manzano

Ho confesso: ell és el meu amor platònic. I encara més després d'haver llegit el seu preciós Pinyols d'aubercoc. Serà que em faig gran però el trobo tan sexy amb el seu accent mallorquí, les seves bosses sota els ulls, m'encanta. M'agraden els dijous perquè el puc veure i m'agrada el que explica, el que diu i com ho diu. Estic d'acord amb les seves idees. No tinc cap interès a conèixe'l personalment, està casat amb una francesa i té un fill una mica més gran, no gaire, que la meva filla. Això fa uns anys, que me'l vaig trobar pel barri, ara potser en té més, no ho sé. Per a mi, és un tipus d'home que m'atrau i m'agrada i prou.

Venècia

La plaça de San Marco. Michele Marieschi (1741)

Aquest matí he anat a la Pedrera a veure l'exposició sobre l'Art a la Venècia dels segles XVII i XVIII. Sense ser una gran exposició, m'ho he passat molt bé doncs érem poquíssims visitants i l'he poguda visitar al meu ritme, tranquilament. A mi Venècia m'agrada moltíssim. Tant la seva història, en el seu moment d'esplendor com en la decadència, em sembla una ciutat meravellosa. Hi he anat 3 vegades i avui mentre la visitava he pensat que no hi he anat mai acompanyada sentimentalment. La primera vegada tenia 16 anys, hi vaig anar amb l'institut, em va encantar i vaig pensar-amb la cursileria típica de l'edat- que hi havia de tornar amb el que seria l'amor de la meva vida i que ens havíem de fer un petó sota el pont dels Sospirs perquè el nostre amor fos etern (havia vist una peli de l'est raríssima per la tele on deixaven anar aquesta teoria, que jo em vaig creure com a adolescent il.lusa que era). La segona vegada ja havia viscut el meu primer amor i m'acabava de deixar, amb el cor destrossat vaig anar a veure el concert que els Pink Floyd van fer a la llacuna. M'ho vaig passar fatal, estava molt trista, no se sentia res, vaig veure la ciutat arrassada per tots nosaltres i per una ciutadania que no acceptava aquest concert i el va boicotejar tancant bars, comerços, no hi havia lavabos, vem haver de dormir al carrer tirats. Em va semblar que la ciutat acompanyava el meu estat anímic, per això no la vaig odiar. La tercera i última vegada hi vaig anar com a professora amb els meus alumnes, va ser divertit, Venècia seguia preciosa però em vaig quedar amb les ganes de fer-la meva, en el fons estava treballant i no em sentia lliure. Per tant avui ho he pensat, tinc un compte pendent amb Venècia i el vull resoldre aviat!

relax

L'odalisca. Ingres (1814)

Els matins dels dimarts són el meu temps de relax. Baixar passejant fins a la Ciutadella, fer un tomb respirant els arbres, rebre un massatge, anar a fer ioga i meditació, un darrer te estirada al sofà...i ja tinc les piles carregades per passar la tarda dins una caseta de cartró seguint les indicacions d'una "mestratites" de dos anys.

Benazir

Liberté Fernand Léger. Paul Eluard.

Avui és un dia trist, han assassinat a Benazir Bhutto. I amb ella a la llibertat per la qual ha lluitat tants anys, per un món més democràtic, més just, amb drets humans respectats. Acabo de veure una entrevista que va concedir a tve i l'he trobada guapíssima, lluitadora, intel.ligent. I molt i molt valenta. Estic molt desencantada del món, però quan veig que hi ha persones que encara moren pels seus ideals penso que la lluita ha de continuar i no ens podem rendir!

nadal

Nit estelada. Vincent Van Gogh (1889)

Jeanne 2

No m'he pogut resistir a posar una foto de la guapíssima Jeanne. Tot i que sempre ens quedaran els preciosos retrats que Modigliani li va fer. Com que sóc una mitòmana, durant la meva lluna de mel vaig anar a veure la tomba que comparteixen els dos amants al cementiri del Père-Lachaise a París. Per a mi van sempre junts i quan parlen de Modigliani penso sempre en la Jeanne Hébuterne, la gran apassionada.

Jeanne

Autoretrat. Jeanne Hébuterne

Estic convençuda que la Jeanne Hébuterne hauria estat una gran artista si no hagués mort als 21 anys d'"amour fou". La història d'aquesta pintora sempre m'ha fet sentir trista. La Jeanne va ser la darrera companya de Modigliani. El va ajudar moltíssim, el va voler redimir del món d'alcohol i drogues on el gran pintor vivia submergit. Van tenir una nena junts, però van ser uns pobres desgraciats com tots els grans creadors. Per què s'ha de patir tantíssim per crear bellesa?

Està demostrat que en el món de la creació és impossible ser feliç! Modigliani va morir de tuberculosi en la misèria. Ella que estava bojament enamorada d'ell, es va suïcidar, embarassada de quasi nou mesos, l'endemà de la mort del pintor. Quina mena de passió pot portar a una noia de 21 anys, embarassada i amb una filleta d'1 any a tirar-se per la finestra? Modigliani va ser enterrat amb gran ceremònia per la comunitat d'artistes que el respectaven. Jeanne en canvi sense cap honor, de pressa i corrents. Ella estarà sempre a l'ombra d'ell, però el poc que ens va deixar és admirable.

Iran

Bahman Jalali

Quan m'agafa per un tema sóc monòtona i persistent. En aquest cas es va desencadenar fa unes quantes setmanes, potser un mes, quan vaig anar a veure Persèpolis al cinema. Rumiant sobre la pel.lícula em vaig tornar a llegir tots els còmics -boníssims!- de la Marjane Satrapi, vaig començar i acabar el llibre Leer Lolita en Teheran que em va encantar i vaig anar a la Fundació Tàpies a veure l'obra del fotògraf iranià Bahman Jalali que us recomano a tots. Coincideix en el temps i l'espai del còmic i del llibre i les fotografies són magnífiques. Per acabar de rematar el meu entusiasme iranià m'he llegit una postal que em va enviar el meu germà explicant-me les meravelles del país, i concretament d'Isfahan, i mentre la contemplo penjada a la nevera penso que he d'anar a Iran, un dia d'aquests...

mort

Junto al lecho de muerte (1895). Edvard Munch

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

aquesta mort que ens acompanya

del matí al vespre, insomne,

sorda, com una recança antiga

o un vici absurd. Els teus ulls

seran una paraula vana

un crit ofegat, un silenci.

Així els veus cada matí

quan sola cap a tu t'inclines

en el mirall. Cara esperança,

aquell dia sabrem també nosaltres

que ets la vida i ets el no-res.

Per a tothom la mort té una mirada.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

Serà com abandonar un vici,

com veure en el mirall

abocar-se a un rostre mort,

com escoltar un llavis closos.

Davallarem l'abisme callats.

Cesare Pavese.

Ha mort la meva àvia i amb ella, definitivament, la meva infància.

lladres

Roda de bicicleta. Marcel Duchamp (1913)

M'han robat la roda de la meva bicicleta! Lladres! Estic furiosa...tan feliç que anava per la ciutat amb la meva bici com deia mirant el quadre de Casas. Tota ingènua, l'aparcava al pàrking de bicicletes de davant de casa, era l'única manera que l'agafés doncs pesa força i si la pujo a casa o la guardo al garatge amb el cotxe no l'agafaria mai. Doncs ara no tinc roda. Aquesta ciutat és plena de lladres de bicicletes i no com els de la pel.lícula. M''hauré de consolar pensant que potser un admirador de Duchamp se l'ha enduta per fer-ne un ready-made personal, però ho dubto. Grrrrrrrrrrr!!!!!