mucha 2

Gauguin tocant l'harmònium a l'estudi de Mucha de la Rue de la Grande Chaumière, París, 1895.

Però la meva gran sorpresa ha estat descobrir que Mucha també va ser un gran fotògraf. Va fer servir la fotografia com a eina de composició i té tot un seguit de fotos dels seus viatges pels països eslaus que són una meravella, m'han entusiasmat.

Aquesta fotografia és de quan vivia a París i compartia estudi amb Gauguin. Mucha va comprar un harmònium i va aprendre a tocar-lo, i després una càmara fotogràfica i va començar a fer retrats, d'amics i de models.

mucha

Cartell per a Gismonda, 1894.

L'exposició d'Alphonse Mucha que fan al Caixafòrum és molt, molt interessant. Presenta totes les facetes de l'art de Mucha a partir de quatre grans temes fonamentals, Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat i a partir d'aquí, ens trobem envoltats de sensualitat, elegància, seducció...

Aquest cartell que es veu bastant malament (ho sento!) m'ha agradat molt. És un dels cartells que va fer per la companyia de l'actriu Sarah Bernhardt i que van ser decisius en el desenvolupament de l'Art Nouveau. El 1894 el destí va canviar per a Mucha. Treballava a la impremta Lemercier i el dia de Sant Esteve va arribar el gerent esverat perquè li acabaven de demanar un cartell urgent per al Théâtre de la Renaissance de Sarah Bernhardt. Havia d'estar enllestit l'1 de gener, tots els artistes eren fora. Mucha es va oferir i va fer aquesta creació. El gerent es va horroritzar, estava conveçut que seria rebutjat però el va enviar al teatre i a Sarah Bernhardt li va encantar!Així pot canviar la vida.

tolstoi

Lev Nikolàievitx Tolstoi.

He anat al Romea a veure Sonata a Kreutzer una obra sorprenent. Música i text s'entrellacen contínuament en una harmonia fascinant. La sonata és una peça preciosa de Beethoven (ja fa anys que estic totalment rendida a la música clàssica) que va inspirar un llibre de Tolstoi que porta el mateix títol. A partir d'aquest llibre i d'un altre que es diu La fuga de Tolstoi, Quim Lecina crea aquesta obra original. Tolstoi ens explica com als 82 anys va decidir fugir de la seva casa, de la seva dona. Es despulla per a nosaltres. Com el so de la música de la Sonata a Kreutzer el va acompanyar tota la vida, especialment durant la fugida.

Però el que m'ha encantat han sigut unes paraules de Tolstoi recollides en el programa, "...per viure honradament és necessari rompre's, confondre's, lluitar, equivocar-se, començar i abandonar, i començar de nou i de nou abandonar, lluitar eternament i patir privacions, La tranquil.litat és una baixesa moral...". Les necessitava.

ginevra

Ginevra d'Este. Pisanello, 1433

M'agrada aquesta pintura de Pisanello, em sembla tan delicada. A més darrera hi ha la història de la malaurada Ginevra d'Este que va morir enverinada pel seu marit que era un condottiero de la família Malatesta de Rímini. Segons alguns estudis degut a les infidelitats d'ella. Aquesta pintura segurament va ser encarregada pel seu pare després de la mort de Ginevra, doncs està repleta de símbols mortuoris, la papallona símbol de l'ànima que ha deixat el seu cos, les milfulles, flors mortuòries representades. Damunt el vestit una branca de ginebró per poder identificar-la, Ginevra: Un homenatge a totes les dones maltractades.

margarit

Joan Margarit ha guanyat el Premio Nacional de Poesía amb el seu preciós llibre Casa de Misericòrdia. M'ha fet molta il.lusió perquè m'encanta la poesia d'aquest home, tan propera, tan senzilla. Farà ja més de deu anys que vaig comprar el meu primer llibre seu i des d'aleshores he anat seguint tot el que ha anat publicant. Però sempre retorno a un poema seu que m'encanta i que ha estat clau en molts moments de la meva vida, es diu Horaris nocturns:

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.

Em travessen el front els llums de finestrelles

estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.

L'estona de silenci em deixa un llum vermell,

la nota a un pentagrama de cables i vies

obscures i lluents. Estic dormint amb tu

i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.
Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.

Potser l'últim encert és -abraçat a tu-

deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.

sombreros

Sombreros. Philippe Decouflé i la companyia DCA.

Últimament torno a estar molt enganxada a la dansa, serà records d'infantesa o que m'agrada ensenyar-li moviments a la meva filla, però em crida anar a veure espectacles de coreògrafs.

Divendres vaig anar al TNC a veure l'obra de Philippe Decouflé, un dels grans de la dansa contemporània que la situa en el context de l'art multimèdia. El resultat, brillantíssim, ple de sensibilitat i poesia. Tot un joc d'ombres amb impactants efectes visuals plens de màgia. Parla de "sombre héros" herois ombrívols, doble sentit de sombreros.

mamma mia

Em va fer molta gràcia l'article de diumenge al suplement de El País de la Maruja Torres sobre la pel.li Mamma mia. És que deia exactament el que li havia explicat al S. després de veure-la al cinema. Hi vaig anar aquest estiu amb les meves germanes i ens ho vem passar bomba. Vem riure, vem cantar, vem recordar la nostra infància, especialment jo que era una nena "superpop" i fan dels Abba, tot i ser bastant petita quan triomfaven. La pel.li, doncs sí, no és res de l'altre món, però alhora és especial. Jo no m'esperava res i vaig rebre molt, sentit de l'humor, molta joia de viure, com diu la Maruja Torres et treu el malhumor. Però a més les actrius protagonistes sensacionals...ja m'encantava la Meryl Streep, però aquí m'ha reafirmat que és una gran comediant. Com diu la Torres "cuando terminé, amaba más al humano género".

pina

Café Müller. Pina Bausch

"Quan Pina Bausch entra a la teva vida, s'hi queda per sempre. Cada espectacle seu és un estremiment, un revulsiu-també un festí-per a la intel.ligència i els sentits, del qual rares vegades se surt indemne. De l'alegria desbordada a la tristesa més insondable, el territori de la genial creadora alemanya són les zones més intranquiles i escarpades de l'ànima humana, un traginar continu pels sentiments estellosos, que a la tornada de cada viatge ens retorna transformats en imatges d'una bellesa tan pura que commou i reconforta. El desig i l'alegria, l'esperança i la malenconia, l'agressió i la seducció, la histèria i la tendresa, l'eufòria i la desconfiança, el pànic, la nostàlgia, l'angoixa i el dolor per l'amor insatisfet, la solitud, la incomunicació entre homes i dones...". No es pot descriure millor, tot això vaig sentir dissabte a la nit al Liceu veient els seus dos espectacles, Café Müller i La consagració de la primavera. En el primer és en l'únic espectacle on balla la pròpia Pina, amb tota la seva fragilitat, rememorant la seva infància de nena, filla de taverners, plena de dolor i angoixa. És un cop de puny.

El segon, una autèntica preciositat. Són tantes les emocions que ens va regalar que vaig sortir flotant, renovada i totalment enamorada.

kiki

Le violon d'Ingres. Man Ray, 1924

Aquest estiu he estat enganxada a la Kiki de Montparnasse. Just abans de marxar de vacances vaig anar a veure l'exposició de Duchamp, Man Ray i Picabia i em va colpir molt una fotografia de la Kiki amb el seu amant Man Ray. Fins aleshores la tenia per la musa de l'artista i m'encantava Le violon d'Ingres on se la veu fascinant, però no sabia gairebé res més d'ella. Al sortir de l'exposició em vaig comprar un fantàstic còmic francès de Catel & Bocquet sobre la vida de la Kiki de Montparnasse. Em va acompanyar els primers dies de vacances i vaig quedar totalment atrapada per la vida de la Kiki.Musa de la bohèmia, Alice Prin (el seu nom) aconsegueix escapar de la misèria per esdevenir un dels personatges més carismàtics dels anys d'avantguarda. Companya de Man Ray a qui inspirarà les seves fotografies més mítiques, serà retratada (era model de pintors) per Kisling, Foujita, Calder, Utrillo o Léger. Amiga de Picasso serà una de les primeres dones emancipades del segle XX. Una dona totalment lliure, creadora d'alguns quadres, amb una vida dura però interessantíssima, que no va poder tenir fills (com tantes altres dones que m'han fascinat, és curiós...) i l'ànima de Montparnasse. Em va emocionar la seva història i l'he tinguda present tot l'estiu.

formentera

Si mai em perdo em trobareu a Formentera. Cada any que passa sento més meva aquesta illa, és "el meu lloc en el món" com explicava aquella pel.lícula de l'Aristarain. El lloc on sempre vull tornar, on espero poder tenir-hi un dia una casa pròpia i passar-hi llargues temporades, on la vida m'hi ha portat i m'ha fet estimar-la amb passió des del primer moment.