per un creixement econòmic- fins als retrats crítics, inquiets, propis dels expressionistes- moments abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial.
Sensualíssima, la Sargantain de Casas que demostra l'interès a penetrar en la personalitat del retratat, a mostrar la mundanitat, la sensualitat...

María amb barret, 1910. Joaquín Sorolla.

Vaig poder veure diversos retrats de Sorolla, esplèndids. En molts d'ells, la protagonista era la seva filla, María. Alguns pintats en plein air, altres reflectint l'atmosfera del moment i permetent percebre l'esperit de la persona retratada.

La senyora de rosa, 1916. Giovanni Boldini.

Dels retrats de societat, que tenien la finalitat de representar la posició social de les persones retratades, em quedo amb aquest de Boldini. Em va encantar la model, que vaig trobar semblant a Inès de la Fressange. Vive la frivolité!

confesso

Confesso que he llegit Jo confesso de Jaume Cabré. M'ha reconciliat amb la literatura catalana actual, de la qual em trobava molt allunyada tot i un parell, com a molt, de llibres que m'havien agradat. Un llibre brutal, amb moltes lectures i reflexions que m'ha captivat malgrat un cert desencís per un final amb un regust d'inacabat. La gran novel.la del mal i de la pputa vida (amb dues p), llegint el llibre m'entendreu.

cinema

Els primers dies de setembre van ser molt cinèfils. Aprofitant que estàvem sols, sense filla, vam anar quatre dies seguits al cinema. La piel que habito de Pedro Almodóvar em va agradar sense entusiasmar-me. Segueixo preferint les seves comèdies, molt més lleugeres, espontànies i personals. Destaco l'Elena Anaya, una actriu que m'encanta. I no deixa de ser una pel.lícula de l'Almodóvar que sempre m'acaba arribant.

A l'estiu vaig llegir unes crítiques boníssimes de Super 8 de J. J. Abrams i produïda per Spielberg. Tenia ganes de veure-la. Em va decebre molt. Serà que ja m'ha passat l'edat però aquest mix de Goonies, ET, Alien...em va deixar totalment indiferent.

En canvi, em va entusiasmar Beginners de Mike Mills. Una preciositat de pel.lícula. Amb el sempre fascinant Ewan Mc Gregor i Christopher Plummer (sí, el pare de Sonrisas y lágrimas pel.li de culte a casa nostra, que traspassa generacions, la Maria als 3 anys va descobrir-la i en va ser una nova fan) meravellós com a pare gay.

També em va semblar molt bona El caso Farewell amb Guillaume Canet, un tio súper sexy, i un grandiós Emir Kusturica, esplèndid com actor. Dos directors fent d'actors en una pel.lícula trepidant sobre la guerra freda. Ens va agradar moltíssim.

I ja acabant el mes he anat a veure El árbol de la vida de Terrence Malick. Sí, he caigut en la trampa. Vaig anar-hi amb la ment ben oberta. Em va semblar estèticament bonica, fins i tot em va interessar la història de la família americana dels anys 50, però sí, per la resta és buida, lenta, pretenciosa, no hi he trobat cap resposta.Això sí, ningú va marxar. Mentre jo aguantava el rotllo del Terrence Malick, el Sergi i la Maria eren a la sala del costat veient una pel.li infantil que els va entusiasmar, Kerity, la casa dels contes que inaugura el projecte Verdi kids que la cinèfila i addicta a mirar pel.lis a la tele o a l'ordinador de la nostra filla no es perdrà.

Tinc moltes ganes de seguir anant al cinema. A veure si mantenim una mica el ritme. Ens falta trobar el temps.

leonora

Leonora Carrington i Max Ernst.

El passat 25 de maig va morir a Mèxic, Leonora Carrington, la pintora surrealista. En aquell moment vaig recordar un treball que havia fet a la facultat, i que per cert el professor em va perdre, sobre les pintores surrealistes i com m'havia entusiasmat per elles. I tot i que ja m'havia comprat el llibre Leonora d'Elena Poniatowska, premi Biblioteca Breve 2011, el vaig guardar per llegir-lo tranquil.lament a l'estiu. Ha sigut una lectura fascinant. Un relat de vida tan intens, que sacseja amb força els lectors. El seu amour fou amb Ernst que la va portar al manicomi m'ha trasbalsat com poques històries d'amor.

Leonora Carrington, filla d'un riquíssim magnat, va trencar amb tot. Excèntrica, elegant, apassionadíssima, lliure.

Meravellosa a la seva vellesa. Ha viscut 94 anys de vida creativa, envoltada de personatges fascinants, i no voldria explicar gaires coses sobre ella, perquè el millor és descobrir-la en un llibre magnífic que no em cansaré de recomanar, Leonora d'Elena Poniatowska.