Quina preciositat, Hamnet, la pel.lícula de Chloé Zhao. Plena d’emoció, de delicadesa, de gran sensibilitat. I sí, ho diré, el llibre de Maggie O’Farrell, és encara millor, però Zhao ens fa fer un viatge íntim al nostre dolor, a les nostres emocions, a la nostra espiritualitat. Recrea l’època amb una gran bellesa, potser massa? Quin Shakespeare tan guapo i sexy és Paul Mescal! Que allunyat del Retrat Chandos!
Meravellosa la Jessie Buckley interpretant Agnès, aquesta dona avançada, mig bruixa, connectada a fons amb la Natura. Em deixa acompanyar-la en el seu dolor, un dolor que flota en tot moment, però que ens portarà a l’Art com a cura, com a esperança en un futur.
I vaig pensar molt en la pel.lícula del Kenneth Branagh, All is true (que aquí es va dir L’últim acte), on ell feia de Shakespeare, molt semblant al del retrat, i on també s’explicava, de manera molt més real, les relacions amb la seva família, les seves filles, les conseqüències de la mort de Hamnet, la seva dona, interpretada per una gran Judi Dench, que era vuit anys més gran que ell. Vaig tornar a mirar- la, en aquests dies tan shakespearians.
Una batalla tras otra de Paul Thomas Anderson, ha sigut la gran pel.lícula de 2025, i per molts crítics, la millor. Finalment la vem veure al cine. Em va semblar molt brillant, i es mereix tots els premis, perquè malgrat la seva violència revolucionària, és un cant als moviments radicals nord-americans dels anys 60, traspassats a l’actualitat. És provocadora, ràpida, furiosa. I sobretot, és un atac a la realitat actual, fastigosa i depriment. I el Di Caprio em va agradar molt, tan vulnerable i divertit, tan Lebowski! I Sean Penn, i Benicio del Toro i Viva la revolución!
He anat veient coses, però que m’hagi agradat molt, Com vaig aprendre a conduir de Paula Vogel a la Sala Beckett, dirigida per Marilia Samper. Una obra que va guanyar el Pulitzer i que m’ha colpit molt. El drama dels abusos, l’abús disfressat d’afecte, un text dur, però alhora ple de lleugeresa i humor. La Mireia Aixalà, esplèndida, com Ivan Benet i tota la resta, brillants, cantant, tocant, emocionant. També és un viatge emocional, compromès i intel.ligent.
La foto és el Retrat Chandos, suposat retrat de William Shakespeare, atribuït a John Taylor, 1600-1610.
6 comentaris:
Quin gust llegir-te de nou. Gràcies
Quin gust llegir el teu comentari.Moltes gràcies!
Ara tocaria veure el llargmetratge anterior de Chloé Zhao.
Doncs sí, d’ella només he vist Nomadland, fa uns anys, que em va agradar molt. L’anterior, he vist que és Eternals i em fa mandra perquè no m’atrau gens el món dels superherois. L’has vista? La recomanes?
No, de fet era broma, però em resulta curiós que Zhao dirigeixi una pel·lícula de Marvel quan són pel·lícules amb una estètica i estil totalment uniformitzats, per molt dirigides per Brannagh o per Zhao que estiguin. Fins i tot en el gènere de superherois, agradi o no, es pot notar que el director ha intentat de fer alguna cosa (el primer Superman, el Batman de Burton, Ang Lee...), però això dels Eternals pinta a transacció de prestigi per diners.
A mi també m’ha sorprès i també he “malpensat” que l’haurà feta per diners. De fet, he llegit una crítica on l’autor parlava del gir tan bèstia en la filmografia de Zhao amb Eternals. I del que has dit, acertadament, cercar una mica de qualitat artística en un gènere i el repte de fer-ho, a part dels diners que també hi són. Moltes gràcies per la teva reflexió i descobrir-me aquest altre món Zhao.
Publica un comentari a l'entrada