doors

Dissabte vem anar a veure When you're strange el documental de Tom DiCillo sobre The Doors.

Un viatge a través de la música, ple de poesia, sobre la banda americana. Ja fa quasi vint anys, quan érem estudiants, joves i apassionats, i ens acabàvem de conèixer, vem anar a veure The Doors d'Oliver Stone.

Recordo la impressió que em va fer Val Kilmer reencarnat en Jim Morrison. I el nostre viatge al cementiri del Père-Lachaise a París on, entre d'altres, vem buscar la seva tomba. Vaig pensar en els seus pobres companys de cementiri, guixats, ultratjats i empetitits, al costat del mite, mort en plena joventut i amb una bellesa insultant.

Doncs de tot, em quedo amb la darrera pel.lícula, amb imatges reals del grup, dels seus components, només material original. I amb la veu de Johnny Deep narrant-nos la història del grup mític. I amb una petita joia, escenes de HWY (Higway) la pel.lícula inèdita de Jim Morrison que va filmar el 1969 mentre era estudiant de cinema.

I una certesa personal: Jim Morrison tenia un gust excepcional per vestir-se, sempre l'he trobat elegantíssim.

castor

Castor era el sobrenom de Simone de Beauvoir. Mentre preparava les oposicions amb Sartre,

Nizan i Herbaud, aquest últim va escriure al seu quadern BEAUVOIR= BEAVER. Vostè és un castor. Els castors van en grup i tenen esperit de superació.

He gaudit moltíssim amb el llibre d'Araceli Bruch Pla Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. A partir d'aquest he retornat als llibres de la Beauvoir i ella ha retornat amb força a la meva vida. Als vint anys em fascinava. Era el meu ideal de dona. Cap a la trentena me'n vaig allunyar, em vaig acostar més als seus crítics, a Camus, i ara en canvi, la sento més propera que mai. Com una inspiració, com una guia. Són les dones com ella les que em motiven. Una dona que va lluitar tota la vida contra els convencionalismes, apassionada fins a la fi.

I a sobre, guapíssima. Simone de Beauvoir demostra que la vellesa pot estar plena de bellesa. Elegant, ultra chic, amb molt bon gust. Per cert en el llibre he descobert que de l'època de la guerra "ve l'ús dels turbants per dissimular les mancances de perruqueria. Simone s'hi acostuma i els converteix en un complement característic del seu vestuari que sempre més usarà."

Espero que es quedi amb mi. I aquests dies que ha estat molt present en els meus pensaments, que m'ha ajudat a reconèixer el que no vull a la meva vida, m'he sentit més lleugera. La seva lluita segueix sent la meva lluita.

copie

Fa unes setmanes vaig anar a veure Copie conforme d'Abbas Kiarostami. Em va agradar molt. La interpretació de Juliette Binoche ja val tota la pel.lícula, però a més em va semblar molt interessant. Kiarostami fa participar a l'espectador, no ens ho posa fàcil, hem de pensar, reflexionar, prendre decisions, posicionar-nos, interpretar la pel.lícula i avui en dia, cal ser valent per fer una pel.lícula així, doncs tot ho volem mastegat i senzill. M'ha agradat la història, l'estètica, la bellesa de la Toscana, dels intèrprets, de la vida. Sigui l'orginal o una còpia (tot i que la meva versió la tinc claríssima!).

caos

Estic més caòtica que mai! Necessito centrar-me i posar ordre en la meva vida.

jill

Divendres va morir Jill Clayburgh, protagonista meravellosa d'una de les pel.lícules de la meva vida, La luna de Bertolucci. Cada vegada que la miro em sorprèn la seva magnífica interpretació.

També va protagonitzar la inoblidable An unmarried woman. Una dona forta, independent, lliure i molt atractiva, va ser parella d'Al Pacino durant uns anys. No sóc parcial, perquè m'encanta, però no entenc la poca repercussió de la seva mort. Sempre em quedarà La Luna...

gata

Fa una setmana vaig tornar al Lliure de Gràcia després de deu anys. Des de l'abril de 2000 amb L'hort dels cirerers. Emoció de tornar a una sala estimada. Emoció per la remodelació que ens encanta. I molta, molta emoció per la Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennesse Williams dirigida per Àlex Rigola en un dels seus millors muntatges. Una escenografia preciosa, una plantació de cotó, per un text duríssim que em regira l'estómac, que em manté en alerta, que em fereix. I uns actors que m'emocionen, que em porten al límit. TEATRE amb majúscules.

pipilotti

Pipilotti Rist a la Fundació Miró. Una de les experiències més fascinants de la meva vida. Enamorament total. Pipilotti, nom que adopta com a homenatge a Pipi Calzaslargas, Pipilotta para los niños soy...deia la cançó de l'altra heroïna de la meva infantesa.

Una de les millors exposicions, un viatge líric i visual per 10 obres que contemplem relaxats.

Asseguda per terra sobre coixins i moqueta o totalment estirada per veure les seves videoinstal.lacions en panells al sostre, suggerents, sensuals, són una finestra a un món estrany que ens embolcalla, ens bressola...em colpeix. Em sento extasiada.

Sip My ocean, 1996.

Aquesta peça parla del nostre desig profund i permanent d'entendre'ns totalment els uns amb els altres i del nostre desig gairebé impossible de ser sincrònics.

Rain Woman (I am called a plant), 1999

El tema de la comunió amb la natura. Rist contrasta la vida orgànica, representada pel cos nu i vulnerable caigut al terra sota la pluja, amb la domesticitat i esterilitat d'una cuina immensa sobre la qual es projecta el vídeo.

Lobe of the Lung, 2009

Les imatges d'aquesta instal.lació són un poema visual derivat de Pepperminta, primer llargmetratge de l'artista, que tracta de la nostra autocensura diària. Les contradiccions i les analogies en la vida humana i animal.

Ha estat una gran i meravellosa sorpresa en la meva vida!

barceló

Moi. Anys 90, 2005.

Barcelona Barceló. Estiu Barceló. M'espero el mes de setembre per visitar amb més calma Barceló abans de Barceló (1973-1982) a l'Arts Santa Mònica i a l'octubre La solitude organisative (1983-2009) al CaixaForum. Dues exposicions brutals, independents i alhora complementàries. Em fascina l'obra de Barceló. Des de sempre i encara avui. El Barceló artista, pintor, escultor, gran creador i gran lector.

Moi és un autoretrat que va començar a pintar a Mali als anys 90. El va deixar en un racó, sense tocar-lo, durant una dècada. L'hivern de 2005 el va recuperar, el quadre havia envellit, començava a descomposar-se, les abelles havien fet un rusc a la boca pintada. La natura l'havia acabat. És una mostra de la fascinació que sent l'artista per la matèria orgànica, plena de sensualitat.

Puc navegar pel Níger a Barcelona. Barceló ens apropa a Mali. I la bellesa de les aquarel.les, de la llum d'Àfrica, quines ganes d'anar-hi!

Double portrait/Dues papaies,2005

Aquesta obra és impactant. Amb les protuberàncies d'una roca, l'artista va crear unes impressions profundes en un paper gruixut, humit. Al costat convex hi va pintar el seu amic Amon i al costat còncau l'interior d'una papaia tallada per la meitat.

La solitude organisative, 2008.

El retrat d'un goril.la amb posat seriós assegut en un racó, una mena d'autoretrat, un alter ego de Barceló. La solitud del creador. Un creador potent.

davalú

Persecució nocturna a la perifèria de la ciutat. Miquel Barceló, 1981.

Davalú és el nom d'un dimoni armeni. Davalú o el dolor és un llibre de Rafael Argullol que vaig llegir el 2002 i que em va agradar molt. Davalú és com ell anomena el dolor físic. Aquests dies he pensat moltíssim en davalú, en el meu davalú particular, un vertigen agut que m'ha colpejat amb força i m'ha deixat totalment anorreada. Sense poder fer vida normal, ni llegir, ni mirar la tele, ni estar-me dreta, un mareig continu que m'ha obligat a estar-me dies ajaguda, enyorant la meva vida sense dolor, comprenent que la felicitat és la salut, fent mil propòsits de vida saludable que penso complir! Davalú ha martellejat sense parar el meu pobre cervell. M'he perdut espectacles programats, una festa d'aniversari infantil, avançar pàgines d'Inés y la alegría que m'està encantant, escoltar música, jugar, viure. Sort dels petonets acompanyats d'un "cura't mare" que fan que tot vagi millor.

keats

Quan tenia divuit anys vaig anar al Cementiri dels anglesos de Roma, que és com denominen el cementiri protestant o dels no catòlics. Tot i que han passat molts anys recordo perfectament la tomba de John Keats que em va semblar preciosa. El seu nom no hi apareixia, només es referien a un "young english poet"maltractat per la crítica, i el seu epitafi que em va emocionar "here lies one whose name is writ in water", sembla ser que van ser unes paraules que va dir abans de morir.
Però Keats hauria d'emocionar-me de nou, molts anys després, veient la preciosa pel.lícula de Jane Campion, Bright Star, que ens explica la història d'amor entre Keats i Fanny Brawn durant els dos últims anys de vida del poeta. Una pel.lícula sòbria com la poesia de Keats, però alhora sensual i d'una bellesa fascinant. Que parla de poesia sense complexes. De fet, es reciten els poemes de Keats, es llegeixen fragments reals de les seves cartes a Fanny, tot perfectament integrat en l'acció.

I emociona... moltíssim. Eren joveníssims, s'estimaven malgrat tot, Keats no tenia res, va morir als 25 anys de tuberculosi, sense ni un cèntim, els seus pocs amics/admiradors li van pagar el viatge a Roma perquè necessitava un clima més càlid i on va acabar morint, lluny de la seva Bright star, la Fanny a qui va escriure aquest poema. John Keats va morir atacat per la crítica i sense cap reconeixement. Va acabar sent considerat, amb el temps, un dels més grans poetes romàntics.