La coiffure. Edgar Degas, 1896.Fa temps que vull escriure sobre l'exposició Picasso davant Degas que hi ha actualment al Museu Picasso. Principalment perquè és una gran exposició. "És el primer estudi a fons sobre la fascinació que Picasso va sentir tota la vida per l'art i la personalitat de Degas, i de les profundes afinitats existents entre les seves obres polifacètiques."
Retrobo aquest quadre que ja havia pogut veure a la National Gallery de Londres i que sempre m'ha captivat. Aquest vermell sensualíssim...
Nu pentinant-se. Pablo Picasso, 1952.I aquí una versió del tema dels pentinats en Picasso, i en blau. A aquestes alçades del segle XX Picasso encara sabia treure partit dels temes tòpics des de l'antiguitat, com una dona que es renta els cabells. En les seves imatges de dones rentant-se o pentinant-se, Degas hi serà sempre un punt de referència.
L'Absinthe. Edgar Degas, 1875-1876.Quan estudiava a la facultat, amb una amiga somniàvem que de grans obriríem un bar que es diria L'Absenta...Aquest quadre va escandalitzar la societat de l'època. Uns indolents bevedors diürns a París.
Retrat de Sebastià Junyer i Vidal. Pablo Picasso, 1903.En canvi els bevedors de Picasso es troben a Barcelona en un ambient nocturn. Ens miren fixament, no com els models de Degas amb la mirada absorta. Més agressiu, més punyent. Picasso va reformular la composició de Degas.
Jove ballarina de catorze anys. Edgar Degas,1879-1881.I no podia faltar la ballerina. Emociona al veure-la. Va provocar moltíssimes reaccions al seu moment, pel seu naturalisme, per una realitat colpidora..."una flor de les clavegueres" van titllar-la els seus detractors. Sempre m'ha fet gràcia la devoció de Degas per la quarta posició de ballet!
Dissabte passat vaig anar al teatre Romea a veure El quadern gris. Em va agradar molt. Havia llegit el dietari de Josep Pla fa molts anys, quan estudiava COU, i tenia molta curiositat per veure com podien representar un llibre esplèndid. Teatre de la paraula, és la resposta de Joan Ollé.
Fa molts anys, a finals dels vuitanta, vaig veure escrit en un mur de Barcelona "Mariscal gos!". Em va sorprendre moltíssim perquè a mi m'encantava en Cobi, la mascota escollida pels Jocs Olímpics de 1992, però no era una opinió gaire compartida en aquells moments. Vaig recordar aquesta anècdota fa unes setmanes quan vaig anar a veure l'exposició sobre Mariscal a la Pedrera. Els colors, la Mediterrània, les lletres, la felicitat... tot el que forma part del segell Mariscal m'agrada. I cada estiu quan el veig per Formentera penso a com l'envejo, a com m'agradaria fer la seva feina, tenir el talent de crear un món positiu. M'hauré de conformar amb Chico & Rita, la seva pel.lícula amb Fernando Trueba, que tinc moltes ganes de veure!
Entrevidas, 1981. Anna Maria Maiolino.
Divendres vaig anar al Mercat de les flors per veure Kontakthof, una peça de Pina Bausch estrenada el 1978 i que el 2008 la gran coreògrafa va estrenar de nou en una versió per adolescents. Una meravella. "26 joves expliquen històries d'apropaments i d'afectes, de ferides i rebutjos". Els seus personatges ballen, però també parlen, canten, una mescla de dansa i teatre que en els primers anys 70 va desconcertar. 30 anys després segueix emocionant.
Abans d'acabar el 2010 vem anar a veure Exit through the gift shop el "fals" documental de Banksy, l'enigmàtic artista de street art-graffiter-de moda. Ens va encantar. És una obra mestra.
Vull acabar l'any amb el meu petit homenatge a Miguel Hernández i a John Lennon que aquest 2010 es celebrava el centenari i el 70è aniversari respectivament.
La coiffure. Edgar Degas, 1896.
Nu pentinant-se. Pablo Picasso, 1952.
L'Absinthe. Edgar Degas, 1875-1876.
Retrat de Sebastià Junyer i Vidal. Pablo Picasso, 1903.
Jove ballarina de catorze anys. Edgar Degas,1879-1881.
Immensa Anna Lizaran a Agost, l'obra de Tracy Letts que va guanyar el Pulitzer de 2008, una obra càustica, dura, tot i ser una comèdia-a estones, divertidíssima-. I ella, una Violet Weston cruel, passadíssima de voltes, exageradíssima, però alhora immensa. Poques vegades m'aixeco al aplaudir, i amb ella ho he fet. Sergi Belbel fa que una obra llarga, més de tres hores, ens resulti lleugera. Una escenografia brutal acompanya un grup d'artistes que brillen, dominen els personatges a la perfecció. I tot amb un regust de Tennessee Williams, de Faulkner...fins i tot el títol em va fer pensar en Llum d'agost.
